L’estratègia dels cavernícoles financers

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Canvi de paradigma econòmic

A finals de la dècada de 1970, les successives crisis del petroli des del 1973 van ser aprofitades per Reagan, Thatcher i altres governants neoliberals per reduir la intervenció estatal, desregular l’economia, privatitzar empreses estatals i potenciar uns mecanismes del mercat basats en una economia financera liberalitzada on les protagonistes eren les accions i les finances de les empreses.

Les primeres conseqüències en les empreses van ser els canvis per a pitjor en la condició dels assalariats; en els Estats, el final de llur influència en política industrial.

Els accionistes passaren a ser els nous «oracles» econòmics en convertir-se en els màxims beneficiaris; els grans perdedors, les inversions empresarials i els assalariats, que hagueren d’ajustar-se contínuament a les canviants circumstàncies per tal de satisfer la rendibilitat financera.

Quant a l’Estat, passà de protegir la població a afavorir els capitals reduint impostos al capital i als ingressos elevats.

Accionistes i gerents

Els canvis en la dècada de 1980 i el triomf de les finances modificaren l’organització de les empreses quant a les relacions entre accionistes, gerents i assalariats.

La primacia passava als accionistes, propietaris de les accions del capital —fons propietat de les empreses— i el seu objectiu era elevar al màxim el valor de llurs accions per a obtenir més rendiments anuals.

Quant als gerents, el seu objectiu era fer complir l’objectiu dels accionistes. Per això es concentraren en les expectatives dels mercats financers i no en l’economia real. A canvi, també obtenien guanys importants.

Ara bé, tant la visió dels accionistes com la dels gerents era a curt termini, mentre que la de les empreses continua essent a llarg termini, perquè és la pròpia de les activitats industrials.

En el cas de les grans empreses, però, s’han adaptat als «temps moderns» desenvolupant uns serveis financers que supervisen els preus de les accions per augmentar-los en detriment de les feines destinades a produir els béns. Parlem, doncs, de «financerització», que augmenta els beneficis de les grans empreses, però minva els de la inversió.

Qui gestiona realment les accions?

Poderosos inversionistes institucionals (fons d’inversions, companyies de segurs…), perquè el desenvolupament de la gestió col·lectiva de l’estalvi ha enfortit els accionistes, ja que els actius financers en mans de particulars són administrats per ells.

Així doncs, el capital empresarial està en mans d’un reduït nombre d’inversionistes que tenen prou poder per a pressionar els governs emprant l’estratagema de la competència entre Estats. Aquests acaten llurs pressions baixant-los la tributació i flexibilitzant el mercat laboral, perquè no tenen finançament monetari i s’endeuten cada cop més en els mercats financers, els quals consoliden llur poder en les decisions de política econòmica.

En conseqüència, els governs estan més preocupats per tranquil·litzar els mercats financers que per ocupar-se de la població, a la qual se la pressiona abaixant salaris, deslocalitzant o acomiadant perquè també satisfaça el sector financer.

La voracitat insaciable dels accionistes

En l’actualitat, ja no es parla tan sols de pèrdua de beneficis, sinó d’augmentar-los a una velocitat major i, fins i tot, guanyar de forma cada cop més exagerada i ben allunyada de la realitat econòmica. De fet, els accionistes de moltes empreses mundials exigeixen rendiments cada cop més alts.

Com queden els assalariats?

La financerització empresarial els arruïna, perquè les grans empreses han deixat d’invertir i innovar i s’han centrat en la distribució de dividens. Per això, els accionistes es queden amb gran part dels guanys.

Quan hi ha pèrdues empresarials o no augmenten els beneficis accionarials al nivell que voldrien els accionistes, són els assalariats directes i indirectes els qui paguen els plats trencats. L’acomiadament i la deslocalització són les polítiques financeres més emprades.

En el «tàndem» format per accionistes, gerents i assalariats, els segons s’han posat al costat dels primers i s’oposen als tercers. I és que garantir els guanys dels accionistes implica ajustar la massa salarial a la conjuntura econòmica facilitant acomiadaments, baixant el seu cost per a les empreses (posant límits a les indemnitzacions) i que les mesures salarials les prenga l’empresa no pas els representants sindicals o els governs.

La voracitat dels accionistes encara comporta més acomiadaments i deslocalitzacions, que repercuteixen molt negativament en els cossos dels assalariats.

En general, la financerització de l’economia i la importància cada cop major dels accionistes en un món global ha estat catastròfica per a assalariats i empreses.

Pel que fa als assalariats, la caiguda dels «valors» empresarials afecta llur supervivència. Quant a les segones, la tàctica és que un reduït nombre d’institucions inversionistes elegisca empreses que tinguen molts guanys. Per tant, han deixat de ser prioritaris els avenços tecnològics, la infraestructura i la capacitació de capital humà.

Els Estats, per la seua banda, proposen reduccions d’impostos, mercats laborals molt flexibles i reglamentacions molt favorables als accionistes.

Què ens presenta el futur si continuem així?

Aquesta política financera no pot mantenir-se indefinidament perquè no tot es pot deslocalitzar ni abusar dels treballadors sense provocar accidents i un esgotament generalitzat i definitiu ni tampoc extorsionar el planeta en nom del «déu benefici».

Abandonar innovació i inversió encara que augmenten els guanys financers envelleix les empreses, que poden acabar tancant i reconvertint-se en altres per molt prestigioses que hagen estat en el passat.

Per la seua banda, les polítiques estatals han estat desastroses per als assalariats, les indústries i els territoris i la ciutadania ha perdut la confiança en els seus governs.