L’exposició de ‘Las Provincias’

Per raons diverses, aquest estiu no faré cap viatge. En algun moment, entre papers i enrònies, sentiré nostàlgia d’altres estius, sobretot aquells de la infantesa i la joventut, quan vaig tindre ocasió de recórrer bona part de la península Ibèrica.

En aquella època, les ciutats estaven plenes de quioscos, on es venien tota mena de diaris i revistes. Sovint, un tendal protegia l’establiment del sol o de la pluja; el tendal, en moltes ocasions, estava patrocinat per un periòdic. N’hi havia que podies trobar en qualsevol racó d’Espanya, com ara El País, El Mundo o l’ABC, però altres responien a la idiosincràsia de cada territori, de cada ciutat fins i tot. En els meus primers viatges adolescents a Barcelona, em satisfeia veure tendals amb l’emblema de l’Avui, que associava, potser ingènuament, a un cert compromís amb l’idioma.

Mentrestant, ací a València –i en no poques localitats pròximes–, eren molts els quioscos on onejava la capçalera de Las Provincias, el diari que, durant 160 anys, ha capitalitzat millor la sensibilitat conservadora de la nostra classe dirigent. La crisi de la premsa en paper ha disminuït la influència d’aquestes publicacions, però cal admetre que ja havien perdut perfil propi temps abans, amb la compra per parts de grans grups de comunicació (Vocento, en el cas que ens ocupa, l’any 2000). Queden lluny els dies de glòria d’aquests diaris, en els quals el seu director o directora –recordem María Consuelo Reyna– podia fer tremolar l’empresari més ardit o el polític més agosarat.

A pesar d’això, quien tuvo retuvo, que diuen en castellà, i un projecte com Las Provincias encara té coses a dir sobre València. Així es va demostrar, fa pocs mesos, en l’exposició commemorativa del seu 160 aniversari que va acollir el Centre del Carme. La premissa de la mostra era ben atractiva: es van seleccionar 30 fites de la història de la ciutat, que es van acompanyar d’il·lustracions inèdites d’una sèrie d’artistes valencians de primer nivell. El resultat, tanmateix, no feia ni fred ni calor. El problema no estava en les il·lustracions –moltes excel·lents–, sinó en el discurs global, gens incisiu i molt abocat a la transformació urbana, sense a penes aprofundir en la dimensió social d’aquests canvis. El desdeny envers el valencià –i cap a figures com Teodor Llorente o Vicent Andrés Estellés, tan vinculades a la història del diari– encara accentuava més aquest efecte.

Potser hi havia un altre factor: la sensació que Las Provincias celebrava l’efemèride sense un projecte de futur. No em referisc tan sols a l’absència de perspectives en clau valenciana, sinó també als dubtes sobre l’esdevenidor del periodisme. Aquest problema, per descomptat, no és patrimoni exclusiu del «diari degà» de la premsa valenciana, sinó del conjunt de l’actual ecosistema comunicatiu. Al barri del Carme, per exemple, ja no queda cap quiosc en sentit estricte, i unes manisetes al carrer Roters evoquen aquella època passada, com es veu en la fotografia que acompanya aquestes línies.

Si vostés poden viatjar aquest estiu, ho comprovaran igualment cada vegada que troben, pàl·lids i esfilagarsats, els tendals dels quioscos abandonats. Dits en veu alta, semblen en una llunyana lletania: La Voz de Galicia, El Norte de Castilla, El Correo, La Vanguardia, Diario de Burgos, Diari de Tarragona, El Periódico Mediterráneo, Información…

Revista Saó, Núm.525, pàg.57. Juny 2026.