L’infaust món de les aules

Morir, dormir,

i potser somiar

William Shakespeare

Ho he de confessar: jo també soc docent.

I ho soc des de més enllà de les trinxeres. Des del món de l’invisible. Ara que aquesta professió sembla que ha tornat a recollir el protagonisme social que mai no hauria d’haver perdut. Però la meua posició, encara que afectat per les grans proclames que veiem al carrer a cada dia, sembla molt més complexa, més delicada. És com viure a l’altra banda de l’espill. Perquè en el món sempre hi ha un altre, a dins, que s’hi amaga.

Fa uns dies, per pura casualitat, vam treballar una comprensió (?) lectora (???) entre els meus alumnes. Ja sé que direu que els nostres joves només llegeixen si hi ha el marc d’una pantalla de mòbil al seu darrere. Però puc assegurar que, si els ho demanes, amb respecte, amb esperança, de vegades pots, fins i tot, arribar a tindre èxit… doncs, com deia: apareixia la història d’una persona tan pobra que només tenia que tramussos per menjar. I mentre es queixava, anava caminant fins que, de sobte, s’adonava que algú, molt més pobre que ell, es conformava a menjar les corfes que ell llançava.

Aquesta, podríem dir, amb una certa deformació (potser professional, qui sap…) és la que patim els docents que no treballem en la pública. La invisibilització és gairebé absoluta. I el curiós és que, mires per on mires, tothom ens veu com una cosa aliena, estranya. No cridaria més (o menys) l’atenció el fet de trobar un marcia fent classes…

Ho he confessat, i ho torne a fer. Soc docent i treballe en la concertada. Dir això sembla que és com invocar a l’infern mateix. Però els que hi vivim en aquest entorn hem de sofrir moltes mirades de reprovació. Sovint, des de la classe política, quan s’intenta millorar les condicions laborals: ens llancen un no haveu aprovat unes oposicions, i amb aquesta frase lapidària tanquen tota possibilitat de negociació. Quan al que es refereixen és: ja tinc prou problemes amb els meus treballadors, per atendre als que formalment són dels altres, però a qui pague jo… una situació gairebé esquizofrènica.

Però si ens atenem als fets, hem de dir que tot sona molt curiós. Uns i altres fan la mateixa feina. Viuen envoltats de personetes plenes d’hormones, amb un índex inquisitorial que s’alça a la menor provocació (dels déus o de qui s’hi interpose) sota l’afirmació de: això és injust. Com si ells ho foren, de justos. Com si algú, en aquest petit planeta blau en perill d’extinció poguera llançar la primera pedra (i encertar en el blanc). També patim els mateixos problemes, com ara la massificació a les aules (més que a la pública, tradicionalment). Amb diversitat (això que als centres concertats no n’hi ha és una llegenda urbana: jo mateix he tingut, en aquest curs, l’arribada de cinc persones d’altres terres, sense coneixement de valencià. I això no és una novetat d’enguany, sinó una tendència, com ocorre a la pública. Les instal·lacions són de fàbrica i es renoven molt lentament (això d’eficiència energètica o climatització a les aules és com una història de ciència ficció: quan fa calor, a dins es passa tanta com al carrer…). I, si parlem de sou, encara no arribem a elements que a la pública fa anys que han consolidat, com els sexennis.

Per això, nosaltres no podem més que valorar l’esforç ingent que fan els nostres companys de la pública per lluitar pels seus drets (i els dels seus alumnes, no ho oblidem, això!). Ells que no poden ser fets fora de la professió docent, protegits com estan per la seua plaça de funcionaris. Els animem a seguir. Els mirem amb una mica d’enveja. Ja ens agradaria, a nosaltres, tindre la cohesió, la força que ells han demostrat. O potser la idea seria: no hauríem d’anar tots de la mà?

No defensem el món educatiu, tots?

No ens estimem la nostra professió, i intentem deixar l’ànima (i el cos) en l’intent?

No ens preocupen els resultats dels índexs internacionals, el baix rendiment de l’alumnat, la baixada dels nivells acadèmics?

No voldríem, totes i tots nosaltres, que tingueren al seu davant un futur brillant, en aquella professió/ ofici que s’animen a fer en un (el seu) futur, si és que la societat els en vol deixar?

Soc docent i em sent com un docent de segona. Perquè els sindicats (que defensen la part feble) en la pública defensen un argument que sona un atac contra els que no hi pertanyem: Per una educació pública i de qualitat. No intentem donar, també nosaltres, tota la qualitat que el sistema ens deixa? I, sense estar protegits per l’estat de funcionaris, som tractats com treballadors de segona categoria o, el que és pitjor, com còmplices d’un sistema d’ensenyament a dues velocitats que no ens hem inventat nosaltres.

És com si els grans sindicats del país volgueren que el sistema en conjunt estiguera format només per funcionaris (i els treballadors de les empreses foren càrrecs a extingir). Però els sindicats no varen nàixer per defensar els treballadors que s’estaven en les fàbriques, per la seua precarietat? Potser es tracta del món al revés… Entenc que hi ha sectors que, en altres països, són en mans exclusives de l’administració, però això no els fa millors (ni pitjors) que altres. Com diria Shakespeare: no sagnem, també nosaltres, si ens punxen?

Ser docent i invisible (prou) pot semblar un superpoder, però no ho és… Mirats de costat per uns i altres, són el darrer esglaó en una escala que sempre costa molt (massa) de pujar. I si, a més, treballem pel valencià, això és encara una odissea (en l’espai o ací, a casa nostra). Perquè, per molt que parega estrany, existeixen docents que lluiten per la nostra llengua, també, en l’escola concertada. De vegades, remant a contra corrent. Però remant. Entusiasmant-se per fer projectes que puguen revertir la realitat. Fent-se il·lusions quan un alumne, en un examen de castellà, et diu: ja he començat a escriure en valencià… perquè amb ells et comuniques només en aquesta llengua.

I tot i sagnar, continuem invisibles… Però, de vegades, els miracles existeixen. I els professors decideixen que cal parar, fer vaga, per exigir millores (les mateixes que es mereixen els alumnes dels centres públics). Perquè tots formem part del sistema educatiu.

I no serà que algú pretén això de: divideix per vèncer? Potser és que ja tinc una certa edat, o que desconfie massa, però ja sabem què passa quan l’aigua d’un riu no passa tranquil·la…

Per sort, a cada dia, quan òbric l’aula, amb els seients encara amb el record dels seus futurs posseïdors, algun bolígraf abandonat damunt les taules, unes paraules no esborrades a la pissarra… i el silenci immens d’una aula buida… quan pressent l’arribada dels alumnes, les mirades de cada dia, les bromes, els jocs, i els somriures a prova de bomba, torna a revifar en mi la vocació que em va fer decidir-me a dedicar els meus esforços a la docència. I sent l’emoció de veure la seua confiança en mi. Que els puc ajudar. Que podem continuar avançant junts un altre dia.

No serà que tots formem part del pateix guió? Que no hi ha un ensenyament públic i un, de privat, diferenciat, sinó un de sol, amb tots remant (en la mateixa direcció)? L’altre dia, durant el temps de vaga, uns companys de la pública es creuaren (de camí al seu punt de trobada). Per un moment, van parar el seu camí. Ens miraren. Nosaltres vam fer el mateix. I el milacre ocorregué (un milacre del tot natural, perquè ells i nosaltres tenim els mateixos problemes, les mateixes situacions que no ens deixen avançar en el dia a dia): després de saludar-nos, ens van donar ànims per continuar en el camí d’una reivindicació justa. No només alguns vehicles ens aplaudien. També ells. I nosaltres, en admiració recíproca, els tornàrem aquesta salutació. Com fan els caminants que es troben en la mateixa senda d’un camí intransitat.

Un somriure de complicitat. Potser són els signes dels temps, que estan canviant. O que tindre tant a la vora la saba nova ens fa veure les coses d’una manera diferent. Però això em va fer pensar que no tot està perdut. Que no podem abandonar tota esperança.