L’harakiri del capitalisme (I)

09/08/2021

Els 8 més rics del món acumulen més diners que la meitat de la població mundial¹. El gran capital vol créixer contínuament, amb més beneficis, més propietats, més poder; en el món real domina ja la major part de l’economia i per a seguir augmentant pressiona als governs perquè no cobren impostos i ho privatitzen tot, sanitat, educació, serveis, pensions, aigua, etc., empobrint cada volta més als pobles. I en el món virtual dels mercats de borsa els grans especuladors multipliquen la seua riquesa artificialment, unflant els preus sense base real, originant les periòdiques bambolles especulatives que esclaten i acaben sent rescatades amb diners públics; de fet als EEUU, epicentre del capitalisme, la borsa està en màxims, superunflada i molt més alta que abans de la pandèmia, de manera que en qualsevol moment pot rebentar i provocar un crac enorme, similar al dels anys 30.

Sembla que anem cap a una gran crisi econòmica mundial i no per l’actual pandèmia, de la qual anem eixint a poc a poc. La crisi és més fonda i ve d’abans, és una crisi típica d’aquest sistema perquè els grans avanços tecnològics (informatització, automatització, robotització) van substituint mà d’obra per màquines que augmenten la producció i les noves empreses que sorgixen creen menys llocs de treball dels que eliminen, de manera que creixen la desocupació i la superproducció. El poder adquisitiu de les classes mitjanes i baixes, la immensa majoria, va reduint-se i molts béns es produeixen en tanta quantitat que bona part de la població ja en té, i els que no en tenen generalment tampoc disposen de diners per a comprar-los, de manera que el sacrosant mercat comença a col·lapsar i els sectors econòmics entren en declivi, a pesar de les ajudes estatals. Amb l’agreujant de la globalització perquè, buscant majors beneficis, els capitalistes s’enduen les fàbriques i la producció d’aliments als països pobres, on paguen menys, i això augmenta l’atur als països rics, on disminueixen els compradors principals, un cercle viciós amb mal desenllaç…

Exemples de l’inici d’aquesta crisi en tenim de tota mena, sobretot a Espanya on el poder econòmic, fill de la dictadura, consentit i no massa hàbil, continua tenint moltíssima influència sobre els governs, tal com demostren les grans elèctriques quan s’atrevixen a cobrar-nos tots els kWh al preu del més car (és increïble!)… La banca fou rescatada amb més de 66.000 milions d’euros públics (en altres països tornaren el rescat, ací encara no) i ha tirat al carrer prop d’un milió de famílies que no podien pagar la hipoteca perquè s’havien quedat sense treball, i ara per a rematar la feina vol acomiadar o jubilar anticipadament a molts milers de treballadors, perquè ha automatitzat bona part de les operacions bancàries. Les automobilístiques venen menys autos perquè quasi tots en tenen i les ciutats estan sobresaturades i fartes d’ells, a més els joves van tenint més trellat (o menys diners) i preferixen la bici o el patinet. Les constructores han edificat tant que hi ha un 15% o més d’habitatges buits i en venda, i el sector està merescudament embussat. Etc, etc.

I en volta de reduir la jornada laboral per a equilibrar l’incessant augment de productivitat i mantenir els llocs de treball, el que estan fent és jubilar més tard als treballadors, així l’atur va arribar al 25% de la població activa en 2012 i ara torna a créixer per damunt del 16%. En el cas dels joves la situació és terrible perquè un 40% estan parats i els que troben treball sol ser precari i mal pagat, la qual cosa agreuja també la situació general perquè els que més necessiten comprar pis i d’altres coses són precisament els joves, però ells no poden comprar perquè no tenen treball o guanyen una misèria.

Enfront de tot això, què fan els “genis” que dirigixen aquesta societat? Doncs més del mateix, pareix que volen repetir la història. Com no tenen solucions i la seua avarícia empitjora les condicions de vida del 90% de la població, temen que el poble es revolte i tornen a fomentar els moviments d’extrema dreta que defensen a mort el capitalisme i atemorixen, assetgen, colpegen, …,  els crítics o simplement els diferents. Des de dalt els financen² i els obrin les portes dels grans mitjans de comunicació perquè vomiten públicament odi, mentides, bulos contra víctimes innocents per a distraure i enganyar al poble més ignorant i visceral. I tant d’èxit tenen ací, a tanta gent manipulen, que la dreta convencional ja ni es molesta en dissimular els seus orígens franquistes. La pandèmia neofeixista és global i s’estén com un càncer metastàtic pels EEUU, Brasil, Colòmbia, Turquia, Israel, Aràbia Saudí, Índia, Filipines, Hongria, Polònia, …

Açò recorda també la crisi sistèmica dels anys 30, quan grans companyies com Kodak, Bayer, Coca Cola, Nestlé, IBM, BMW, Boss, Adidas, Volkswagen, Ford, Krupp, Thyssen, etc. recolzaren obertament el nazisme, la ideologia que va acabar enfonsant Europa i el món sencer en el major bany de sang de tota la història: 60.000.000 de morts i molts més mutilats, ferits, malalts, famolencs… A Espanya, aquella crisi s’ajuntà amb la corrupció, l’immobilisme i l’estupidesa secular de la classe alta i va desembocar en l’esperançadora II República, que prompte fou massacrada pel feixisme nacional i internacional³.

Sols una minoria dels grans capitalistes comprenen la irracionalitat, la insostenibilitat i el perill d’aquesta situació i assumixen que haurien de pagar més impostos, per a redistribuir un poc la riquesa i suavitzar la crisi, però la majoria seguix exprement els pobles amb la complicitat dels governs. La publicitat ha convençut la població que aquest és el millor dels mons possibles i que cal comprar, comprar i comprar; però amb aquesta nova crisi, molts dels que estaven regular o bé es veuen abocats a l’atur i redueixen les compres, llavors el sistema tremola, i els més simples es creuen mentides com que la culpa és dels immigrants, de les dones o de les esquerres, no dels corruptes, ni dels patrons, ni dels banquers, ni molt menys del propi sistema socioeconòmic. I de tant repetir-ho, han aconseguit fer del capitalisme una espècie de religió, de forma que, com ha dit algú, ara resulta més fàcil imaginar-se l’apocalipsi d’aquesta civilització que el final del capitalisme…

Així doncs, en èpoques anteriors, per a resoldre una crisi com la que comença, les elits desencadenaven una macroguerra per a destruir la mà d’obra i els béns “sobrants”; però ara, amb les modernes armes NBQ⁴ de destrucció mútua assegurada, no poden fer-ho perquè seria com fer l’harakiri de tota la humanitat. O tal volta sí, si agafara el poder en un país com EEUU, Xina o Rússia algun megalòman i malalt mental com Hitler o Mussolini o altres col·legues seus. Hem de canviar moltes coses per a impedir aquesta possibilitat tant terrorífica com real.

Potser també podrien seguir provocant guerres parcials per tots els continents, enganyant els pobles i sacrificant milions de vides. Encara que açò ho han estat fent des que acabà la II Guerra Mundial i sembla que ja no és suficient per a remuntar la crisi.

De qualsevol manera ja no podem seguir indefinidament així, de crisi en crisi, per un detall nou importantíssim, una crisi diferent i molt major inclús que totes les crisis econòmiques juntes…

¹ Los 8 millonarios que tienen más dinero que la mitad de la población mundial, BBC.

² Grandes fortunas y altos ejecutivos españoles financiaron el nacimiento de Vox… Público.

³ Els monàrquics conspiraren contra ella des del primer moment i el banquer Juan March va finançar el colp d’Estat militar, que comptà amb la imprescindible ajuda de Mussolini, Hitler i Salazar (més l’abandó de les “democràcies” veïnes). Els treballadors organitzats feren front al colp i aconseguiren parar-lo en les principals capitals, inclús crearen milers de col·lectivitats camperoles i obreres per a sostindre l’economia, i resistiren quasi tres anys. Però amb tots en contra, inclosos els estalinistes, acabaren perdent i ho pagaren molt car: 500.000 morts en la guerra, 500.000 exiliats després i encara hui els familiars busquen per les cunetes els 150.000 assassinats pels colpistes…

Probablement els franquistes no haurien guanyat la guerra sense l’armament i les tropes que feixistes i nazis els enviaren, Itàlia i Alemanya foren còmplices necessàries de la gran massacre i ací experimentaren el que poc després aplicarien en la II Guerra Mundial. Posteriorment els republicans espanyols ajudaren a alliberar Europa i foren els primers en entrar a París, però en acabar la guerra mundial les democràcies tornaren a abandonar-los. Gràcies a això, 82 anys després, els franquistes seguixen en les institucions i no acabem de tindre una vertadera democràcia; Espanya és un país on la policia tracta carinyosament els manifestants feixistes i de classe alta mentre colpeja brutalment als treballadors; on fiscals i jutges exculpen corruptes i nazis mentre condemnen i obrin causes sense fonament contra gent reivindicativa o pobra; on els bisbes fan declaracions moralitzants mentre oculten la pedofília i furten milers de propietats públiques; on alguns militars diuen impunement que afusellarien a més de la meitat dels espanyols mentre expulsen als pocs militars que s’atrevixen a signar un manifest democràtic o als que denuncien la immensa corrupció que hi ha en l’exèrcit; on les dretes i el PSOE es neguen a investigar la fortuna d’un rei coronat per Franco que ha fugit perquè no l’extraditaren on sí investiguen la seua corrupció financera…

⁴ Nuclears, bacteriològiques i químiques: Armas de destrucción masiva, wikipedia.org