L’hora de la resistència

“Els valencians, de manera gairebé natural,

 passem de tot allò que hauríem

de defensar de manera comunitària”.

 

“Com que tenim llengua pròpia, podem fer-ne allò que vulguem.

Per exemple, no utilitzar-la.

Que no és nostra?”

Josep Vicent Marqués.

 

Què és el meninfotisme? La mancança de consciència per a defensar el que ens és propi, la feble voluntat de perseguir un objectiu, la negació de les emocions i dels pensaments que poden orientar una conducta col·lectiva de resposta al que es percep injust… Tot això i alguna cosa més que intentaré explicar de seguit.

El meninfotisme és, en certa manera, l’argument amable de l’autoodi, que al mateix temps és la manifestació de negació del sentiment nacionalitari d’un poble. Eixa negació sistemàtica de la mateixa identitat és l’efecte provocat pels mecanismes de dominació mitjançant els quals una definició simbòlica de la realitat tendeix a eliminar els trets definitoris d’una altra diferent, menys poderosa o minoritària. A la fi, el meninfotisme forma part d’una maniobra complexa en la qual opera de manera subtil, sense la contundència d’una imposició de força, però atemptant contra les mateixes arrels des de les quals creix la consciència, i modificant-la.

El que estic defensant és que el meninfotisme és un tret que pretén inserir-se en l’imaginari de la cultura valenciana com un element propi del nostre poble quan, en realitat, és una imposició conscient i deliberada, dissenyada per altres, per a què el fem nostre de manera inconscient. El meninfotisme se’ns presenta com una essència pròpia, que ens fa únics i diferents, i eixa condició d’especificitat, en un poble immers en un procés de negació no conclòs, ens fa més permeables a l’estereotip. Això vol dir que qualsevol tret atribuïble a una identitat pròpia (tot i que siga un tret dolent) és assumit amb orgull perquè ens permet argumentar una diferència que intuïm, però que no sabem defensar i que, habitualment, arribem a negar. Una situació com aquesta és perfecta per a l’Estat central i centralitzador perquè roman ocult un sentiment de diferència indefinida que no pot créixer ni impedir les mostres de fidelitat a un estat nació al qual cal ofrenar noves glòries.

Així les coses, no hem de creure en el meninfotisme, ni en cap arrelament en la nostra cultura d’aquest estereotip imposat.

La nostra pretesa feblesa col·lectiva no és genètica. I, atés el nostre passat i present, no existeix tal feblesa. Som un poble oprimit, però no vençut. Si tenim en compte les diferents vicissituds històriques, des del segle XIII fins avui, el més difícil i destacable que ha aconseguit el nostre poble és mantenir la valencianitat. I com ho hem aconseguit?

Una possible explicació ens remet a l’existència en el nostre territori d’una eina de cohesió, i vertebradora: la nostra llengua. Cap estudiós podrà negar la funció aglutinant d’una llengua pròpia i, en conseqüència, és possible atorgar-li una influència positiva que pot cimentar un sentiment de pertinença, i una resistència ferma. L’oficialitat del valencià (el català del nostre regne) va perdurar fins que Felip V va abolir el nostre règim autònom, les nostres lleis i la nostra cultura. El valencià, però, va aconseguir conservar el seu ús entre les classes populars. En eixe “amagatall” va suportar el pas del temps i l’empenta de Castella. I exactament el mateix va ocórrer quan Franco va imitar el Borbó i va prohibir la nostra llengua a l’Administració, al carrer, a les escoles…

Estic convençut que, als pròxims mesos, proliferaran els articles al voltant de la nova Llei de Llibertat Educativa que s’ha inventat el govern dretà de la Generalitat. Els experts ja parlaran d’aquest assumpte, segurament amb més encert, des de l’òptica de la lingüística, de la pedagogia o des de l’àmbit del dret i la justícia. Aquest article només és una contribució al debat.

Sabem que la norma ha de ser estudiada als tribunals, perquè atempta contra els drets de pares i d’alumnes. Potser la justícia ens atorgue la raó, però jo no tinc molt clar eixe resultat. No imagine un jutge del Constitucional argumentant a favor de la nostra llengua. Sospite el mateix resultat que el d’un heretge que sol·licita revisar la seua condemna al Tribunal de la Santa Inquisició. Veig més probable tenir sort en un litigi a Europa.

La llei del PP, evidentment, ni defensa la llibertat ni resulta profitosa per a l’adquisició de competències entre els educands. Mentre escric aquest text, s’han anunciat les dates per a la celebració del “referèndum” que proposa la llei. En resum, la pregunta que planteja el govern valencià és: valencià o castellà? A la fi, una nova temptativa de reduir l’ús de la nostra llengua i afavorir l’assimilació en l’ordre polític espanyol. Ja sabem que Espanya, tradicionalment, ha refusat el pluralisme i, de manera anacrònica, opta per dinàmiques, diguem-ne, colonitzadores. La dreta “valenciana”, simplement, s’ha ocupat d’implementar, en forma de llei, l’esperit homogeneïtzador del centralisme.

És important assenyalar que, en tot aquest assumpte, no he detectat, amb un grau notable, la indiferència en la ciutadania valenciana. Crec que hi ha hagut reacció, que s’ha organitzat una resposta, potser limitada o potser més tèbia del desitjable, però no s’ha imposat el silenci ni s’ha assumit la proposta espanyolista des d’un posicionament ancorat en la derrota.

La minoria valenciana, la de la plena consciència, s’ha mostrat activa i combativa. No és un fenomen nou. Als últims anys observe un reviscolament de la defensa del valencià i de la mateixa valencianitat com a tret definitori. No és com per a caure en el parany de l’eufòria: en som menys que els de l’altre bàndol, hem d’admetre-ho. La resistència, però, és evident. He vist pels carrers samarretes que llueixen un eslògan bastant original i cridaner, i adient a la problemàtica que proposa la Llei de Llibertat Educativa. A la samarreta es pot llegir: “No ha pogut tot un país contra la meua llengua, podràs tu que, a més, ets imbècil?”. És d’aplicació per a consellers i representants de la dreta. Vull pensar que ens apropem, a pas lent però ferm, a la fi del meninfotisme.

Com sempre, el meu pensament discorre entre el desànim i l’esperança, per això no puc evitar escriure que, malauradament, la història dels valencians és una història de derrotes. I de ressorgiments, perquè aquesta història, amics, s’escriu cada dia. En resposta a la política feta contra nosaltres, apliquem resistència.