Tens 0 productes a la teua cistella
01/10/2021
Profeta Elies, del pintor valencià Joan Josep de Ribera (1591-1652)
El 20 de juny, l’Església catòlica celebra un personatge ben interessant, el profeta Elies, versió llatinitzada de l’hebreu Ēliyahū (אליהו), que significa ‛Jahvé és el meu Déu’. Tot i pertànyer a l’Antic Testament (jueu), és esmentat una trentena de voltes en el Nou Testament (cristià), on destaca en diferents moments en la litúrgia com un dels grans precursors del Crist.
Els jueus també el coneixen per Ēliyahū Ha-Nabí, ‛el Profeta’ per antonomàsia; i els musulmans per Ilyās, tal com figura en un parell de sures coràniques (37,123 i 6,85).[1] Així, doncs, se’l pot considerar un sant ecumènic o interreligiós, ja que és venerat per totes les religions «del Llibre»:[2] cristianisme, judaisme i islamisme.
La vida i les aventures d’aquest profeta figuren en els dos Llibres dels Reis, una mena d’història destinada a definir la religió jueva al voltant d’un únic Déu, un únic Temple i una única Llei. Els Llibres dels Reis [en hebreu, מֶלַכִים, melahim] s’emmarquen entre el 1015 i el 586 aC, des del regnat de Salomó a les diferents evolucions d’Israel (capital Samaria) i Judà (capital Jerusalem), les dues entitats polítiques en què es va escindir la dinastia davídica.
Un dels reis d’Israel, Acab (s. IX aC), va intentar abandonar l’estricta religió jahvista controlada pels profetes. Casat amb la fenícia Jezabel, tots dos van reintroduir l’antiga divinitat cananea de la pluja i la fertilitat de la terra, Baal, ‛el Senyor’, que tenia el centre de culte en el tossal Carmel,[3] una muntanya no massa elevada plena de vinyets i prop de la mar.[4]
En Reis I 17,21 i II 1,2, es descriu l’èpica lluita d’Elies i els seus seguidors del partit profètic i xenòfob enfront d’Acab, Jezabel i els adoradors de Baal. Elies, a qui atribuïen dons profètics i haver ressuscitat un xiquet mort, va aconseguir un bon nombre de seguidors i va desafiar els adoradors de Baal amb una mena de demostració de qui era capaç d’encendre una foguera amb el poder de la paraula. I va guanyar; és a dir, el seu truc de màgia va funcionar millor. Aprofitant l’estupor dels seus enemics, els seguidors d’Elies i adoradors de Jehovà van prendre el bastió dels de Baal i s’hi van fer forts. Això va enconar les relacions entre el profeta i el tàndem Acab-Jezabel, amb la consegüent persecució, exili i clandestinitat eremítica d’Elies. Els seus seguidors van fer créixer llegendes al seu voltant, com el de l’alimentació que li subministrava un corb, la ignició mitjançant una columna de foc dels soldats que anaven a capturar-lo… Tot un seguit d’aventures d’allò més interessants.[5]
A més a més, i en premi a la seua lleialtat a Jehovà, Elies no va morir[6] sinó que va ser ascendit al cel en un carro de foc (2 Reis 2, 1-18), [7] metàfora cinètica de l’energia divina.[8]
Altrament, Elies apareix esmentat en el Nou Testament, en els evangelis sinòptics[9] (els de Marc, Lluc i Mateu), i en particular en l’episodi de la transfiguració o metamorfosi de Jesús en presència dels apòstols Pere, Jaume i Joan, i en el qual Jesús s’eleva per compartir una aparició aèria amb Moisés i Elies com a representants de la Llei dels Profetes.
I és que Elies va adquirir una dimensió escatològica en la tradició jueva del temps de Jesús: se suposava que apareixeria quan arribara el Messies o la Fi del Món.[10] Elies és un personatge de quarantena (com Noé o Moisés):[11] va caminar quaranta dies i nits fins al mont Horeb, sense menjar (Re 19, 8) , tal com es llig en litúrgies del temps quaresmal o de les Tèmpores
Un personatge llegendàriament tan potent ha deixat empremta en diferents facetes de la cultura. Així, alguns dels episodis de la vida d’Elies van ser magistralment musicats en l’oratori Elijah (Elies, 1846) pel músic romàntic i jueu-luterà alemany Felix Mendelssohn.[12] Però, pel que fa a les arts plàstiques, i atesa l’aversió del judaisme i de l’islam per les representacions plàstiques de persones i animals per tal d’evitar la idolatria, només trobem imatges del profeta en l’art cristià, on mostra com a atributs un llibre o un rotllo de pergamí en la mà (com altres profetes) i una espasa o columna de foc, amb un corb que li porta pa, muntat en un carro de foc; etc.
La llista d’obres dedicades el sant és notable en l’art cristià:
- Apoteosi d’Elies (c. 1305), de Giotto, a la Capella Scrovegni, de Pàdua;
- Ascensió d’Elies (c. 1470), de Jaume Huguet, a la Catedral de Tortosa;
- Elies (c. 1550) de Danielle da Voterra;
- Elies alimentat per un corb (c. 1625), de Giovanni Lafranco, al Museu de Belles Arts de Marsella;
- Elies i la vídua de Serepta (c. 1640), de Bernardo Strozzi;
- Elies en el carro de foc, relleu a l’Estació de la Ciutat del Vaticà.
En el segle XII, Elies va ser adoptat com a guia espiritual de l’orde dels frares de la Santíssima Mare de Déu del Mont Carmel, els carmelites, instituïda a Palestina per Bertold de Llombardia. Un tema, el dels carmelites, que mereix un altre article en el qual parlar de les reformes propiciades per santa Teresa d’Àvila i san Juan de la Cruz; d’obres com Las moradas i la Subida del Monte Carmelo, que representen cims de la literatura castellana i de l’espiritual en general; o de la devoció a la Mare de Déu del Carme (festivitat, 16 de juliol).
Ascensió d’Elies. Jaume Huguet. Catedral de Tortosa
[1]Altrament, en la tradició musulmana se l’associa sovint al misteriós personatge anomenat al Khader, ‛el Verd’, ‛el frondós’, que també figura en l’Alcorà, però sobretot en les tradicions i llegendes islàmiques.
[2]De fet, la cova que, segons la tradició, va ocupar al mont Carmel és encara objecte de veneració per jueus, musulmans i cristians.
[3]Carmel és un topònim que en les llengües semítiques significa ‛jardí’, ‛hort’ o ‛vinyet’, significat que explica el perquè a les cases amb jardí i hortet es diuen a Granada cármenes.
[4]Tocant a la moderna ciutat portuària de Haifa, la tercera en importància de l’actual Israel.
[5]Com també ho són les aventures narrades en la novel·la d’Herman Melville Moby Dick (1851), en què un parell de personatges tenen noms relacionats amb aquests episodis bíblics. Així, al començament de l’obra, quan el protagonista, Ismael, i l’arponer Queequeg van a enrolar-se en el balener Pequod són interceptats per un personatge, ¡¡Elies!!, que els profetitza (!?) la mort si s’enrolen en el vaixell comandat per l’irascible capità … ¡¡Acab!!
[6]Igual que Henoc, el seté descendent des d’Adam, i un dels patriarques antediluvians (d’abans del Diluvi). Henoc va ser pare de Matusalem, i aquest avi de Noé. Segons el Gènesi 5,23, Henoc va viure 365 anys (com els dies d’un any; ¿potser el residu d’alguna llegenda solar mesopotàmica?) i «va desaparèixer perquè Déu se’l va endur» (Gn 5,24).
[7]Un altre personatge que, tot i tornar a la terra, va viatjar llegendàriament pel cel en un carro de foc és sant Francesc d’Assís. En tenim representacions pictòriques als frescos de la basílica d’Assís, en l’obra de Giotto Visió del carro de foc (c. 1295) o al Museo del Prado, en l’obra de Manuel de la Cruz Vázquez Aparición de San Francisco en un carro de fuego (c. 1788), per posar-ne dos exemples bastant coneguts.
[8]El nom de la pel·lícula Carros de foc (1981) és una al·lusió a l’energia capaç d’elevar a la glòria, en aquest cas l’olímpica, a dos atletes que comparteixen culturalment l’Antic Testament: l’escocés i cristià presbiterià Eric Liddell i el jueu anglés Harold Abrahams. La banda sonora de Chariots of Fire, del compositor Vangelis, és molt coneguda: https://www.youtube.com/watch?v=MkS1SBPHN44
[9]Sinòptics significa ‛amb la mateixa òptica’, és a dir, inspirats o copiats del més antic dels evangelis, Marc.
[10]Recordem que, al peu de la creu, quan Jesús va dir «Eli, Eli, lama sabakhtani!» (‛Senyor, Senyor, per què m’has abandonat!’), alguns ho entengueren malament i digueren: «Mira: aquest està invocant Elies!» (Mt 27,46-47; Mc 15,34-35).
[11]El Diluvi durà quaranta dies i quaranta nits (Gn 7,17); el mateix temps que va romandre Moisés al Sinaí (Èxode 24,18). Sobre la importància cultural del quaranta, recomanem consultar aquests articles dels següents números la revista Daualdeu: 18, 19 i 20; i també de Saó, «Un dijous enlluernador: l’Ascensió» (núm. 426, maig 2017) i «La Candelera» (núm. 412, febrer 2016).
