Tens 0 productes a la teua cistella
Ja ho va dir Joan Fuster, «només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir», i és per això que feia un temps que volia rellegir l’obra que inicià el gènere de la ciència-ficció –i per a molta gent, també del terror–, Frankenstein o el Prometeu modern. I tot i que no crec que puga afegir absolutament res a tots els estudis que s’han fet de la novel·la que feu passar a la posteritat a Mary W. Shelley, he decidit escriure-hi unes línies respecte a la meua relectura, ja que ha vingut acompanyada de dues lectures més que, juntes, han fet que aquest estiu fora un poc més estiu, tot el contrari d’aquell estiu que no va ser estiu del 1816 en el qual nasqué la novel·la.
Després d’haver tornat a rellegir La plaça del Diamant, vaig decidir que havia arribat el moment d’ajuntar les tres obres que havia adquirit des de 2018, l’any del bicentenari de la novel·la: la traducció de Frankenstein, de Quim Monzó, de l’editorial Labutxaca; la biografia novel·lada de Mary W. Shelley, Castells a l’aire, de Dolors Garcia i Cornellà, de l’editorial Bromera, i Mary Shelley i el monstre de Frankenstein, de Ricard Ruiz Garzón, d’Angle Editorial.
Jo vaig començar amb la relectura de Frankenstein (aquesta vegada en català) i el primer que em va sobtar fou la nota de traducció en què s’explicava que s’havia escollit la versió de 1818 i no la de 1831, ja que em vaig preguntar si seria, realment, el que ella hauria volgut. No obstant això, com més m’endinsava en el llibre –i en les notes–, vaig entendre això de «refinar, ensucrar i descafeïnar personatges i situacions» que explica Quim Monzó en aquesta mateixa nota inicial. I com ja he dit abans que dubte que puga afegir-hi res, l’únic que diré d’aquesta obra és com et va destruint més en cada capítol i que, mentre la llegia, no parava de pensar com es nota que esta xica tingué una vida dura, un pecat que comet sovint encara que sé que s’ha de separar l’obra de l’autor(a).
Però aquest sentiment –i pensament– no en fou res comparat a quan m’introduïa en Castells a l’aire –que, d’haver-ho sabut, l’hauria llegit abans de Frankenstein per a fer més comparacions mentals entre la vida i la novel·la de Mary W. Shelley–, en què Dolors Garcia explica tots els esdeveniments que visqué l’autora al llarg de la seua vida d’una forma que encara et trenca més que el Prometeu modern. Nasqué d’una mort, no tenia massa bona relació amb la seua madrastra, Percy no era precisament la millor parella del món, se li van morir tots els fills menys un i, també, l’home… Com no havia de somniar a crear vida a partir de la mort?
I, finalment, vaig començar a llegir el que crec que, a partir d’ara, serà un dels meus assajos preferits i que em recomanà l’editora de Sembra Llibres, Mercè Pérez: Mary Shelley i el monstre de Frankenstein. És cert que alguns esdeveniments els acabava de llegir en Castells a l’aire, però, així i tot, l’he gaudit com si no en sabera absolutament res de l’autora ni de la seua criatura (ni tampoc de la resta de criatures que hi apareixen). Ricard Ruiz teixeix les relacions entre la vida, l’obra i una gran quantitat de monstres d’una forma espectacular i inimaginable. I no només de criatures literàries, sinó que també en parla i nomena directors com George A. Romero i els seus zombis o sèries com Penny Dreadful, en la qual apareix Victor Frankenstein i el seu dimoni. A més, desgrana el Prometeu modern de tal manera que et mostra com, pràcticament, no hi cap paraula o situació en el llibre de Mary W. Shelley que no estiga mesurada a la perfecció. En definitiva, un assaig molt recomanable per a qualsevol persona que estime el terror i la ciència-ficció tant com jo, com també la resta de la trilogia literària que m’he format.
Ara, a la recerca de Mathilda i de L’últim home per a continuar navegant en el món de Mary W. Shelley.
