Li ha canviat el somriure

Carlos Mazón durant la presentació de l’estudi de viabilitat de la connexió per ferrocarril Alcoi-Alacant que es va celebrar en el Círculo Industrial d’Alcoi.

Hui m’he adonat d’un fet que fins ara m’havia passat desapercebut. Hui m’he fixat en el somriure del molt deshonorable president, i he notat que li ha canviat; que no és el mateix del de fa uns mesos, on semblava trobar-se encantat d’haver-se conegut i deixava aflorar el seu tarannà sureny tot recordant el parar d’un seu antecessor i possiblement important seu referent, condemnat ara a anys i panys de presó per haver posat la mà al calaix.

Hui he vist que li ha canviat el somriure al deshonorable, malgrat el suposat suport fet pel president màxim del seu partit podrit presidencialista, dins la reunió en què –davant dels seus i únicament dels seus- ha mostrat trobar-se al seu costat. Ha verbalitzat (per primera vegada) que “Carlos lo està haciendo muy bien y ha dado la cara y la ligado su futuro a la reconstrucción.”

En escoltar aquestes abrandades i atrevides asseveracions, m’han vingut a la memòria aquelles paraules de M. Rajoy: “Paco, yo estaré delante, detrás, arriba, a un lado, donde tu me digas…” i poc temps després el van fer fora, sense esperar-se a la sentència absolutòria dels vestits pagats.

Al president, el Palau li fa de cuirassa i des d’allí estant, no fa més que projectar la seua incompetència i la seua frustració. Ell sap que no ho està fent bé, però una vegada oberta la cursa de mentides a dojo, desconeix el caminal pel qual ha de transitar per fer-se creïble, ja que quan trepitja un poble afectat, quan es mostra a la intempèrie, els crits demanant-li la dimissió, no tenen aturador.

El molt deshonorable president no pot eixir de Palau sense que siga escridassat per la població en general i fins i tot els seus li han començat a perdre el respecte, però ell s’obstina a romandre aferrat al cadiral gran de la Generalitat Valenciana, mentre envia els seus consellers i conselleres a lluitar contra els elements.

El conseller “general” encarregat de la restauració, s’ha opacat de tal manera, que no sabem si és que es troba de maniobres o va perdut entre les cavalcades on l’exèrcit ha estat present i -desorientat com va- igual ha acabat en una caserna d’intendència o de protecció civil, tot manifestant que “la cosa va per a llarg”. Espavilat n’és un rato…clar: per això va arribar al grau de general i ara al de conseller restaurador.

Amb aquests vímets, la població sap que la costera de gener, enguany resulta un poc més empinada a causa dels destarifos, les improvisacions, els nyaps, els pegats i la desorganització que dimana del 29 d’octubre, quan el màxim responsable estava de fartera o de ves a saber què cosa al “Ventorro”.

Li ha canviat el somriure al president d’una part dels valencians i no tinc cap mena de dubte, que ell sap que acabem d’assistir al principi del final del representant dels conservadors en el “Levante espanyol”.