«Levante» és un equip de futbol

Qui no escriu la història es limita a llegir-la. I és precisament la possessió dels instruments d’escriptura la que decideix el poder de qui redacta i la submissió de qui contempla. Els ianquis, amb Hollywood, fa dècades que ho van entendre. Nosaltres, els valencians, no. Fa molt de temps que llegim –veiem, escoltem, vostés ja m’entenen– un relat sobre nosaltres mateixos que no hem escrit i que ens té com a silenciosos, amables i volubles espectadors des de la perifèria. Amb una història recent resumida reiteradament en televisió com a corrupció + platja –o platja + corrupció, depén del dia– i un desert comunicatiu propi tan provincialista que esgarrifa, ens hem acostumat al paper de festiva i colonial comparsa. No escrivim res. I molt probablement és culpa nostra.

Fa uns dies llegia en un volumet de la revista Nostres Faulelles, aparegut allà pel 1962 –amén–, un article del senyor Nicolau Primitiu, precisament el promotor d’aquella iniciativa cultural encomiable i econòmicament suïcida que fou l’editorial que publicava el fullet de què parle, dita Sicània. Doncs bé, ja amb el títol de «Levante? No! Valencia, sempre!!» em vaig adonar que la situació no ha canviat massa en mig segle. Abans com ara, som el que ens diuen que som i estem on ens diuen que hem d’estar. El terme «Levante» n’és l’exemple paradigmàtic.

Sembla ser que el senyor geògraf madrileny Dantín Cereceda, introductor a principis de segle XX de l’anomenada «geografia regional» (sic), tingué en cert moment la lluminosa idea d’anomenar Región Levantina els territoris costaners de la immaculada Corona d’Espanya. Un terme geogràfic esdevenia de sobte polític; amb molta fortuna, per cert, si tenim en compte el telediari d’ahir de qualsevol dels canals de televisió tolerats o l’organigrama d’algunes empreses actuals. «Savi distragut», en diu Nicolau Primitiu, «va considerar la Pirenopenínsula, al parèixer, com una illa al mig del Pacífic sense lligam amb l’Europa ni menys amb la Mediterrània». Aplicà el seu centre, clar. I el seu centre –el geogràfic, però també el polític– estava òbviament en Madrid.

No importava –no importa, encara– que «Llevant» fóra tota la terra en relació a Ponent, que el vertader «Llevant» geogràfic fóra el que hi havia a l’altra banda del Mediterrani. El fet revelador, a partir d’aquell moment, fou l’obstinada i entusiasta voluntat, siga conscient o inconscient per pura repetició, de condemnar el País Valencià «a no ésser altra cosa més que un ens local sens relació mundial fora de la Península». Fou tanta la voluntat, de fet, que fins i tot alguns valencians acceptaren l’eliminació: allà tenim el Levante-EMV i el Levante UD com a últimes reminiscències d’una època. Poques més, és cert.

És per tot això que el fet que el terme que pràcticament cap valencià ha utilitzat mai per a referir-se al tros de terra on habita siga el més comú en els mitjans de comunicació quan es parla de nosaltres s’alça, trobe, com una esborronadora, aclaridora i implacable mostra de com està muntat el pati. Primitiu s’hi rebel·lava en les pàgines subalternes que editava perdent diners, però sembla que les seues paraules no arribaren mai més enllà de Requena: «Ens sembla ignorància supina amb mestall d’intenció non sancta d’esborrar-nos com a poble i que hi romanga València Regió convertida en un immens verger d’oliveres, vinyes, tarongers i arrossars on els il·lots levantinos, embriacs de focs i trons, treballaren ad maiorem Occidentis gloriam i d’altres levantinos que, més espavilats, procuren espolsar-se les puces». Canvieu oliveres per xiringuitos i tarongers per caquiers i…

Potser no és un drama, d’acord; potser ens en queixem massa, però costa creure que la reincidència oficial en el terme «Levante» siga això només, un detall sense importància, i no la materialització última d’un pensament polític en què la capital de l’Imperi governa amb nom i cognom i la resta, la perifèria anònima, posa l’arena i els aplaudiments. Allà, sinó, hi ha els AVE, les autopistes, els impostos, els corredors o la història que ens conten les sèries de TVE –en castellà, clar. Se m’acaben les línies, però crec que ja saben per on vaig. Vostés, en tot cas, diran…

Article publicat al nº 423 (febrer de 2017). Ací pots fer-te amb un exemplar