L’etern somriure del contacontes

08/10/2019

Conten les velles narracions orals japoneses que una persona és bella si somriu. La bellesa, per a aquella cultura mil·lenària, no estaria en l’aspecte físic amb què ens ha dotat la natura, sinó en el gest simple que expressa un estat d’alegria, felicitat i una concepció de les relacions humanes, en definitiva de joia de viure. Llorenç Giménez (Alfafar, 1954-València, 2019), malauradament desaparegut aquest estiu, tenia aquesta bellesa natural que defineixen els savis japonesos com un tarannà ple d’encant, un punt humà que irradiava bonhomia, que et feia sentir bé en la seua presència. Un xic d’humor pla, afectiu, amb disposició de contar-te un acudit o l’última història divertida que havia escoltat.

Vaig descobrir Llorenç Giménez fa un grapat d’anys. Ens coneguérem en les reunions de la comissió organitzadora de la I Escola d’Estiu del País Valencià, en 1976. Jo anava representant l’Associació de la Correspondència i la Impremta a l’Escola (ACIES), el col·lectiu de mestres Freinet; ell, per l’Institut de Renovació Pedagògica que havia fundat Rosa Serrano. Connectàrem de seguida. En aquelles primeres Escoles d’Estiu coincidírem de nou. Llorenç, amb Zequi Castellano, participava en els racons d’expressió: contes, cançons, danses, dites, endevinalles, jocs populars. Una etapa que li va servir de base per al treball posterior.

Però tornem endarrere. Un any abans, al setembre de 1975, Rosa i Llorenç amb altres ensenyants (Tere Hermoso, Dolors Aparisi, Mario Mañes…) havien posat en marxa l’Escola Gavina, una de les primeres escoles cooperatives en valencià. Rosa i Llorenç havien estat en els anys anteriors membres actius del Moviment Scout. És ací, en els focs de campament, on ell començà a desplegar els dots de narrador de contes i històries i, sobretot, d’improvisar una narració. Es trobava segur entre la xicalla, li era un món molt proper i divertit. No pensava aleshores que esdevindria el seu ofici. Aquesta inclinació cap a la infantesa el portà a estudiar Magisteri. Dolors Aparici, professora de la Normal, li parlà d’un llibre fonamental en la renovació educativa dels seixanta, Carta a una mestra dels alumnes de Barbiana, l’escola de Lorenzo Milani. Era el primer llibre de pedagogia que Llorenç va fruir amb la lectura, que li obrí una mirada diferent d’entendre l’escola. Barbiana estava ben lluny dels avorrits llibres de text de l’Escola de Magisteri.

Llorenç desplegà a l’Escola Gavina una passió excepcional per l’ofici de mestre, desenvolupant moltes de les seues qualitats d’intel·ligència emocional i d’esperit renovador. S’integrà en el projecte d’una escola laica, coeducativa, innovadora, amb una metodologia activa i pionera en l’ensenyament del valencià. Una centre que combatia l’autoritarisme i fomentava la llibertat i l’organització democràtica de l’ensenyament a través de les assemblees, el treball en equip, el text lliure, la lectoescriptura natural…, que bevia directament de les tècniques Freinet.

Paral·lelament al treball a l’Escola Gavina, connectà amb Ferran Zurriaga, el mestre pioner en la introducció de la pedagogia Freinet al PV, que l’animà a participar en 1977 en els Aplecs dels Xiquets i Xiquetes d’Olocau, que s’allargaren fins al 1987. Actuava d’animador de contes, cançons i feia el muntatge del Foc de l’Aplec. Aquesta experiència del duet animador d’Olocau els portà a l’organització de les Colònies d’Estiu d’Acció Cultural del País Valencià, al Penyagolosa i a la Torre de les Maçanes, amb la complicitat de Zequi Castellano, Raquel Ricart, Albert Dasí, Empar Aloy, Paco Navarro i Sento Marco. La Colònia de la Torre de les Maçanes de 1979 va girar al voltant de la rondalla d’Enric Valor «El castell d’Entorn i no Entorn», sota l’argumentació i els relats animats de Llorenç i un ventall de jocs i escenes relacionades amb el dia a dia de la colònia.

Després d’una dècada d’intens compromís amb l’Escola Gavina, decidí optar en 1985, mitjançant les oposicions, a ser mestre de l’escola pública. La primera destinació és Llaurí, a la Ribera Baixa, una nova experiència a l’escola rural. Home inquiet, inicià ben aviat la col·laboració amb la Trobada d’Escoles en Valencià de la Ribera, de nou com a animador en el racó de contes, cançons, endevinalles… que havia anat millorant en les activitats d’esplai de colònies, aplecs i Escoles d’Estiu. Llaurí va ser també un punt d’inflexió en l’autoria de llibres. Amb la col·laboració de Lleonard Torres, recopilà Les rondalles de la Ribera, publicat en 1994, el seu primer llibre, al qual seguirien un bon grapat com ara El fantasma dels ulls blaus, Els acudits de Llorenç, Tresor de contes, La mona i la palmera cocotera, relat que vaig tindre el gust d’editar-li com a director literari d’Edicions del Bullent en 1997. Són llibres que assoliren èxits de venda i diversos premis: Crítica Serra d’Or de literatura juvenil i infantil, Premi Empar de Lanuza i el de l’Associació de Biblioteques Valencianes.

Amb tots aquests anys de bagatge farcit d’experiències en l’ensenyament del valencià, la cultura, la literatura, la comunicació i l’animació, decidí fer una gir en la vida: deixà l’ofici de mestre i es dedicà a contacontes. Aquesta ja és una història prou coneguda: va recórrer el País Valencià de dalt a baix com a rondallaire, actuacions en programes de ràdio, televisió, fires del llibre, trobades, biblioteques, teatres, centres escolars, llars de jubilats…, sempre narrant contes, acudits, històries, cançons, embarbussaments…, des del compromís amb la llengua, l’educació i la cultura.

I, ara, aprofitant la coincidència amb la data del seu naixement, el 65é aniversari, el Govern Valencià li retrà, el Nou d’Octubre, un homenatge al Palau de la Generalitat, on es reuniran els rondallaires de tot el País Valencià. Un més que merescut homenatge a qui ens ha contat milers d’històries amb l’etern somriure ple de bonhomia i joia de viure, de bella persona! De ben segur que allà on estigues algú serà feliç amb la teua darrera rondalla! Gràcies per aquests anys, Llorenç!

 

Article publicat al número de setembre 451