L’hora de Gener

Moment de la presentació de Gener a València del disc ‘Cante el cos elèctric’ (19-1-19). Per VXC

El darrer trimestre de 2018 ens ha portat el nou disc de GENER: “Cante el cos elèctric” (Riu Sec). Si amb “Oh, germanes” ja es van situar al front de l’escena pop valenciana, ara el grup liderat per Carles Chiner ha tornat per explorar nous límits vocàlics, amb cançons d’estructures riques i missatges actuals, com el desarrelament comunicatiu propiciat per les noves tecnologies. El disc és per entretindre’s. Un mapa melòdic farcit de detalls i textos que ratllen la ironia però també sinceritats extremes. Un retrat de la vida amb reflexions que ens remunten als passatges literaris de Bradbury i Whitman. Les màquines aïllen, però ens salvarem, o això sembla. I per demostrar-ho, el grup realitzà el passat 19 de gener una presentació impecable a la Sala Moon de València; amb l’aforament ple i un públic lliurat a una de les bandes del moment. Saó ha conversat amb Carles Chiner per conèixer un poc més del tercer cd de la formació valenciana.

Quina ha estat la motivació del nou disc, l’eix conductor de les dotze cançons?

Ens abellia fer un disc que d’alguna manera cantara aquest present que ens ha tocat viure. Un moment d’hiperconnexió, d’aïllament, d’excés d’informació i de passivitat. Aquesta gran paradoxa que ens fa pensar que el que és real és allò que passa en les pantalles i no en la realitat física. Al respecte, hi ha moments crítics al disc però no volíem fer una esmena a la totalitat. La intenció no era traslladar un missatge bo o dolent de les màquines. Hem volgut rescatar l’esperit del “I sing the body electric” de Walt Whitman, que és un esperit positiu, i l’essència de Ray Bradbury posterior, del seu llibre de relats del mateix nom, més crític i on hi ha una porta oberta al malson de la tecnologia però que sempre està escrit des de l’amor a la humanitat, des de l’esperança que ens superarem. Amb el poema de Whitman i el llibre de Bradbury hem creat un  cant del segle XXI, del temps present.

Amb tot, el disc té més ingredients.

Sí. No hem fet un disc conceptual. Els dos eixos literaris són punts de referència que ens aprofiten per construir el nostre discurs. No hi ha adaptacions ni s’extrauen versos ni paraules concretes d’aquestes obres. Amb aquestes obres establim un to. Bradbury més que Whitman. Whitman té una mística més positiva i Bradbury és més polar. Els dos estan més prop del llenguatge que tenim en Gener, és a dir, és un disc que va llançant llums i ombres i per cada missatge crític diguem que n’aportem també un de constructiu o amb la necessitat de redempció. I això en la literatura de Bradbury està present.

Heu tornat al Puerto de Santa Maria per gravar a l’estudi de Paco Loco. Paga la pena anar tan lluny per la despesa i l’estada?

Per a nosaltres sí. Ja ens va pagar la pena en el segon disc i també en el tercer. Ha sigut positiu anar fins a Cadis, tancar-nos en sa casa i viure eixa experiència d’estar dotze dies convivint amb ell, la Muni i les seues gossetes i parlant de moltes coses que no són necessàriament de música però que acaben filtrant-se en ella. Ha estat una gravació en directe, en el sentit que totes les bases estan gravades alhora per tots els músics i després s’han afegit alguns recordings. És com fer un retrat de la banda en els dies que Paco Loco estava a l’estudi. Se li dóna molt bé traspassar les personalitats dels músics a les mescles. No necessàriament considerem que aquest siga l’únic procés de gravació, explorarem altres formes de producció en altres moments però per a aquests dos discos ens abellia traslladar l’energia del directe i a partir d’ahí fer els arranjaments adients. Paco té una manera molt peculiar i intuitiva de dur a terme la producció. Entén de seguida les cançons, capta telepàticament el que tu esperes d’elles sense que es parle massa de l’assumpte, cosa que em pareix molt bonica perquè parlar massa sobre música i buscar referències no et du a llocs originals. Per al nostre tipus de música, prou farcida d’arranjaments i amb cançons d’estructura complexa, ens va bé la producció de Paco Loco, perquè no tracta de fer que tot sone bé o que sone amb quòrum, el que tracta és de fer una mescla interessant, que els instruments tinguen textures riques. Tot això fa que les cançons tinguen una senzillesa aparent sense llevar-li profunditat ni exuberància.

“NO HEM FET UN DISC CONCEPTUAL PERÒ HI HA DOS EIXOS LITERARIS DE REFERÈNCIA PER CONSTRUIR EL NOSTRE DISCURS: WHITMAN I BRADBURY”

I com és la vostra fase creativa? Prèvia a entrar a l’estudi.

No ha canviat. Primer hi ha una fase solitària, en la qual jo componc les cançons. Guarde notes de veus, seqüències d’acords, al piano o a la guitarra i que pense que funcionen. Als tres, quatre o cinc mesos amb tantes notes de veu ja necessite seure i pose ordre. Normalment en eixe temps ja he anat plenant la saca de les inquietuds així que ja tens clares moltes estructures i les lletres són més fàcils i quasi ixen soles perquè has anat ubicant-les al llarg dels mesos. Abans, ja li he passat les cançons als companys per vore el feedback, però és en aquest moment quan els membres del grup ja s’aprenen les parts i pensen què aportaran. Després, quinze dies abans de la gravació ens tanquem (com si fórem una companyia de teatre) i enllestim el disc (els assajos els realitzem abans dels concerts). Això dota de frescor la gravació posterior.

“PEL QUE FA A LA VEU HI HA MOMENTS MÉS MUSICATS, MÉS XIUXIUEJATS O ESCRIDASSATS. LES HARMONIES VOCALS ESTAN CONCEBUDES D’UNA MANERA MÉS EXPRESSIVA”

I els fonaments, les estructures dels temes i la veu?

No tenim un mètode. Busquem que les cançons no siguen homogènies, que no siguen monòtones, que als quaranta segons de la cançó ja hages descobert l’estructura. Intentem que les repeticions tinguen un element nou, una línia melòdica nova, jugar amb els contrastos. I tot perquè cada cançó siga com un viatge, amb la sortida de casa, el trajecte llarg, amb els punts climàtics i anticlímax. Pel que fa a la veu, jo li done molta importància a trobar matisos. En aquest disc hi ha una gran diferència respecte a l’anterior. Hi ha un rang més ample, hi ha moments més musicats, més xiuxiuejats, més escridassats… En general, en “Oh Germanes!” la veu anava sempre cap a una mateixa intensitat. A més, amb les harmonies vocals tractem de tindre cura, ens agrada a tots el pop harmònic però en “Cante el cos elèctric” les harmonies estan buscades d’una manera expressiva, no per a vestir la veu principal i sí per aportar referències noves a determinades parts de les cançons.

“AMB GENER FEM UNA INVERSIÓ. ÉS LA NOSTRA EMPRESA I TREBALL I NO PODEM ESPERAR QUE LES INSTITUCIONS ENS RESOLGUEN LA PAPERETA”

Quin horitzó professional li augures a Gener?

Tan de bo Gener fora un projecte que ens acompanyara molts anys i que anàrem madurant junts com a músics i com a amics i que aconseguirem trobar una illeta d’expressió. Això ho dirà el temps, les nostres ganes i energies. Sabem que això és una feina que requereix estar en constant il·lusió i que per estar il·lusionat la realitat ha de respondre. Supose que en el moment en el qual no pugem més graons, no hi haja concerts o no es guanyen diners ho deixarem. Gener s’ha concebut com un grup professional, que se sostinga econòmicament i on puguem apostar pel nivell de qualitat que volem. Per això, potser anem a gravar amb Paco Loco, quan ens costa el doble que enregistrar el disc a un bon estudi de València i decisions d’eixe tipus. Amb Gener fem una inversió i assumim que és la nostra empresa i el nostre treball i no podem esperar que les institucions ens resolguen la papereta o els promotors culturals. Creiem en el projecte i les cançons i ens llancem al buit per vore si hi ha retorn. Fins ara, l’hem tingut per mantindre el projecte i la il·lusió.

FOTO 1 . Imatge promocional de Gener. Per Sergio Heads.