Tens 0 productes a la teua cistella
Sempre és complicat escriure sobre temes evidents, i és que potser als valencians ens ha tocat fer-ho massa vegades. Escriure sobre l’Horta és potser un exercici de futilitat narrativa, l’art de fer tangible la paraula sobrera –aquesta que ara llegiu. Per què? En primer lloc, perquè hi ha pàgines i pàgines (però també tones de megabytes al ciberespai) farcides d’informació esmolada sobre l’actualitat de l’Horta, d’històries belles i emocionants, de cants i poesia i mots que la condensen en un pot menut i molt particular, que ja sabeu que és allà on hi ha la bona confitura, que no és altra cosa que la millor collita.
Però també, deixant de banda tots els mestres que s’han embrutat els dits d’argila, compost i arena mentre garbellaven paraules al teclat, hi ha l’Horta, tota ella, sencera i esclatant, cornucòpia inacabable de vísceres i fetus vegetals disposades per al plaer de tots –tots– els sentits. El mateix ordre geomètric és un plaer del qual fruir en si mateix. I hi ha l’Horta en majúscula i l’horta en minúscula, que és aquella que preferisc, si m’ho permeteu. L’horta anònima, l’horta de braços i músculs a contrallum, perquè d’altra forma, parlant sempre en majúscules, potser acabaríem museïtzant allò que és el producte d’anys, suor, aigua i pell massa bruna. Correm també el perill de banalitzar-ho, d’idealitzar-ho, com tot just acabe de fer en la frase anterior. Perquè l’horta ens permet equivocar-nos una vegada i una altra, mirar-la amb ulls de Polaroid, aquarel·la o Instagram, també llegir-la a través de Joan F. Mira o Thomas F. Glick. Ens permet passejar en bicicleta i collir carxofes d’una parcel·la de cinc metres quadrats, com vulgars turistes de la terra i del sòl, però també viure-hi, olorar-la, treballar-la i queixar-nos-en sense que això canvie un sol mil·límetre què hi ha davall dels nostres peus.
Ens permet fer tot això, i moltes coses més, perquè hi és. Perquè està. Està com està, i ja ens entenem, però encara podem gaudir d’una horta viva que tots considerem patrimoni material i immaterial alhora, en un difícil equilibri identitari i patrimonial. Però el nou Pla General d’Ordenació Urbana de la ciutat de València ni ho sap, ni ho vol saber.
Resulta fascinant com podem tindre tant d’esma de carregar-nos allò que hi dóna sentit i lliga amb tanta delicadesa i coherència la història de la ciutat. Cap urbs com València té una horta tan bella i esponerosa, tan productiva –que això és del que va la cosa, que no és un decorat per a un quadre de Cézanne, sinó una forma de guanyar-se el jornal– i tan diversa. A més, aquest agrosistema enllaça, mitjançant una transició amable i amerada d’una llum inconfusible, dos parcs naturals com són el del Túria i l’Albufera de València. Espai ambiental, agrícola, social, paisatge singular, patrimoni històric i, tanmateix, les línies del nou document que ha de regir l’urbanisme metropolità parlen d’una altra història. Parlen de rebentar impunement les costures filades durant anys amb tiges i arrels; parlen de no entendre, ni voler-ho fer, què significa aquell verd de l’extraradi per a la ciutat.
I enmig, plantes i persones, tractant que arrele un nou sentiment de pertinença, intentant que el fet de pertànyer a València implique ser habitant també de l’horta. És un esforç lloable i necessari, que a més a més ha donat un molt benvingut gir a l’estratègia comunicativa. Després dels anys de la bombolla, quan la prioritat –no en quedava una altra– era defensar l’horta (excavant búnquers-cavallons, encadenant-se a alqueries, portant la lluita més enllà de les séquies), ara s’hi planteja una relectura interessant: recuperar l’horta. No només resistir, sinó construir, proposar, imaginar futurs possibles. No només pugnar per conservar allò que tenim, sinó atrevir-nos a traçar nous horitzons farcits d’alternatives que tenim a l’abast de la mà i recol·lectar.
Per això, justament per això, el nou PGOU és inadmissible, i és un atac frontal i despietat al futur no ja d’uns camps d’hortalisses, sinó a l’avenir i el ventall d’opcions de la ciutat. Perquè just en el moment que pensàvem que ja en teníem prou defensant allò que era evident (que l’horta és un patrimoni valuosíssim, sense el qual València no s’entén), just quan ens créiem a l’inici d’una nova etapa en què bastiríem una nova relació de l’urbs amb el seu entorn agrícola, just aleshores és quan ens torcen el braç una mica més i ens obliguen, de nou, a repetir el que hem dit ja en incomptables ocasions.
I ens mirem i hi ha cansament, i hi ha mig somriure glaçat guilloixat a la nostra cara, i notem el cruixit de la mandíbula i la llengua entumida. I ens preguntem si realment cal repetir-ho tot, quant de temps més haurem de suportar la pesada càrrega d’allò que es pot explicar amb un passeig entre camps de tomates, encisams i faves, entre aigua i aixades. La sort, però, és que l’horta és massa valuosa per a rendir-se, per a deixar-ho estar. La sort és que sé amb certesa que, una vegada més, caldrà estar enfront, i hi estarem. Perquè tot està per fer i tot és possible, i no tenim millor llenç per a dibuixar el futur de la ciutat que el de l’horta de València.
Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com
Article publicat al nº 403, corresponent a abril de 2015
