La revista degana en valencià

L’experiència del confinament als pobles i a les ciutats

01/10/2020

Els pobles i les ciutats, la xarxa local i comarcal, representa la vida de la gent apegada al territori. La vida en comunitat. L’experiència de la proximitat en la vida quotidiana. La proximitat d’unes famílies amb altres, i la presència d’uns serveis públics i unes institucions municipals (ajuntaments i mancomunitats) en contacte directe amb el ciutadà. Quina ha estat l’experiència del confinament en aquest àmbit de la realitat social?

No es tracta, en aquest article, de fer una anàlisi rigorosa del tema, ni un inventari de distints casos específics, sinó d’aportar una visió de conjunt sobre la vivència del confinament als pobles i a les ciutats. Una crònica un tant abstracta, però alhora unitària, d’aquest tros d’història (humana i social) que ens ha tocat viure. Una crònica que podria completar-se amb les aportacions que els lectors vulguen fer de les seues vivències personals.

S’alça el teló, el proppassat 14 de març, amb el decret de l’estat d’alarma que va reclamar el confinament de les persones als seus domicilis. De sobte apareix la imatge d’uns pobles i unes ciutats buides, quasi fantasmagòriques. S’ha procedit al tancament de quasi tot, excepte el comerç alimentari i les activitats estrictament essencials. La vida, però, continua. Hi ha els mitjans de comunicació i les xarxes socials. I, sobretot, l’atenció de les institucions públiques als ciutadans, començant pels serveis sanitaris.

Les autoritats demanen una actitud de col·laboració i responsabilitat cívica per part de la ciutadania. En concret, el president de la Generalitat, Ximo Puig, apel·la a l’esperit solidari que va mostrar el poble valencià en altres ocasions crítiques del passat, com ara la riuada del Túria de 1957, la pantanada de Tous de 1982 o la dana de 2019 a la Vega Baixa. És un referent bonic i estimulant (sense necessitat de remuntar-se a la grip de 1918 o altres epidèmies similars).

I, en efecte, aquest esperit solidari es va manifestar al país, durant el confinament, de molt distintes maneres: el personal sanitari va desplegar un treball extraordinari en tractar d’atendre les intenses demandes dels nombrosos malalts; les forces de seguretat tingueren cura de l’ordre públic; el personal docent va ajudar els joves estudiants a seguir les tasques educatives des de casa; les famílies es reorganitzaren, amb molta paciència, responent a les exigències del confinament a les llars; hi hagué diversos col·lectius ciutadans que ajudaren els majors, persones que donaren sang, organitzacions que prestaren ajuda i acollida als necessitats. Les mateixes autoritats públiques s’abocaren al treball de gestió de la crisi d’una forma sacrificada i responsable.

La crisi sanitària va intensificar la nostra sensació de fragilitat i vulnerabilitat: tants malalts!, tantes defuncions!, tant de patiment! Tot seguit, sʼhi van sumar els efectes negatius ocasionats per la brusca caiguda en l’activitat econòmica i l’ocupació. Era l’ocasió per a actuar tots a una, amb unitat d’objectius i de propòsits, amb un esperit positiu i constructiu. Potser era, igualment, un bon moment per a revisar el nostre estil de vida i les possibles millores a introduir en el nostre sistema polític, econòmic i social. Però hi van emergir també molt prompte factors de divisió i crispació, forces disgregadores i de tensió que escampaven el pessimisme i la pèrdua de confiança en la lluita contra les adversitats. Allò millor i allò pitjor de les persones va estar-hi present, com sempre passa. Tot i això, sortosament, pense que acabaren predominant els aspectes més positius, els elements d’esperança.

Avançava el període de confinament i s’anaren donant una sèrie de fets que es convertiren en símbols d’aquesta difícil experiència, als pobles i a les ciutats. Les compareixences de les autoritats donant notícia del nombre de contagiats i de morts, les imatges d’uns hospitals territorials funcionant al límit, els aplaudiments de la gent des dels balcons en homenatge al personal situat en primera línia de batalla contra la pandèmia.

També des dels balcons, hi hagué freqüents interpretacions musicals, com ara el dia de Sant Josep o en qualsevol altre moment improvisat a cada poble o ciutat. A Llíria, per exemple, nombrosos músics van interpretar el 26 de març l’Oda a l’alegria de Beethoven com a símbol d’unió entre pobles i cultures (i un alé d’esperança) en l’acció front a la crisi sanitària. Un acte dut a terme en coordinació amb altres Ciutats Creatives de la UNESCO que va meréixer l’elogi d’aquesta institució internacional.

Els diversos ajuntaments valencians (i les mancomunitats comarcals) van realitzar una gran tasca aplicant i completant les instruccions provinents dels nivells superiors de govern, acompanyant els veïns i responent a certes necessitats socials de manera immediata. Al llarg del confinament, a cada poble o ciutat, es veren tractors d’agricultors o de les cooperatives, en connexió amb les brigades municipals o de l’UME, desinfectant els nuclis urbans i les urbanitzacions.

En efecte, hi hagué nombroses accions per a previndre i evitar el contagi del coronavirus a escala local. D’altra banda, els serveis municipals seguiren actius per via telefònica, telemàtica o electrònica. I entre aquests, uns dels més actius foren els serveis socials. En general, s’activaren diversos programes extraordinaris per tal dʼatendre les necessitats dels col·lectius més vulnerables (per edat, estat de salut o problemes socials): assistència domiciliària, ajut en les compres, adquisició de medicaments, ajudes d’emergència, atenció psicològica, etc.

Els ajuntaments van col·laborar també en el desenvolupament del programa «Escola a casa» de la Conselleria d’Educació. En particular, van facilitar a determinades famílies l’ús de dispositius informàtics per poder seguir aquest programa. D’altra banda, van potenciar distintes activitats orientades a estimular una ciutadania activa i van coordinar diferents accions de solidaritat ciutadana durant el confinament (com ara, la confecció de mascaretes o pantalles, o la donació de material sanitari i d’aliments per part de certes associacions o organitzacions locals).

Posteriorment, les corporacions municipals es van convertir en peces clau en la conducció del procés de desescalada, i han passat a ser instruments clau del període de «nova normalitat» en finalitzar l’estat d’alarma el proppassat 21 de juny. Una normalitat vigilant per a seguir lluitant contra un coronavirus que encara no s’ha vençut per complet. A cada poble o ciutat, aquesta nova normalitat es va celebrar amb actes d’homenatge en memòria de les víctimes de la COVID-19 i de condol als seus familiars.

Encara hi ha molt de camí per davant per a poder doblegar el coronavirus, i convindria no oblidar tot el que hem passat. Ben al contrari, caldria fer un bon aprenentatge de tot el que s’ha viscut durant el confinament als pobles i ciutats. Valorar la necessitat d’unir-nos més mitjançant el diàleg i el treball col·lectiu (de manera més tolerant i responsable). Subratllar la importància de la solidaritat (i de forjar un bon Estat de Benestar). Saber-nos part d’una comunitat que als pobles i a les ciutats es viu de manera pròxima i apegada al territori. Comprovar que les polítiques locals i comarcals són útils per a fer front als problemes i fer comunitat. Acostar-nos en el nostre comportament quotidià a eixe col·lectiu de persones de bona voluntat que, amb els seus gestos i actitud (de vegades tan callada), fan de la nostra una societat més amable i humana.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top