L’expansió del xinès mandarí

Les prediccions que apunten cap a una convergència mundial en l’ús de l’anglès s’evaporen si es mira cap a l’Orient. L’anglès és la llengua més utilitzada en les comunicacions que s’estableixen entre gent de diferents procedències. És la llengua franca mundial. Però no és la llengua més parlada del món. El xinès mandarí té, de llarg, més parlants nadius que l’anglès. Les xifres són aclaparadores. Més de vuit-cents milions de xinesos el tenen com a primera llengua.

Fa més d’un segle que, seguint els dictats oficials, el seu ús s’escampa per tot Xina, tot i que hi ha desenes de llengües més. Llengües xineses, com ara les varietats agrupades amb els noms de wu, min, xiang, hakka i cantonès, i llengües turqueses, mongoles, tibetanes…

Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van dominar absolutament el Pacífic. I això és podia constatar tant en la xifra de tones de mercaderies que passaven pels ports d’Oakland, Seattle i Los Angeles com en els milers de soldats nord-americans establerts a les bases militars de l’illa d’Okinawa. La Xina encara estava immersa en una llarga guerra civil, que desembocà a la fi en una situació força estranya: els comunistes liderats per Mao Zedong acabaren sotmetent al seu control la Xina continental, mentre que els partidaris de Chiang Kai-shek es refugiaren a l’illa de Taiwan, on es van fer forts. Hi hagué així, de fet, dos estats xinesos.

En aquells anys, en la política internacional dels Estats Units començava a gestar-se la «teoria del dominó», que partia de la suposició que si un estat queia sota la influència del comunisme, els estats veïns el seguirien aviat, de manera que el bloc comunista, si no es feia res per evitar-ho, acabaria sent invencible. Com que els governants nord-americans consideraven que la seva prioritat era aturar l’expansió del comunisme a Àsia i pertot arreu, ajudaren els xinesos de Taiwan i van involucrar l’exèrcit dels Estats Units en les guerres de Corea i Vietnam. La Xina comunista, en aquests enfrontaments, estigué sempre al costat de la Unió Soviètica i en el bàndol contrari al dels Estats Units. Però el fet és que, fos quin fos el desenllaç d’aquestes guerres, el predomini militar i comercial dels Estats Units al Pacífic no va trontollar mai.

Ara bé, el 1969, arran d’uns conflictes fronterers en una illa del riu Ussuri, les relacions entre Xina i la Unió Soviètica entraren en crisi i el govern dels Estats Units pensà llavors que havia d’aprofitar l’oportunitat per aproximar-se als líders xinesos i guanyar-se, si més no, la seva neutralitat. S’inicià el desgel de les relacions diplomàtiques entre Xina i els Estats Units. El president Nixon viatjà a Pequín, Hangzhou i Xangai i s’obrí el comerç entre els dos estats.

En poques dècades, la República Popular de la Xina passà de la pobresa extrema a una industrialització accelerada i brutal. Els governants decidiren obrir el país a les inversions estrangeres i, seguint el model de Hong Kong, Taiwan i Singapur, al cap de pocs anys la Xina encapçalà l’expansió econòmica mundial. Els nuclis d’emigrants xinesos escampats arreu del món van contribuir molt a l’increment de les exportacions.

L’auge econòmic de la Xina en les darreres dècades del segle XX va fer que el xinès mandarí passés a ser una llengua de comunicació a l’est asiàtic i que entrés en competència amb l’anglès. Hong Kong va deixar de ser el 1997 una colònia britànica i passà a ser una regió xinesa amb un estatut polític especial. Macau, antiga colònia portuguesa, seguí el mateix camí dos anys més tard. Singapur i Taiwan es van veure cada vegada més involucrats en la teranyina econòmica de la Xina continental. A Malàisia i Tailàndia, la nombrosa població d’ascendència xinesa hi tenia un pes fonamental en els negocis. I el mateix passava a Indonèsia i Filipines, amb percentatges de població xinesa molt menors. Tret del Japó i Corea de Sud, tota la resta de l’est asiàtic està sotmesa a les directrius de l’economia xinesa. L’expansió del xinès mandarí estàndard com a llengua franca a l’Àsia Oriental n’és la conseqüència.

Però l’auge de l’economia xinesa i l’atractiu que això confereix a la seva principal llengua no són els únics factors que cal tenir en compte. Han actuat també factors polítics. A Macau, Hong Kong i a bona part del sud-est de la Xina, la llengua més difosa era el xinès cantonès. El xinès mandarí i el cantonès no són mútuament intel·ligibles. Són llengües distintes. Mentre Macau i Hong Kong eren colònies estrangeres, el cantonès era la llengua xinesa dominant en aquells territoris. Però, quan Hong Kong i Macau van tornar a ser políticament dependents de Pequín, el mandarí començà a desplaçar el cantonès.

Les marginacions lingüístiques que es produeixen a la República Popular de la Xina són poc conegudes. Les agències de notícies i els viatgers d’Occident sembla que només s’han interessat per la repressió al Tibet. Però indubtablement hi ha molts altres casos propiciats per la imposició del xinès mandarí. El 2010, per exemple, un comitè polític va iniciar les pressions perquè augmentés la programació en mandarí en els canals de televisió de Guangzhou, en detriment de la programació en cantonès. Gaungzhou és a cent vint quilòmetres de Hong Kong i a cent cinquanta de Macau. Es va desencadenar una protesta popular, que les autoritats xineses van mirar d’apaivagar. Un altre cas que ha estat poc difós és el dels uigurs. La major part dels tretze milions d’uigurs viuen a Xinjiang, al nord-oest de la Xina. Els uigurs, que tradicionalment eren musulmans, han vist com es restringia l’ús de la llengua uigur en les escoles, i com la imposició del mandarí acompanyava les campanyes de repressió de la dissidència política.