L’herència de Raimon

“Ei! La cara al vent / Que se n’adonen que ja som el present. / Ei! Que quede patent / D’un temps, d’un país que ja anem fent!”. Ho canten Aspencat en la seua cançó “L’herència” (Naixen primaveres, 2011) i dóna una bona mida de la insòlita vigència actual d’unes cançons escrites fa cinquanta anys i de l’immens llegat que representa, ara que el temps ens comença a donar la perspectiva suficient per ponderar-la, l’obra de Raimon per a les noves generacions.

Raimon ha sobreviscut a la crisi de la cançó d’autor que es va viure durant els anys de consolidació de la democràcia, i la seua figura, lluny de desaparèixer de l’imaginari col·lectiu com la de tants altres companys d’ofici que compartiren amb ell la lluita antifranquista a còpia de cançons, s’ha redimensionat a l’alça, s’ha escapolit de la vitrina del museu on se’l volia recloure i estén subtilment la seua influència sobre les noves fornades de grups i intèrprets que l’enarboren amb orgull.

En aquest procés ha estat clau la rocosa tenacitat amb què ha defès la seua obra, la seua lluita contra l’estereotip i la mistificació, la persistent reivindicació de la seua individualitat artística enfront de qui el pretenia portaveu col·lectiu vitalici i la seua selectiva exposició pública, allunyada de plataformes de promoció i sanedrins culturals.

Del llegat de Raimon es valora, primer que res, la seua funció pionera i trencadora. Li devem el naixement de la cançó moderna al País Valencià i, si filem més prim, de la cançó moderna en català: ell és el primer a sincronitzar el rellotge amb les noves formes de fer i la nova sensibilitat que recorre les músiques populars occidentals, que els Setze Jutges primerencs només havien intuït. “Al vent” portava amagada, entre els plecs del seu crit juvenil, una poderosa llavor de futur que ara mateix encara rendeixen uns fruits esplendorosos.

En segon lloc, hi ha el seu compromís civil com a paradigma de relació entre l’artista i la col·lectivitat a què pertany: la seua capacitat per a vehicular l’angoixa i l’esperança popular, la seua fermesa en l’apologia d’unes conviccions morals o la seua valentia a l’hora de denunciar les misèries polítiques del moment susciten adhesions immediates i perdurables.

I, finalment, va obrint-se pas a poc o poc una tercera component del llegat que, fins ara, ocultada per les dimensions de les altres, no havia rebut la consideració que en justícia mereixia: l’alta qualitat musical i poètica de les seues cançons, independentment del seu caràcter polític, existencial, amorós o de musicació de versos d’altri. Fins fa ben poc era difícil trobar, per exemple, versions de cançons seues que no tingueren una connotació política o civil evident. Ara, en canvi, comencen a multiplicar-se fins i tot en àmbits ben bé inesperats: Naia versionen la deliciosa “Parlant-me de tu”; emblemes de la modernitat barcelonina –sempre tan encantada d’haver-se conegut–, com Mishima o El Petit de Ca l’Eril s’atreveixen, respectivament, amb “No pot mostrar lo món menys pietat” i “Una vaca amb un vedellet en braços”; Rapsodes fan seua “Oh, desig de cançons”; i Òscar Briz converteix “La mar respira calma” en una perla de pop-rock.

Tot i això, les seues peces més senyeres continuen sent les més reproduïdes en qualsevol context, especialment en l’àmbit de la cançó d’autor en què la influència de Raimon resulta ben patent en noms com Feliu Ventura, Pau Alabajos o Cesk Freixas, els quals l’han assumida i interioritzada sense caure en el parany d’una incòmoda imitació. Alabajos, a més, tanca els concerts, ben bé des dels seus inicis, amb una versió d’“Al vent”, i Freixas obria amb ella el disc La veu dels pobles lliures (2006). “Al vent” és, com no podia ser d’altra manera, la cançó de Raimon més recreada: la podem trobar en clau rockera en el primer disc dels Munlogs Morir lluitant (1996); passada pel seu particular tamís ska en Per jacamaicanes (2009) d’El Belda i el Conjunt Badabadoc; engrunsada sobre sinuosos ritmes de jazz en el disc Còctel (2011) del Vermut Combo, o traduïda a l’alemany en el divertit i irreverent Mohâtros les valencianes (2009) de les Mãedéus. Fins i tot els organitzadors del recital “50 anys d’Al vent”, que tingué lloc al Teatre Jardí de Figueres al novembre del 2009, celebraren un concurs de versions de la cançó en el qual participaren un bon grapat de formacions.

La seguiria en un segon nivell de popularitat “Jo vinc d’un silenci”, de la qual hi ha versions recents dels Komfusió (Retrobem els orígens, 2011, en el qual també revisen “He mirat aquesta terra”), Glòria Terricabras (Esperant-te, 2010) o Refugi, el projecte en solitari del bateria d’Els Pets, Joan Reig (Vestits nous, 2009).

Però si parlàvem de versions, mereixen un esment especial dos projectes consagrats monogràficament a versionar les cançons del cantant de Xàtiva. El primer, Gràcies Raimon (UPV, 2009), és un disc col·lectiu publicat amb motiu de l’exposició que li dedicà la Universitat de Politècnica de València. El recull es dividia en dues parts: una primera que reunia versions prèviament editades, des del “Si un dia vols” que feien Els 4Z l’any 1966, o la “Cançó de les mans” que interpretà la Coral Sant Jordi en el concert de comiat d’Oriol Martorell l’any 1991, fins a la versió abolerada que havia fet Moncho del “Treballaré el teu cos” o el “D’un temps i un país” que cantava Joan Manuel Serrat en l’espectacle homònim. En la segona part, una bona mostra de l’escena musical contemporània donava la seua personal visió de les cançons del homenatjat: Miquel Gil convertia “So qui so” en una introspecció adolorida; La Gossa Sorda portaven al seu terreny “Indesinenter”; Pep Gimeno Botifarra, acompanyat d’Àlvar Carpi, donava mostres de la seua inaudita versatilitat enfrontant-se a “Una vaca amb un vedellet en braços”; i, entre moltes d’altres, es recollien les versions ja esmentades de Pau Alabajos,  Rapsodes i Òscar Briz.

En l’altre treball monogràfic, PetjAdeS (Bromera-Temps Record, 2010), la banda alcoiana VerdCel realitzava una aproximació multidisciplinària a l’obra i la figura de Raimon, que incloïa un disc, un còmic –bellíssim, d’una despullada emotivitat, signat per Daniel Olmo–, dos reveladors documentals històrics, enregistrats per Llorenç Soler (1966-1968) i Carles Duran (1965), i un curtmetratge obra del grup. Musicalment, VerdCel plantejava la seua proposta amb dos pressupòsits evidents: l’estima i admiració per l’obra de Raimon i la decidida voluntat d’expressar-se íntimament a través d’ella. Per això, més que de versions, podríem parlar-ne de variacions. Perquè la intervenció de VerdCel sobre les partitures de Raimon anava bastant més enllà de reescriure’n els arranjaments o accelerar-ne o alentir-ne els tempos. En alguns casos es deformava lleument el discurs harmònic –“Veles e vents”, per exemple, amb una opció que canviava l’ambient sonor de la cançó–; en altres, se n’alterava l’equilibri rítmic –“Jo vinc d’un silenci”–, i en altres, en fi, s’extirpava la cançó del seu univers expressiu i es traslladava a un altre sensiblement diferent amb la qual cosa adquiria nous significats, un nou alè, com constatava amb encert el mateix Raimon. El tractament donat a les cançons les emancipava de l’allargada i connotada ombra de l’autor, les revalorava en la seua pura naturalesa artística i, d’aquesta manera, les situava sense estridències i amb una gran naturalitat al bell mig de la més descarada contemporaneïtat.

Tots dos treballs representen la millor manera que se’ns podria ocórrer per agrair tan gran llegat: fer-lo nostre. Al capdavall, aquest era el missatge embegut dins de la preciosa cançó d’Aspencat amb què obríem la reflexió: “No ens podran guanyar mai, si ens donem la mà / I agafem l’herència que ens vàreu deixar”.

Josep Vicent Frechina. Musicòleg

Article publicat al nº 377, corresponent a desembre de 2012. Ací pots fer-te amb un exemplar