L’home d’una altra

Ara que ve de veres el temps de la calor, m’he recordat de tu. La primera caminada vora mar a quasi 30 graus m’ha transportat de colp al 5 de juliol passat. Aquell dia me’l vaig apuntar, per no oblidar-lo, en un document que contenia un inici de dues línies del relat que en aquell moment em va passar per damunt com un rotovàtor. Va ser tan dolorós que no vaig ser capaç d’escriure’l aleshores. He transportat eixos cavallons durant mesos al cervell i a la pell, he anat llaurant aquella escena, i n’he incorporades d’altres, pròpies i alienes, per conformar un hort que puga contemplar des de la finestra sense sentir un desig irrefrenable d’utilitzar-la per saltar al buit i a terra. Que puga observar des de la distància prudencial que dona la plena consciència del que està bé i el que està malament. Que puga explicar les coses com són de veritat i no com les sentíem quan ens passaven.

Dimecres 5 de juliol, en una localitat valenciana de costa i renom, fugint de la duresa climàtica de l’asfalt de la gran ciutat. Era eixe tram del rellotge que només es pot descriure com a massa tard o massa prompte. En l’ample passeig marítim confluïa accidentalment qui encara no havia acabat la festa de la nit i qui començava el dia volent fer esport sense torrar-se. Jo, ho haureu suposat, formava part del segon col·lectiu: a les 9 havia d’estar al cap i casal, al treball, i calia matinar de valent per poder aplegar a tot, a la meua salut i a la meua feina. Quaranta minuts de caminada ràpida i deu minuts de bany al mar era tot el que necessitava per encarar la jornada amb energia i optimisme, que bona falta que em feien (i em fan).

No sempre es pot gaudir d’un privilegi com aquell. El sol eixint per damunt de la línia de la mar i pujant per un cel de colors pastel. Un cercle preciós i brillant, tan potent que feia mal a la vista i que presagiava un nou dia de temperatures tòrrides –però això no havia passat encara. Una aigua blava verdosa, clara, encara amb un nombre ínfim de banyistes. Una lleugera brisa que acaronava la cara. Una passa rere altra que es podien, fins i tot, assaborir, de tan nodridores de l’ànima. Tanta pau que es disfressava de certesa que les preocupacions, siguen quines siguen, es podran dissipar i que els problemes tindran solució. Però com tota disfressa, només era una il·lusió del que no és realment.

Ets bonica, però tu actuaves com si no. Alta, prima, amb els llavis carnosos, la pell fina i daurada, els cabells obscurs llargs i replegats, els ulls del color de la mel de romer. Ploraves. Asseguda en un dels bancs de fusta, giraves el cap ací i allà, i li deies al xic que era amb tu que et deixara estar. De paraula i també apartant-lo amb els braços sense forces, cansats segurament per haver vetlat, ballat, menjat poc i begut prou.

Ell era guapo, tot s’ha de dir. Amb eixa bellesa quasi angèlica que donen la mirada de gel i els rínxols rossos. Un peliu més baixet i prim que tu, però amb el convenciment que podia compensar l’estatura amb determinació. Hi insistia. Volia agafar-te per la cintura, s’agenollava, t’abraçava com qui llança una boga al moll després de quasi naufragar. Et xiuxiuejava a cau d’orella coses perquè només les escoltares tu. Coses que s’escolten molt, massa, cada dia, en molts carrers. «Anem a casa, va, anem a casa», «No, no vull. Deixa’m».

No estaves contenta. No gens. Ell tampoc. Una, esgotada; l’altre, contrariat. No féieu ni vint anys.

La gent us passava de llarg, però era difícil no mirar. De fet, jo també vaig passar de llarg, mentre milers de paraules i imatges m’atropellaven les neurones. Uns segons més tard, vaig parar i canviar el rumb: em vaig girar cap a tu, amb el cor bategant tan fort com les ganes que tenia de traure’t d’allí. Mira, a la merda, no puc veure això i continuar el que estava fent tan tranquil·la. M’acoste a tu tant com puc, evitant el tors masculí que vol fer una barrera entre tu i jo. Té por, es nota, no està acostumat que una desconeguda intervinga. Et pregunte: «Necessites ajuda?». Ara ho pense i repense: quina pregunta més estúpida.

Continue: «Estàs bé?». I em respons immediatament un fals «No necessite ajuda. Estic bé». M’ho dius abans que ell intervinga, menys àgil que tu per l’atordiment que li ha provocat la meua intromissió. Et mostres segura i calmada, quan fa una mil·lèsima de segon no podies torcar-te les llàgrimes perquè necessitaves les mans per mantindre lluny de tu a la persona que ara tornava a ser dels teus, contra una de fora, que era jo. Precisament l’oposat a la meua intenció.

«Segur? Vols que anem a un bar a beure algun refresc?». «No necessita ajuda». «Perdona, però li he preguntat a ella», em sorprén que li conteste bé. «No necessite ajuda. Estic bé», repeteixes. I afegeixes: «Va, anem a casa». Clar, no era a mi. I, entre el meu desconcert, només m’ix de la boca dir: «Cuida-la».

Ho pense, ho repense… La impotència, la tristesa, el desassossec, la ràbia m’ofeguen el pit. Em sent imbècil de seguida que ho dic. Com se m’ocorre? En fi…

«Sí, sí. És el més gran que tinc». No m’ho diu a mi, sinó a tu. I tu saps que no és cert, que el més gran que té és ell mateix i tu només ets una nina amb qui el seu ego juga. Com a instrument perfecte en què t’has convertit, modelat fins al darrer detall per la toxicitat que emana d’estimar desconeixent-ne els perills de l’amor romàntic i desigual, toques la partitura sense cap nota dissonant. No en tens tu la culpa, en absolut. Només formes part d’una orquestra involuntària conformada per milions de dones a qui contes, exemples i refranys han ensenyat des de ben menudes que les relacions entre dones i homes poden ser així. Princeses per rescatar. Veïnes que criden pel desllunat. Qui et vol bé et farà plorar. Tu has plorat molt hui.

I te’n vas amb ell, quasi que protegint-lo com una germana major o una mare que impedeixen que el xiquet dels seus ulls cometa una errada o, pitjor encara, que siga interpel·lat per haver-la comesa. En tota l’escena, que no duraria més de tres eterns minuts, no m’has creuat la mirada ni un instant. Tampoc a ell. T’entenc. Per una banda, és molt dur mirar-te a l’espill d’una altra dona que pot llegir el teu esguard: al cap i a la fi, igual ho ha viscut ella també, però segur que no, no serà el mateix; aquest perdó que et demanarà ell hui no és el mateix que ha escoltat ella… I, per altra banda, no vols trobar la mar dels seus ulls, perquè et fan mal i vols creure que et fan bé. Tu has plorat massa hui.

La meua amiga Carmina té una frase lapidària. Res més fàcil que divorciar-te de l’home d’una altra. Quan me la va dir, no vaig ser capaç d’abastar tot el que significava. Poc després, ho vaig comprendre. La violència de gènere va precisament d’això, de com se’ns ensenya a justificar dins allò que no perdonaríem fora. D’acabar anant a casa quan el que tocaria és apretar a córrer.

Espere trobar-te algun matí, al passeig. Et promet que ho faré millor aquesta volta.

Revista número 502, pàgs. 44-45. Maig 2024.