La revista degana en valencià

L’extrema dreta populista entre la presidència de Donald Trump als EUA i els moviments europeus

01/12/2020

 

Dibuix significant la darrera etapa de la presidència de Trump

Les circumstàncies dels anys vint del segle XXI són ben diferents de les del segle passat, tanmateix podem dir que en ambdós segles les dècades inicials han estat fortament inquietants i de mal averany. És per això que, en centrar-me en el president Trump, ara derrotat i vençut malgrat els escarafalls en curs  dels darrers moments de la seua presidència, ho faig intentant entendre el significat de la seua extravagant política.

La política de Trump i la dels correligionaris d’extrema dreta europeus empren una forma gens convencional, però amb un fons del tot clar. Navegant en la direcció de recular en el temps per a desfer i destruir el bagatge de drets de protecció social i combatre la lògica que va marcar la Il·lustració i, amb ella, la política occidental des de la segona guerra mundial. La intenció de destruir aqueix llegat és evident en tot el mandat i en tot el moviment.

Durant l’etapa feixista europea es donà un desig similar malgrat les diferents circumstàncies dels dos moments, el del segle XX i l’actual.

Després de l’elecció de Joe Biden, la política de Trump mostra a les clares l’extravagància en la forma i l’intent destructiu de la política estàndard dels EUA que ha funcionat fins la seua presidència,  ha qüestionat el sistema i l’equilibri de  la societat, la qual desitja tensar i polaritzar .

Sens dubte, calibra  els efectes dels seus fets de negació del sistema polític americà i n’accepta les conseqüències,  intentant traslladar al conjunt del partit republicà els seus plantejaments. Cerca la desestabilització del sistema polític, fa un ús indegut dels seus poders i arrossega per als seus interessos  la majoria republicana en el Senat. Es podria dir que està tensant la corda i fins i tot  incitant a la confrontació civil tant en les acaballes del mandat com en el conjunt de la seua presidència.

La visió encertada de Joseph E. Stiglitzt anterior a l’elecció presidencial de 2020

Un llibre de Stiglitzt, publicat el 2019 s’avançava sàviament a explicar el comportament de Trump i  de la plutocràcia[1] que està al darrere. Hi destaca la deriva del sistema econòmic als EUA i arreu del món com a base de la deriva  política actual:

«El capitalisme a l’estil americà (…) està modelant [des de finals dels anys 70 del segle passat] de manera poc afortunada,  la nostra identitat (…) els nostres valors [apareix] la cobdícia, l’egoisme, l’abjecció moral, la disposició a explotar els altres i la deshonestat que la Gran Recessió ha posat de manifest en el sector financer a tot arreu, i als EUA» [2]

Stitglitz és conscient que intentar solucionar aquesta deriva necessita «abans que una reforma econòmica (…) una reforma política»[3] 

La interpretació de l’evolució històrica que fa Stiglitz posa de manifest les crisis i els canvis positius en la societat. Menciona la situació de l’absolutisme de la mà  de Hobbes, que definia la vida en l’antic règim on «la vida era bruta, brutal i breu»[4].  Aquesta situació amb matisos està  vigent i és especialment visible en el capitalisme del segle XIX, recordem com era la vida en relació a la indústria en les ciutats europees i americanes del moment.

Amb els avanços en ciència i tecnologia, en l’organització social, així com en la política i l’economia lligades a la Il·lustració es va aconseguir augmentar la població i els ingressos i es van adoptar pràctiques de control de la natalitat. Es demostrava així com  la teoria de Malthus era errònia (Stiglitz, 2019)

En els anys 20 del segle passat constata, com ara en el nostre  segle, un augment de les desigualtats arreu i en els EUA, però també destaca l’existència de canvis positius, en el cas americà «amb una resposta del govern en l’Era progressista i el New Deal que va moderar l’explotació del poder dels mercats»[5].

Les crisis periòdiques del sistema econòmic són evidents,  la Gran Depressió de 1929  n’és la mostra principal, així com les crisis menors dels anys 70 i 80 en el mateix segle. També les veiem en la Gran Recessió del 2008 i ara amb la pandèmia del 2020. Totes castiguen la classe mitjana i proletària  amb conseqüències en la mateixa direcció: augmentar les desigualtats.

«(…) els diners segurs a les butxaques -la cobdícia- es va imposar a tot allò altre [liberalisme, tolerància i protecció social]» [6]

Des d’Europa com arreu del món, podem concloure que el lema de la Revolució Francesa que reclamava igualtat  no s’ha complit .

L’extrema dreta en el nostre segle

Les forces de la Reacció continuen atacant els valors de la Il·lustració des de posicions populistes i des d’interessos econòmics contraris a la ciència, amb l’ajut de grups ultraconservadors religiosos contraris a la teoria de l’evolució, a la tolerància i al liberalisme. Aquest element ideològic és part important de l’explicació del fenomen de l’extrema dreta ara present ací i allà.

Els elements reaccionaris inclouen a més «atacs i la perseverància en crear una realitat alternativa [els quals] han estat sempre una part constitutiva del feixisme»

La realitat alternativa  inclou la mentida: «Si és possible vendre productes dolents, es poden vendre idees dolentes o perilloses, hi ha forts interessos econòmics compromesos a fer-ho» [7].

La presidència de Donald Trump és el vèrtex d’un fenomen ampli i recurrent que es fa present amb força en augmentar les crisis econòmiques.

Interessos econòmics contraris a la ciència i al benestar social  expliquen el cas. Conservadors ideològics, s’alien amb interessos empresarials contraris a la ciència com els dedicats a explotar els recursos fòssils  de carbó i  petroli pese a qui pese, negant el canvi climàtic. Interessos i ideologia conservadora es troben a la base de la reacció, amb la manipulació de sectors d’obrers i part de les classes mitjanes castigats per les crisis. Stiglitz ho assenyala clarament:

«L’èxit de Trump ha estat  formar una coalició amb la comunitat empresarial, igual que aleshores [referint-se al nazisme]: els feixistes només van assolir el poder amb el recolzament d’una àmplia coalició conservadora que incloia l’empresariat»[8]

El moviment d’extrema dreta actua contra la ciència i les universitats i contra el periodisme que es basa en dades objectives i practica la comprovació dels fets:

«Els atacs més virulents de Trump han estat contra els informatius tradicionals, que ell qualifica de `fake news´. La ironia és que mentre per aqueixos mitjans la verificació de dades té un paper fonamental, Trump menteix descaradament i regularment»[9]

Contra la justícia democràtica manipulant el nomenament dels jutges i especialment la cúpula del sistema com es comprova en el Tribunal Suprem dels EUA o, en el cas espanyol, bloquejant la renovació parlamentària del Consell General del Poder Judicial, en els casos de Polònia i Hongria controlant el Poder judicial des  d’executius d’extrema dreta. Fins i tot en el Vaticà intentant maniobres ultres contra l’actual pontificat.

La presidència de Trump fins l’últim moment, ja descavalcat electoralment pel demòcrata  Biden, és un compendi de les tendències ultres i un al·licient per a totes les polítiques d’extrema dreta pròpies i d’arreu del món, amb exemples tan durs com la proposta d’atacar Iran o  l’assassinat del científic nuclear iraní el 26 de novembre de 2020[10].

La tendència seguirà després de Trump, els interessos econòmics dels més rics, de l’ 1 % privilegiat contra la resta de la població continuaran actuant. Com assenyala Stiglitz[11]:

Els superrics han formulat una estratègia en tres etapes: engany, obstrucció i desempoderament.

Menteixen quan han qualificat la política tributària aprovada als EUA el 2017 com a favorable al conjunt de la població. O quan culpen a Xina de la guerra comercial.

Practiquen l’obstrucció contra el vot alternatiu al republicans (hui d’extrema dreta) dificultant la inscripció, necessària per a poder votar, o dificultant l’acte de votar i una vegada fetes les eleccions acusant-les de frau quan els resultats els son desfavorables.

Desempoderament, si tot falla impedint el govern alternatiu capaç de reformar l’economia i la política i reclamant quan calga restriccions imposades pel Tribunal Suprem esbiaixat clarament cap a posicions ultraconservadores després del nomenaments de jutges durant l’etapa republicana, fins i tot nomenant una jutge vespres de les eleccions presidencials de 2020.

Com la història europea del segle XX ens recorda, quan les orelles del feixisme es deixen veure ens calen respostes àmplies i fermes, car l’enemic capaç de destrosses sense límits així ho demana.

La proposta alternativa a aquesta deriva política i econòmica que l’economista Joseph E. Stiglitz entre altres han construït en diverses aportacions és una via teòrica objectiva  i  suggerent.

[1]             STIGLITZ, J. E. (2019): People, Power and Profits: Progressive Capitalism for an Age of Discontent. Hi ha trad. Cast. de  J. Collier : Capitalismo progresista. La respuesta a la era del malestar. 2020.

  1. 29 (edició cast.) La traducció al català de les cites del llibre és meua.

[2]     Ibídem, p. 29

[3]     Ibídem, p.30

[4]     HOBBES,T. Leviathan, 1651, citat per Stiglitz

[5]     Ibídem Stiglitz, p.43

[6]       Ibídem, p. 46

[7]     Ibídem, p. 50

[8]     Ibídem, p.46 (El subratllat, és meu)

[9]     Ibídem, p. 46

[10]   Lluís Basset El País 29.11.2020 https://elpais.com/opinion/2020-11-28/provocador-en-jefe.html

[11]   Stiglitz, p. 61 (els textos subratllats són meus).

Inscriu-te al nostre butlletí

Top