L’ídix

Cap al 1930 hi havia a Varsòvia un club d’escriptors ídix, una secció ídix del Pen Club i companyies de teatre que representaven obres en ídix, tot i que aquest teatre ja havia perdut una part del seu públic. Aquestes companyies no actuaven només a Varsòvia i a altres ciutats poloneses, sinó també a Praga o a Moscou. Hi havia també en aquella època diaris revolucionaris ídix que competien amb els diaris revolucionaris en polonès, rus i alemany, i diaris ídix més convencionals que publicaven novel·les per entregues, que tenien aleshores molts lectors.

Hi havia un «ídix germanitzant» que parlaven, per exemple, els jueus d’Hongria, i el «pur ídix de Galítsia». Els gentils, fins i tot quan vivien en un poble o un barri de majoria jueva, rarament aprenien a parlar ídix. I solia ser habitual per a les famílies de jueus conversos deixar també de parlar ídix.

L’ídix, per tant, identificava els jueus centreeuropeus i de l’Europa de l’Est. Sense oblidar que aprenien una mica d’hebreu, pel Talmud i la Torà. De fet, era prou habitual trobar gent que intercalava de manera fluïda expressions en hebreu mentre mantenia una conversa en ídix.

Molts dels parlants nadius d’ídix eren plurilingües. A més de parlar ídix i conservar alguns coneixements d’hebreu, parlaven, per exemple, rus i polonès, o alemany i hongarès, o turc, si és que vivien a Palestina. Tenien, però, alguns prejudicis i, entre els jueus, hi havia qui considerava que la llengua culta era l’alemany, mentre que l’hebreu era una llengua arcaica, mancada de terminologia moderna, i l’ídix només servia com a llengua familiar o per parlar amb els membres de la pròpia comunitat (cosa que en bona manera era certa).

A Polònia, els jueus hi solien ser més fidels a l’ídix que en altres llocs. A Alemanya, les famílies jueves acomodades se’n desinteressaven i procuraven no parlar-lo als fills. Nacionalment, abans de la Segona Guerra Mundial, la major part dels jueus es consideraven russos, o polonesos, o hongaresos. Fins i tot, després de la guerra, quan eren exiliats als Estats Units o al Canadà, els qui havien viscut dins les fronteres de Polònia es continuaven considerant «jueus polonesos». Molts dels immigrats que van arribar als Estats Units fugint de les persecucions van oblidar l’ídix i l’hebreu. Recordaven algun proverbi ídix, algun fragment de pregària en hebreu. Amb tot, hi havia diaris ídix als Estats Units, com el Forverts i el Morgen Freiheit, que es publicaven tots dos a Nova York. Hi havia lectors i escriptors de literatura en ídix, que escrivien novel·les, contes, poemes i articles. I, fins i tot, hi havia representacions de teatre ídix. Perquè el teatre no ha faltat mai allà on hi ha hagut una comunitat que parlés ídix. Es pronunciaven conferències sobre la literatura ídix a Chicago, Califòrnia o Toronto. I a la part alta de Broadway era fàcil trobar-hi grups d’immigrants que parlaven ídix. Hi havia comunitats jueves que parlaven ídix a Buenos Aires i Montevideo. I, a Buenos Aires, hi havia diaris en ídix.

Molts parlants havien mort als guetos i als camps d’extermini, o havien mort a Rússia o a Lituània, de fam o d’escorbut. Molts jueus que havien fugit als Estats Units anaren a establir-se al nou Estat d’Israel. També hi havia lectors i escriptors en ídix a Israel cap al 1955, però s’havia optat de manera decidida per l’hebreu, l’«hebreu recentment creat» –com l’anomenava Isaac Bashevis Singer. L’hebreu amb el «modern accent sefardita». En qualsevol cas, els parlants d’ídix immigrats a Israel començaren a pensar que escriure en ídix a Israel era absurd.

En el primer terç del segle XX, hi havia una literatura ídix consolidada, amb autors notables com ara Sholem Aleichem, Levi Shapiro i Isaac Peretz. En canvi, un jueu centreeuropeu culte només podia, amb l’ajuda d’uns diccionaris, barbotejar el poc hebreu que havia après llegint el Pentateuc.

Al centre i l’est d’Europa, la llengua ídix no s’hi pogué recuperar després del genocidi. Les comunitats jueves de l’Argentina, al llarg dels anys, anaren diluint-se. I, a pesar de l’èxit mundial que assoliren les narracions d’Isaac Singer, també a Nova York la llengua ha anat esborrant-se dels carrers i de les llibreries.

Resten alguns reductes acadèmics i erudits on l’ídix es manté amb crosses: el Yiddish Book Center, la Universitat de Tel Aviv, la Maison de la Culture Yiddish a París… El Yiddish Book Center nasqué l’any 1980 com una iniciativa per evitar que els llibres que els descendents dels immigrants ja no podien entendre acabessin a les escombraries. Els fundadors calculaven que podrien recuperar encara al voltant de 70.000 volums. Al cap de deu o dotze anys, ja se n’havien acumulat més d’un milió. Els van arribar paquets de llibres des del Canada, Xile, Austràlia, Sud-àfrica, l’Uruguai… Als barris de Williamsburg i Borough Park, al districte de Brooklyn, hi viuen alguns milers de jueus hassídics que han conservat la llengua. Hi publiquen alguns setmanaris: Der Yid, Di Tzeitung, Der Blatt… Fins i tot, sembla que en els darrers anys s’ha incrementat el nombre de parlants en aquells barris de Nova York. De parlants que l’aprenen com a primera llengua. «Sense territori, sense fronteres, sense l’aval de cap govern», com va dir Singer, l’ídix es manté des de fa més de sis dècades com la llengua que sempre està a punt d’esvanir-se.