L’humanista Joan Martí Cordero i Oliver

El clergue Joan Martí Cordero i Oliver va nàixer a València el 1531, i morí a Moixent el 1600. Va ser fill de Gabriel Cordero, natural de Zamora –al regne de Lleó, on sembla que pertanyia a la baixa noblesa–, i de Gràcia Oliver, de família de comerciants mallorquins i segurament xueta. La trajectòria de Joan Martí Cordero com a intel·lectual vinculat a l’humanisme presenta, ara, un atractiu indubtable: havia estat destinat a l’església pels seus pares, i es formà a València, a París –d’on haurà de fugir en començar la guerra entre Francesc I i l’emperador Carles– i a Flandes. En aquest darrer territori de la monarquia hispànica començà a traduir del llatí al castellà diverses obres de l’antiguitat clàssica i algunes altres de determinats humanistes del moment, que assolien un cert èxit i podien representar un bon negoci per als editors. De fet, es creu que va treballar més per encàrrec que per decisió pròpia, a l’hora de transportar en castellà obres com Las guerras de los judíos, de Flavi Josep, alguns treballs d’Erasme de Rotterdam o d’altres del també valencià Lluís Vives. I això, al costat d’alguna obra de numismàtica i altres escrits encara més peregrins i que ara tenen un atractiu molt limitat. Amb tot, la seua relació amb les lletres el portà redactar algun altre paper de major interés com, sense dubte, són les seues obres originals i, en especial, El lamentable suceso del fuego de Santa Caharina Màrtir, publicat el 1586.

Ara, però, potser resulte de major profit la lectura d’un seu escrit de característiques molt diverses: una autobiografia que restà manuscrita i que –si no vaig errat– es va publicar per primera vegada dins el treball ben conegut de Francesc Martí Grajales: Ensayo de un diccionario biográfico y bibliográfico de los poetas que florecieron en el reino de Valencia hasta el año 1700 (Madrid, 1927). En aquell moment, el manuscrit de l’autobiografia era propietat de l’erudit i així el donava a conéixer. Ara es troba a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu i, gràcies al testament hològraf de Cordero, sabem que aquella Vida y sucessos varios autògrafa, passà a un nebot seu: «Le dexo como a caro sobrino mío, hijo del dicho Juan Guardiola y de mi amada hermana, quondam Gràcia Rafela, todos mis escritos, a quien ruego que los que no le aprovecharen los eche al fuego, pues d’ellos dificultosamente se podría ninguna servir; y si hallare –como creo– algunas cosas entre ellos començadas in utilitatem publicam, él las acabe, que ya será descanso hallar lo començado, pues es así el refrán latino: que dimidium facti, qui bene cepit habet». Qui ha començat, ja en té la meitat –pensava Cordero, sobre els escrits que deixava al nebot. Encara que no sabem en què parà tot allò.

L’autobiografia degué anar de biblioteca en biblioteca, fins que arribà a mans de Martí Grajales, que la va editar, com hem dit. Ara, convertit en un objecte digital, aquell relat de la vida d’un home del XVI és accessible a tothom. I el seu contingut paga la pena de llegir-lo i, potser, algun dia, de traslladar-lo al valencià –perquè segur que la va pensar en la nostra llengua, com demostren alguns trets. Jo, de fet, en algun moment pandèmic vaig començar –però no en porte la meitat encara!