L’habitatge com dret

El problema de l’habitatge ve de llarg, de molt llarg. Des que el creixement demogràfic va generar la necessitat urgent d’habitatges, les institucions públiques s’han vist obligades a buscar alternatives, algunes han estat fallides i no han servit més per a fomentar l’especulació, altres, com va ser l’experiència de les Vivendes de Protecció Oficial van estar producte del paternalisme, intentant ocultar la misèria als barris obres de les grans ciutats, beneficiant a promotors vinculats amb la dictadura, els quals en la majoria d’ocasions feren fortunes. Això no obstant, en moments de poders conservadors, tenim una figura una mica modèlica que fou el de “Les Cases Barates”, es tractava de grups de vivendes unifamiliars que pretenien que els treballadors que venien del camp a les ciutats tingueren la vivenda com una continuïtat de la casa del poble.

Doncs, com ja he apuntat el problema ve de llarg, aleshores, la vigent Constitució proclama el dret a una vivenda digna, això, però, com es concreta? La realitat, però, ha estat que eixa declaració ha resultat ser pur formalisme, l’estat, les institucions, han actuat tenint un marc jurídic i uns hàbits del passat. El principal agent proveïdor d’habitatges continua essent la iniciativa privada, o siga les empreses compradores de sòl urbà i constructores d’immobles, i tot un conjunt de negocis que funcionen a partir de la venda o el lloguer de pisos. Bàsicament, l’activitat immobiliària ha preferit buscar el benefici a curt termini amb la compravenda, el lloguer, doncs, ha estat més residual; cal dir, com tant els preus de venda com els de lloguer es fixen d’acord ambl mercat, amb la particularitat que el lloguer es regula a través de les normes d’arrendaments urbans, que com venim comprovant no resolen els problemes possibilitant incompliments i abusos. A tot això, cal afegir els efectes de la barbolla immobiliària, els préstecs, les hipoteques,i els desnonaments. Per altra banda, estaria el buidament dels nuclis antics i l’existència de vivendes buides en les zones històriques de pobles i ciutats.

L’aprovació d’una Llei de la Vivenda, per part de legislador de l’estat, fet que acaba d’encetar el seu camí, ha generat la reacció de la dreta: la “sacrosanta propietat privada” està en perill, sembla que “els soviets estan fent una de les seues”. Per això cal preguntar: què és la propietat, o que implica la propietat? En aquesta “pell de brau”, com la bateja el nostre Espriu, tenim un arcaic Codi Civil, un text redactat en 1889, que amb posteriors reformes continua essent la base del dret vigent en les matèries que afecten les relacions privades, perquè anem a veure què ens diu al voltant dels drets de la propietat, ho farem amb la llengua en la qual es redactà el codi: “La propiedad es el derecho de gozar y disponer de una cosa, sin más limitaciones que les establecidas en las leyes”. Doncs, quin problema existeix si el legislador, cas que des de les Corts de l’Estat, estableix per llei limitar els preus dels lloguers, o faculta als poders per regular els desnonaments? Quanta hipocresia té aquesta dreta cavernícola! Esperarem a llegir allò que surta del legislatiu, de segur que encara es quedarà curt, la voluntat, però, és de reformar, d’intervenir en un espai que fins ara un coto tancat. Doncs, molt bé per la iniciativa en curs.