L’home de carrer

Las calles de Buenos Aires

ya son mi entraña.

No las ávidas calles,

incómodas de turba y de ajetreo,

sino las calles desganadas del barrio,

casi invisibles de habituales,[…]

Jorge Luís Borges

L’observaven. Sentia com algú el mirava. Notava la presència de la gent. Des de les finestres algú el mirava, estava segur. Això era totalment normal en una ciutat, entrava dins del que era possible. Cada dia les mirades de les persones es creuaven i pensava – gran observador com era ell també-  en la importància del gest de topar-se amb algú, aixecar el cap i coincidir un instant en el moment que l’esguard es sincronitzava.

Havia sortit a passejar fins al parc que tenia a prop de casa. Aquelles passejades rutinàries el feien sentir-se bé. Li agradava notar l’aire a la cara i percebre com el solet li encalentia la roba. Mai no feia el mateix camí per arribar i tastava abans d’accedir-hi les cantonades que tot d’una tombaria després; ara a la dreta, després a l’esquerra; perpendiculars, que el portarien com en un joc d’escacs, al final del carrer desitjat, de la plaça arraconada, del pont antic… Era un home lliure, treballador i amb certes idees progressistes, que li havien atorgat alguns maldecaps en la consciència, en la moral i en el viure diari.

Feia temps, quan passejava, quan caminava, que pensava que la mobilitat era un do; les cadires de rodes, els coixos, els paralítics li creaven un sentiment difícil d’explicar: entre la compassió i la ràbia. Els assumia, però; a la vegada li suposaven una certa angoixa. S’estimava més no veure’ls.

Mentre caminava, els pensaments, fugissers, anaven i venien. Molts de pics, com si fos un entreteniment de nins petits, feia apostes amb ell mateix: avui arribaré fins aquí, no passaré per aquell carrer, el final del recorregut serà aquella plaça, aquell indret. Era una espècie de joc que es repetia sempre. Això, segurament, li donava una certa seguretat en ell mateix.

Començava a fer fosca i decidí tornar cap a cases. Veia els llums encesos ja de les habitacions dels pisos. Mirà cap a dalt i distingí en una finca en construcció un home, segurament un obrer que plegava de la feina. El mirà amb un cert deteniment. Què feia aquell home? Tenia un encenedor a les mans i anava a encendre un xigarro.

Després tot va passar en uns segons. Una forta explosió l’aixecà i l’impulsà contra la paret. L’ona expansiva l’havia llançat a uns quants metres de distància. Després del xoc, minuts després de l’ensurt inicial, es tocà la cama i notà que no la podia moure del tot. Alguns vianants se li acostaren i li demanaren si es trobava bé. Ell contestà que sí, mig atordit. Intentà posar-se dret i la cama li va fer figa. Un home que passava amb el cotxe s’oferí a acompanyar-lo fins a l’ambulatori més proper, per tal que li fessin una revisió. Després del succés hi havia trossos d’enderrocs per tot el carrer. L’escapament de gas havia estat important i la deflagració brutal. Tant de bo que ell es trobava relativament enfora del centre de l’explosió. Pujà al cotxe d’aquell bon home que li havia oferit ajuda i en uns minuts arribaren a l’ambulatori més proper. El metge, després de prendre nota de tot, l’explorà de dalt a baix.

No es preocupi, no hi ha res trencat. Una lleugera contusió. Res que no pugui curar una bona pomada i uns quants gelocatils per al dolor- digué en finalitzar l’exploració.

Ell pensà, alleugerit. No n´hi ha hagut per tant. De bona me n’he lliurat. Continuaran els meus passejos.

Abans de partir el metge es dirigí  a ell:

– Bé, ja veu que no ha estat res. Adéu, i que es recuperi aviat. Ah! Per  cert, crec que el tenc vist a vostè d’alguna banda.

– Segurament -contestà ell- visc molt a prop d’aquí, en un carrer que està devora de la plaça Jorge Luís Borges.

L’home del carrer recollí la seva roba- una sahariana de color de cel i uns calçons de tergal un tant anacrònics- sense adonar-se que de la butxaca  li havia caigut un paperet.

Quan tancà la porta, el metge arxivà la fitxa del pacient per la lletra  ll: Josep Maria Llompart de la Penya. Veié després el paper a terra, el recollí, el llegí sense gaire interès i el guardà dins un calaix.

CAMÍ DE PERFECCIÓ

Mai no et deturis:

no hi ha fi ni principi.

Però les roses

cada cop més vermelles

les passes t’encatifen.