L’horabaixa de les auques

Façana de la llibreria Auca, que va tancar la persiana el passat 4 de gener. Foto: À Punt NTC.

Sabem que els habitatges són cada vegada més cars, i més menuts. Sabem que la gent a penes té temps per llegir el que li dicta el mòbil, amb una IA a cada vegada més permanentment instal·lada en els distints aparells que ens envolten. Com deia la dita: allò bo, si breu, doblement bo. O no?

Jo, posant-me a anar a contracorrent, em voldria posicionar a favor de l’altre cantó. Del que defensa que el temps no és un negoci o una taronja que caldrà esprémer, sinó l’única realitat que ens ha estat donada. El temps, en altres paraules, som nosaltres. I regalar-lo, i fer-ho sense ser-ne conscients, és el crim més gran que ens ha estat dictat.

Per això, perquè no disposem de temps, quan ja no ens han de dir les pàgines que hem de llegir, decidim no fer-ho. Que siga un altre qui ens dicte allò que caldrà que capte el nostre interés. Doncs ja no disposem d’un marc temporal per perdre’l entre els corredors atapeïts de llibres d’una llibreria, de nou, de vell… però una llibreria, finalment.

Que els negocis tanquen, és una situació que ocorre a cada dia. Però que perdem referents d’aquells dels de tota la vida, això que haurem de lamentar més d’hora que tard, això és el que empobreix les ciutats arreu del món. I si tens la desgràcia que la llibreria està en un dels espais més turístics de la ciutat, encara es fa més difícil tirar endavant en el dia a dia.

El mateix llibreter, el dia que hi passí per donar el meu particular comiat, m’ho deia. Que si el negoci no haguera estat seu (la propietat del local), no hauria pogut tirar endavant. Que a aquells que li ho demanaven, no els recomanava la continuïtat física, en aquell local. Els lloguers de la zona no haurien donat per a fer-lo viable econòmicament.

Des de la plaça de la Mercé estant, a tir de pedra de la Llotja i del Mercat central, un espai emblemàtic se’ns n’acabarà anant. Els nostàlgics com jo direm que la ciutat que coneixíem ja no és ben bé aquesta. Demà, potser demà passat, una botiga adreçada només per turistes, amb souvenirs d’aquells que només empres un moment, dels que no fan més que contaminar el planeta, obrirà les portes. O potser de menjar ràpid i dolent. Ves a saber… El curiós és que, al cantó estant, una altra botiga feia el mateix. No es tractava de llibres sinó de pedres, cristalls, encens i elements que algú els qualificaria d’esotèrics. Tampoc la ciutat els oferia una oportunitat als amants de les arts espirituals.

I si ho mirem fredament, què en podem dir d’una ciutat que deixa de costat el passat, com una antigalla innecessària, però que també sacrifica el futur? Una ciutat que s’aboca desesperada cap a un present que la conduirà a l’abisme de la repetició d’un model que nega el dia a dia als veïns de sempre, i els aboca a haver de marxar. Que ofereix els espais (copiats models d’èxit, però per definició impersonals) més centrals als que arriben de fora, seduïts per una forma de vida, la Mediterrània, que està començant a desaparéixer. Coneixem què ha passat amb Venècia, què està passant a Barcelona… volem repetir models que transformen les ciutats en un plató fals, mentre els veritables veïns han d’anar als afores (i això, si tenen sort). Què fa veritablement la ciutat, la seua essència? Si no són les pedres, no serà que la ciutat és la forma que els seus habitants tenen de ser al món?

I si això desapareix, què hi resta? Una aparença? Nosaltres no ho veiem. Però ho intuïm, com l’astròleg és capaç de veure els darrers resplendors d’una estrella que ja és morta. Un mort dempeus. La resta, si no fem res, és qüestió de temps. De pàgines arrancades d’un llibre que ningú no llegirà. Ens quedarà, potser, el consol de tindre-la, la llibreria, online. Però els que s’estimen els llibres saben que això mai serà el mateix. A penes un succedani d’una ciutat que ens acabarà oferint com a part del decorat que malda per estendre allà on va, com una espessa taca d’oli.