L’estiu que s’acaba

Estiu. Quina paraula… Evocadora com poques. Esperada com cap altra. Càlida com el sol eixint des de Penyagolosa o el Garbí i, alhora, refrescant com un bany a les Fonts d’Algar o la piscina de Vistabella. La brisa marina, les vesprades tranquil·les, les nits que –segons on estiguem–, requereixen una rebequeta o l’aire condicionat sense pausa. Ciutats amb asfalt inclement que s’omplin (encara més) de turistes. La fugida, per a qui pot, cap a la costa o la muntanya propera o llunyana, cadascuna amb les seues partidàries i detractores.

No sé vosaltres, però enguany l’he desitjat amb ànsia i l’he viscut intensament, com si fora l’últim dels estius d’una època que em tem que s’acaba. Tants fenòmens meteorològics i esdeveniments adversos i bruscos m’han provocat una sensació de final de cicle de la humanitat. És tant el que hem fet malament pel planeta que ens fa de llar, i és tan poquet el que hem fet per salvar-nos. Perquè la Terra continuarà durant milers de milions d’anys, però nosaltres…

El recompte d’incendis massius, tempestes desmesurades, rius desbocats, dies tòrrids, trombes d’aigua i pedra, nevades a destemps, sequera persistent… va a l’alça com les temperatures de la mar. L’escalfament global sembla –siguem realistes– imparable. S’han acabat tardors i primaveres. L’estiu que ve no serà com aquest. Segur.

Mentre anem transitant en el camí cap a la destrucció del medi natural que ens nodreix i ens dona tot allò que necessitem, encara n’hi ha qui disposa del temps de cometre tota mena d’atrocitats envers els i les altres. Botxins, espectadores i víctimes. El sistema posa molts esforços per pretendre anivellar la responsabilitat de qui perpetra, qui permet i qui pateix. Així, en repartir la merda, se’n dilueix l’origen. Si pensem que tenim ni que siga part de la culpa del que fa altre o ens fa altre, mai hi podrem plantar cara de veritat: ho mereixien, ho mereixem. Ara diuen que tots som culpables.

Va ser a l’agost quan els talibans van tornar al poder s l’Afganistan, en 2021. Saben triar molt bé la temporalització. Sembla que ha passat una eternitat, que és des de sempre, però no. En aquest 2024 se’n compleix el tercer aniversari i hauria passat tan desapercebut com el dos anteriors si no fora pels darrers esdeveniments. Prohibir el so de la veu de les dones ha traspassat una línia roja massa grossa, fins i tot per a l’ordre mundial, que fins ara ha restat impassible davant tot el que els han fet. No poder anar a l’escola, institut o universitat, treballar, caminar soles pel carrer, votar, conduir, anar vestides com volen, i un llarguíssim etcètera, no era prou vulneració dels drets humans de les dones i xiquetes afganeses com per fer alçar-nos amb indignació màxima i inundar les places. Calia, també, callar les seues veus, perquè és tanta la repugnància que provoca el seu so que mereix ser esborrat. Com elles ho serien, esborrades, si no foren absolutament necessàries per a perpetuar l’espècie. Reduïdes a úters reclosos dins de les cases i amb una capacitat de moviment exterior sempre vigilat.

Tampoc és que ara els grans ens internacionals estiguen en peu de guerra per defensar-les. Total, què poden fer les superpotències mundials per aturar un feminicidi institucional en un país que no interessa gairebé a ningú? Estic convençudíssima que, si fora a l’inrevés, si un govern de dones desposseïra els homes dels seus drets  fonamentals, serien notícia cada dia, a totes hores.

Però no cal que ens n’anem a països llunyans –com diria aquell– per trobar-nos amb homes amb tan poca estima per les dones i les seues veus com els talibans. N’hi ha que porten corbata i que fins i tot tenen càrrecs institucionals a ajuntaments perquè algú els ho permet: mantenen pactes amb un altre partit, que en resulta còmplice necessari. Normalment no professen la sana i democràtica pràctica de l’escolta activa i respectuosa, sobretot quan senten coses que no els agraden, com ara que són racistes perquè escriuen a les xarxes socials que les persones migrades han vingut per delinquir i emportar-se feines i ajudes indegudament, o com ara que són masclistes perquè neguen que a les dones se’ns mate pel simple fet de ser dones. Alguna cosa haurem fet per merèixer-ho, clar. I quan, damunt, eixes paraules provenen de dones, la cosa adquireix el grau d’intolerable i es creuen amb el dret d’interrompre, escridassar i fer un rebombori que dura tant com l’escuma del refresc de cola barat. Per sort, l’acalorament passa prompte i tornen a seure. Han complert la tasca de hui de passar el vídeo a la claca troglodita, han justificat el seu salari, que paguem entre totes i tots. Quina indignitat. I, també, quina poca intel·ligència per la seua part: tot el que han aconseguit és que els missatges antiracistes i feministes s’hagen amplificat. Al final, els ho haurem d’agrair i tot.

L’estiu, que ja s’acaba, al País Valencià també és temps de música: a les festes, als carrers, a les places, als recintes esportius i culturals. Als escenaris, ha tornat una cançó que feia temps que no sonava en directe i que van compondre en 2008. Lectores avesades n’hauran vist algunes referències en aquest text. La Gossa Sorda, en estat de gràcia, cantava al canvi climàtic quan no se’n parlava encara, i ara que tenim a Pep de la Tona la tornem a ballar. Quin poble som, ballem ballem, que el món s’acaba! Però, això sí, aquest estiu l’he ballada amb un toc d’amargor. Us explique per què.

M’agrada la música. Molt. Quan més la puc escoltar és al cotxe, a tot volum, i amb qui més m’agrada escoltar-la és amb la meua neboda i el meu nebot. Em fa goig descobrir-los lletres i melodies per fer-los gaudir i, al mateix temps, pensar. Doncs sembla que ho vaig aconseguir. S’han acabat tardors i primaveres, i els tarongers floreixen per febrer, i puja la mar que trenca les barreres. Tia, jo estaré viva?

No m’agrada mentir-los, intente no fer-ho. Però vaig tardar uns segons a valorar què contestar, perquè ni jo mateixa ho sabia. Si la resposta era sí, li estava dient que veurà com el canvi climàtic acaba convertint el planeta en inhabitable. Si la resposta era no, li estava dient que es morirà abans que això passe. I és possible que siga ben prompte.

El temps que ens queda s’acaba. I tenim la responsabilitat de triar com l’utilitzem. Jo ho tinc clar. Sense callar. Lluitant.

Revista número 505, pàgs. 46-47. Setembre 2024.