L’Estellés més natural

Malgrat l’oposició del govern de la Generalitat Valenciana a declarar el 2024 Any Vicent Andrés Estellés, seran molts els actes que es programaran arreu del territori de parla catalana en record i homenatge al poeta de Burjassot. També s’anuncien o ja s’han publicat diversos llibres sobre la seua figura i la seua obra. Em fa una especial il·lusió escriure sobre un llibre que porta per títol Estellés, tal com raja. Una vetlada estellesiana a Benicarló (Onada Edicions) que es va presentar el passat 7 de febrer a la Universitat Jaume I de Castelló, en l’homenatge al professor Vicent Salvador, l’altre protagonista del llibre.

El 8 de maig de 1985, Vicent Andrés Estellés va visitar Benicarló per fer una conferència acompanyat per Vicent Salvador. L’acte estava organitzat per l’Associació Cultural Alambor dintre de les mostres literàries que van organitzar durant molts anys. El poeta i el professor van establir un magnífic diàleg sobre l’obra del primer que, tots els qui vam estar presents, difícilment oblidarem.

Vicent Salvador va començar el seu discurs afirmant que Estellés era un clàssic, i assenyalant a continuació les influències que va arreplegar de la poesia clàssica llatina, Virgili, Ovidi o Catul. També els clàssics de la nostra llengua des de Guillem de Berguedà, Jordi de Sant Jordi o Ausiàs March. Dels clàssics castellans pren com a model Garcilaso, però les èglogues que escriu són poc garcilasianes: el seu Nemorós no és el de Garcilaso, sinó molt més modern; hi ha un trencament d’aquell paisatge del locus amoenus, traslladat a la València de la postguerra. Un altre referent per a Estellés va ser Pablo Neruda, que es reflecteix a través de la poesia eròtica, de la poesia de l’elementalitat quotidiana, de la poesia política o èpica. Al mig d’aquest discurs de Vicent Salvador, el poeta anava llegint poemes o feia intervencions sobre el motiu o propòsit de com va sorgir el poema.

En la segona part del llibre es reprodueix el diàleg que va establir amb el públic. Estellés parla de la seua relació amb diversos poetes: d’Espriu destaca que el va sorprendre el seu caràcter molt cordial, molt afectuós i molt ocurrent, i com es va emocionar escoltant els versos sobre la seua filleta morta; a Pere Quart el qualifica com el gran senyor de les lletres catalanes; a Carles Riba com un clàssic; a J.V. Foix el va conèixer casualment durant el viatge de noces en què van entrar a la seua pastisseria, després es van trobar diverses vegades i refereix curioses anècdotes d’aquestes trobades.

Va continuar parlant de la mort present en la seua poesia i en la seua vida, la mort del seu avi a mans d’un germanastre, i sobretot els horrors dels morts de la guerra i de la postguerra. Es parlà també sobre el component surrealista que té el llibre El corb, i aprofità per a parlar de la seua admiració per Baudelaire. Per últim, acabà parlant de l’odi que tenien cap a ell certa gent d’extrema dreta: «sóc una persona que no és que visc a València; patisc a València, dia a dia».

El contingut del llibre és descrit perfectament pel professor Adolf Piquer en el prefaci: «El volum que ara teniu a les mans és un poc de tot l’Estellés, una conversa cordial i profunda entre dos poetes que coincideixen en un temps i un espai idonis per a la reflexió metaliterària: Salvador i Estellés mostren qui són i quina és la seua alçada intel·lectual». Totalment d’acord.

Revista número 499. Febrer 2024.