L’estiu

L’estiu, potser, és una de les estacions més esperades i anhelades de l’any. Òbviament, tothom somia amb les vacances: dies llargs, intensos, cerveses amb els amics envoltades per rialles, a la platja o al bar de la plaça; escapades a indrets somiats, nits on corre un aire fresc amb olor de gessamí o dama de nit, festes majors dels pobles de la contornà, festivals, i aquella sensació agredolça d’imaginar, crear i somiar què serà de nosaltres al setembre (feina, estudis…).

Si bé, aquesta és l’expectativa d’un estiu idíl·lic, no és de cap manera la realitat de la gran majoria. I jo, des de la meva experiència, reflexionaré de com els joves, gran part de la joventut del meu País treballem per pura necessitat i sofrim un bon grapat d’injustícies i d’incomprensions. Escriuré sobre com intentem compaginar aquelles meravelles de l’estiu amb la crua realitat del món del treball de temporada: torns de feina exhaustius (sobretot a l’Hostaleria o derivats), contractes fem, hores mal pagades i pocs o cap dia lliures¡, i que sobre ser majorment els que permetem que els i les altres gaudeixen de les seves vacances, encara ens manca, segons declaracions i afirmacions polítiques “cultura del esfuerzo”.

Nosaltres, les joves que treballem més que res a l’estiu, o complementem els estudis amb feines de cap de setmana; ¿Quan tenim vacances reals? De segur, tothom o la majoria ha passat per aquesta etapa, i en cap moment, escric per queixar-me. Sinó més bé per reflexionar i d’alguna manera, conscienciar, a aquella gent que si gaudeix de l’estiu, de part d’ell o el que siga. Perquè recorde que no tots ho fem, i que el fet de ser joves, no és una excusa per a ser explotats ni per donar per suposat que podem compaginar perfectament feina i festa, perquè clar, som joves.

Tal vegada, en aquests mesos d’estiu, sols seria adient recordar que molts de nosaltres en algun punt a les nostres vides, hem estat: darrere la barra, darrere d’un aparador, treballant a qualsevol tenda, de socorristes o qualsevol de les feines més demandades a l’estiu, i més a zones costaneres. I, aleshores, enfront d’aquesta situació ser més responsables i més empàtics. Recordem que tots i totes voldríem estar de canyes, a la mar o la piscina, que ens agradaria també anar de viatge i relaxar-nos. Però, n’hi ha qui no ho podem fer durant l’estiu, i encara que intentem compaginar la feina amb la vida social, també estem cansades, amb la paciència justa per afrontar l’estiu, i la ment perduda en alguna cala que fa olor de mar. Per això, i sense voler ser massa exigent a parer meu, demane responsabilitat, amabilitat, agraïment, no ser exigent, respectar els horaris de feina i de descans, i no pensar que els i les treballadores som servicials, sinó que més bé donem un servici. En definitiva, demane més humilitat i humanitat.

I pel que fa als empresaris i els i les caps de feina, també hauríem de demanar més responsabilitat, durant l’estiu i durant tot l’any. Perquè tenim drets i ens mereixem un tracte just i digne. Volem contractes que abasten cada hora de feina fetes, volem tindre un sou digne, volem que se’ns respecten els dies lliures, volem que es reconega la nostra feina, i no volem haver de donar les gràcies per poder treballar, perquè som nosaltres els i les treballadores, els i les que ens guanyem el pa i ningú ho fa per nosaltres. Volem ser tractats com a iguals i no com a inferiors, volem que se’ns reconeguen les nostres necessitats i es respecte la vida personal, volem trencar les barreres salarials, els tractes de benefici i la distinció entre classes. En definitiva, també demanem més humilitat i més humanitat.