L’Evangeli segons Pasolini

Il Vangelo secondo Matteo (1964) o més coneguda per ací com El Evangelio según San Mateo, és una pel·lícula que no sol es pot explicar sinó que s’ha d’afrontar. Pasolini desposseeix de qualsevol refugi a l’espectador: no hi ha espectacularitat, ni artifici, ni la comoditat d’una fe domesticada. El que hi ha és una mirada nua, aspra i primitiva que fa que dote relat evangèlic d’una versemblança que de sovint s’ha suavitzat i idealitzat en moltes produccions relacionades amb Crist.

El Jesús de Natzaret de Pasolini no és amable ni està edulcorat de cap manera. El seu Jesús parla amb duresa, amb una radicalitat que ens pot descol·locar en algun moment. És un profeta que incomoda, que denuncia, que no busca l’probament ni agradar de cap manera. I és precisament ací on radica l’originalitat i troba la seua veu la pel·lícula: en la fidelitat a una paraula que no ha estat pensada per tranquil·litzar consciències, sinó per a sacsejar-les. En un temps on tot es converteix en relats amables i consumibles, Pasolini ens recorda que l’Evangeli és, abans que res, una interpel·lació.

La proposta fílmica és igualment radical. En un sobri blanc i negre, actors i actrius no professionals, els paisatges àrids del sud d’Itàlia… tot contribueix a crear una atmosfera d’autenticitat que fuig de la grandiloqüència d’altres produccions clàssiques i que d’alguna manera ha inspirat posteriorment a cineastes com Mel Gibson o Martin Scorsese.
No hi ha distància entre el relat i la realitat: els pobres, els humils, els marginals que apareixen en pantalla no interpreten, sinó que habiten dins del film.

La intenció de Pasolini va anar més enllà de qüestions estètiques i religioses, el que va fer el director Italià és un gest profundament polític. Recuperar la figura de Crist com una veu dissident, com a qüestionament de l’ordre establert. En este sentit, la seua lectura s’allunya de la instrumentalització institucional dels dogmes de fe com del seu rebuig simplista. Pasolini, ateu declarat, va filmar una de les obres més respectuoses amb el missatge evangèlic, precisament perquè se’l va prendre molt seriosament.

Potser per això la pel·lícula continua resultant incòmoda. Perquè ens obliga a preguntar-nos què hem fet amb aquell missatge. Si l’hem convertit en tradició buida, en identitat cultural o en simple ornament moral. Davant d’això, Pasolini no ofereix respostes fàcils, però sí una proposta clara: tornar a escoltar el missatge de l’Evangeli.

No estem davant d’una simple adaptació cinematogràfica; és una lectura, una presa de posició. I, com tota lectura honesta, no pretén tancar el sentit, sinó obrir-lo. Vivim en una societat que sovint prefereix no mirar massa de prop, esta pel·lícula ens convida —o ens obliga— a fer-ho. I això, encara hui en ple segle XXI, no és poca cosa.