Tens 0 productes a la teua cistella
Hi ha pel·lícules que no tenen l’estructura del relat tradicional, sinó que es despleguen davant de nosaltres com un àlbum de fotos ple de records. Licorice Pizza (2021), de Paul Thomas Anderson, és una d’aquestes. La linealitat es deixa a un costat, i el film ens convida a passejar pels racons emocionals d’una adolescència que es resisteix a entrar en l’edat adulta, amb els seus moments absurds, tendres, confosos i, plens de vida.
La pel·lícula gira al voltant d’una parella impossible –i per això fascinant–: Gary Valentine, un adolescent amb aptitut de venedor, actor i buscavides, i Alana Kane, una jove de vint-i-cinc anys que no sap ben bé què vol, però sap que no vol el que té. Entre els dos s’estableix una relació que desafia les convencions, les edats i fins i tot el sentit comú. Però mai resulta incòmoda: és d’una innocència tan radical que s’esdevé pura.
Paul Thomas Anderson signa possiblement una de les seues pel·lícules més lluminoses, però no per això menys profunda. La cinta flueix amb una naturalitat encantadora, quasi improvisada. Però darrere d’aquesta aparença despreocupada hi ha una gran precisió narrativa i visual: cada seqüència, cada moviment de càmera i la selecció musical que acompanya la banda sonora, sumen cap a un mateix to. El de la nostàlgia sense idealismes, d’uns Estats Units d’Amèrica que han perdut totalment la seua innocència.
L’aroma al cinema dels setanta està present, no només en l’ambientació o la textura visual, sinó en la manera de construir els personatges. Tot és físic, tan quotidià, que podem sentir l’olor del plàstic dels matalassos d’aigua, la suor de les eleccions municipals o la ràbia d’un cop de porta mal donat. El repartiment, encapçalat per Alana Haim i Cooper Hoffman (fill del difunt i enyorat Philip Seymour Hoffman), és una autèntica revelació. Ella, especialment, té una presència magnètica, plena de contradiccions i força.
A Licorice Pizza no anem a trobar grans girs de guió ni grans melodrames de pel·lícula televisiva de migdia d’Antena 3. És una col·lecció de moments: la cursa desesperada per baixar una costera amb un camió sense gasolina, la incomoditat d’un sopar familiar, la sensació de perdre el rumb a cada decisió. Aquesta pel·lícula és una declaració d’amor al fet de no saber qui eres encara, i a les persones que t’acompanyen mentre ho descobreixes.
Paul Thomas Anderson ens parla en aquest film de l’amor i la joventut sense caure en estereotips, cinismes i sentimentalismes barats. Licorice Pizza és com una vesprada d’estiu amb els teus amics que no vols que s’acabe. No saps massa bé que ha passat, però quan te n’adones, tens un somriure als llavis i una mica de tristesa als ulls. I això, en el fons, és el que fa gran al cinema.
