La revista degana en valencià

L’evolució del coneixement i els usos del valencià

18/10/2022

Aquest any es commemoren els 40 anys de l’Estatut d’Autonomia i l’any que ve celebrarem la mateixa efemèride de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, més coneguda com la LUEV. Pot ser un bon moment (tot i que en realitat qualsevol moment ho és) per revisar i avaluar si hem aconseguit acomplir els principals objectius que teníem llavors i quins són, en conseqüència, els que ens hauríem de proposar ara. L’eina principal de la qual disposem per aproximar-nos a la situació social del valencià durant aquests anys és l’Enquesta sobre el coneixement i l’ús del valencià que ha vingut realitzant més o menys regularment el, a hores d’ara desaparegut, Servici d’Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES) de la Generalitat Valenciana.[1] No es pot menystenir el gran valor que tenen totes aquestes dades, perquè són longitudinals, ja que en tenim des de l’any 1985 fins al 2015,[2] i, sobretot, perquè com que sempre s’han realitzat seguint la mateixa metodologia, es poden comparar amb la certesa que els resultats seran perfectament vàlids.

Comencem, doncs, pels objectius. En el preàmbul de la LUEV, després de qualificar de «diglòssica» la situació en què es troba la major part de la població valenciana com a conseqüència del sotmetiment del valencià durant la història de quasi tres-cent anys, es pot llegir: «Aquesta Llei tracta de superar la relació de desigualtat que hi ha entre les dues llengües oficials de la nostra Comunitat Autònoma […]. La finalitat última de la Llei és assolir, mitjançant la promoció del valencià, l’equiparació efectiva amb el castellà i garantir l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes en condicions d’igualtat i desterrar qualsevol forma de discriminació lingüística».

Per tant, com que la major part de la població era analfabeta en la llengua pròpia del País Valencià, i, a més, el castellà ocupava tots els àmbits formals i públics, la Llei s’acordava per acabar amb totes aquestes desigualtats, garantir el coneixement del valencià a la població i difondre’n l’ús en els àmbits en què havia estat exclòs.

Passem ara a veure si els objectius s’han assolit. Pel que fa al coneixement del valencià, les enquestes inclouen preguntes sobre les quatre capacitats lingüístiques: les orals (entendre i parlar) i les escrites (llegir i escriure). La persona enquestada ha de respondre avaluant el grau en què ho sap fer i triar entre gens, un poc, bastant bé i perfectament. El gràfic 1 mostra la suma de les opcions bastant bé i perfectament dels anys en què s’han fet enquestes entre 1985 i 2015.

Les línies en gris mostren les capacitats orals, i les negres, les escrites. Cada cercle representa un any diferent i els colors corresponen a cadascuna de les capacitats. Si resseguim les línies en gris veurem com hi ha daltabaixos, és a dir, que uns anys augmenta la competència del valencià i uns altres disminueix. Així, entre 1985 i 1995 el percentatge de població que sap parlar i, sobretot, que entén el valencià, augmenta, mentre que entre 2005 i 2010 disminueix, per tornar a pujar entre 2010 i 2015. En aquest últim any, un poc més de la quarta part de la població no entenia el valencià, la meitat sabia parlar-lo i llegir-lo, i el 35 % era capaç d’escriure’l. Si comparem el primer any que es va fer l’enquesta (1985) amb l’últim (2015), comprovarem que les capacitats orals han baixat i que les escrites han pujat.

En resum, que la LUEV ha contribuït a alfabetitzar una part de la societat valenciana però no sembla haver tingut molts efectes sobre les capacitats necessàries, les orals, per poder parlar valencià. Ara bé, també sabem que hi ha diferències importants de coneixement segons si s’ha nascut o no al País Valencià, en quina comarca, si es té una edat o una altra, o si es resideix a la zona de predomini lingüístic valencià o castellà. Il·lustrarem aquestes variacions només amb un dels factors que més diferències comporta: el lloc de naixement. Els colors representen els llocs on es va nàixer: el blau, a la zona valencianoparlant (Zona VP); el groc, a la castellanoparlant (Zona CP); el verd, a una altra comunitat autònoma de l’Estat espanyol (Altres CCAA), i el roig, a l’estranger.

Tot i que, com calia esperar, la diferència més gran es troba entre els nascuts a la zona valencianoparlant i tots els altres llocs, el que més crida l’atenció del gràfic és que no hi ha tanta desproporció entre els que han nascut a la zona castellanoparlant i a d’altres autonomies de fora del País Valencià, especialment en les capacitats orals. Una dada que ens hauria de fer reflexionar sobre la complexa situació sociolingüística en què estem i en el paper que ha de tindre la llengua en la cohesió social dels valencians.

Ens centrem ara en els usos, en els àmbits on la població parla més o menys el valencià. I, com abans, ens fixarem primer en l’evolució. Ara, la persona enquestada, a la pregunta «En quina llengua parla vostè?», pot contestar des de «sempre en valencià» fins a «sempre en castellà», passant per «més en una que l’altra», «indistintament» o bé «altres llengües». Els percentatges del gràfic 3 mostren la suma de «sempre» i «més en valencià»; els cercles, els anys i els colors, cadascun dels àmbits d’ús inclosos en l’enquesta.

Tal com hem observat en el coneixement, l’ús del valencià augmenta fins a l’any 1995, en tots els àmbits, baixa entre 2005 i 2010 i sembla estabilitzar-se entre 2010 i 2015. Si comparem el primer any d’enquesta amb l’últim, podem dir que la població valenciana parla menys valencià ara que fa 30 anys, especialment en els àmbits privats –a casa, amb els amics i a les botigues–, amb una diferència de 15 punts. En canvi, a les grans superfícies i al carrer, tot i que també s’usa menys, no minva tant (perquè ja és prou baix!).

Aquests resultats no són gens sorprenents. Si baixa el nivell de competència per parlar valencià, podem esperar que també baixarà el seu ús. L’any 2015, per tant, només el terç de la població valenciana parlava valencià a casa i/o amb els amics; la quarta part l’emprava a les botigues i el 20 % al carrer.

També podem preveure que hi haurà grans diferències entre l’ús del valencià que fan els nascuts a la zona valencianoparlant i el que fan les persones que van nàixer en altres llocs. El gràfic 4 així ens ho confirma: del 40 % dels nascuts a la zona valencianoparlant que parlen valencià a casa al poc més del 3 % d’aquells que van nàixer fora del País Valencià hi ha gairebé 40 punts de diferència. Al carrer, però, aquest marge es redueix a un poc més de 20 punts. Els valencianoparlants de la zona de predomini lingüístic valencià reprodueixen un comportament que arrosseguem de dècades anteriors i que ens va totalment en contra si volem aconseguir viure en valencià: triar parlar castellà al carrer i usar el valencià només en contextos privats. Un comportament que els estrangers no semblen haver copiat encara (ja que parlen valencià a casa en les mateixes proporcions que ho fan amb els amics, a les botigues i al carrer).

I arribem ja a la síntesi i a les conclusions tornant a l’inici del text per revisar l’objectiu últim de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i avaluar, amb les dades a les mans, si l’hem pogut assolir. I la resposta és clara: l’ús del valencià no s’ha equiparat, ni de lluny, al castellà. Ben al contrari, les desigualtats entre les dues llengües oficials són cada cop més evidents i la població valenciana parla molt més castellà ara que fa 40 anys.

Deixant de banda les previsions, que no farem, ens convindria repensar la política lingüística i reflexionar sobre el paper de la llengua pròpia en la societat, com a element que ens uneix i cohesiona, que ens identifica i que ens diferencia. Potser l’última campanya institucional de promoció del valencià «Sempre teua. La teua llengua» no siga la manera més idònia de sumar parlants. Som una societat complexa i diversa, molt diferent de la de fa 40 anys, quan tot aquest procés de recuperació i difusió del valencià va començar. Necessitem que el valencià no siga de ningú, que no ens marque, que no ens identifique, perquè només així serà la llengua de tothom, la llengua no problemàtica, la llengua que per defecte és ara el castellà.

[1]La Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme va activar el Dia Internacional de la Llengua Materna, el 21 de febrer, d’aquest any 2022, el web ‘Arxiu Ninyoles’, reconeixent així la tasca imprescindible del professor Rafael Lluís Ninyoles, el director del SIES i i l’encarregat de portar a bon terme totes les enquestes sociolingüístiques que ha fet la Generalitat.

[2]Les dades de l’última enquesta, de l’any 2021,no estan encara disponibles i per això no les podrem mostrar.