L’hort de Motxo

A mitjans de juliol ens havia arribat un correu electrònic des d’Elx signat per Gaspar Jaén i Urban, poeta i arquitecte. L’Hort de Motxo, l’últim on encara es conrea la palmera a la manera tradicional i ecològica, i en el qual ha treballat el pare del nostre amic, Gaspar Jaén i Soler, durant més de seixanta anys, d’ençà que el va heretar de mans de Gaspar Jaén i Blasco, era cobejat per l’Ajuntament il·licità amb l’excusa (i que n’és de gran, Elx!) d’encabir-hi no sé quines oficines, probablement tant sinistres com l’operació que, sense avís previ, s’iniciava amb una trista nota en paper timbrat comminant la família al desallotjament. Així doncs, el dissabte 14 d’agost, dia de la Vespra, es presentava idoni per a una visita tantes vegades ajornada a La Festa i l’assistència a la lectura de poemes que cada any Gaspar organitza a l’Hort de Motxo i on llegeix el seu llibre dedicat al Misteri, escrit allà mateix fa vint-i-cinc anys. I allà vam ser, combatent la calor de la nit de la Roà amb nuvolets de cassalla, emocionant-nos amb els versos de Gaspar, recorrent en la penombra aquell prodigi de sèquies, quietud i silencis de l’hort de palmeres, visitant les estances de la casa, en contacte amb els estris tan nobles amb què els homes han arrapat la dura terra des de fa segles, tot allò que avui amenaça l’urpa incommovible del poder i la seua maquinària de desmembrança. La lluita de Gaspar i la seua família és al capdavall la del nostre poble, l’Hort de Motxo és encara un espai que resisteix l’especulació i la voràgine. Del curs de la seua aigua humil, de les línies senzilles de la vella casa, de les fragàncies de les seues flors i plantes aromàtiques, de la sinuositat altiva de les palmeres, del silenci ple de veus i suor de treball d’uns estris de llaurança, brolla tota la poesia del nostre amic i també la força i la raó de la resistència contra la desmemòria. L’Hort de Motxo és una part irrenunciable del nostre vell país, és el nostre país amenaçat per l’oblit i la mort.

4 setembre 2004