L’interior del Palau de la Generalitat Valenciana

12/02/2021

L’edifici que hui coneixem com Palau de la Generalitat Valenciana es correspon amb l’antiga Casa de la Diputació del General del Regne de València, situada al carrer dels Cavallers, veïna de la desapareguda Casa de la Ciutat. L’evolució de la Casa de la Diputació al llarg dels segles XVI i XVI és un espill dels canvis succeïts en qüestions constructives. La casa es va anar configurant a mesura que augmentaven les necessitats d’aquest edifici de govern i es van anar adquirint propietats contigües que en permetien l’ampliació. En aquest procés de construcció, alguns dels espais van mantindre la seua disposició original de mitjan segle XV, però la majoria van ser fruit de les obres esdevingudes a partir dels anys 1480-81 i de noves ampliacions que van tindre lloc a partir de 1513 amb la compra d’un terreny sobre el qual es construiria la torre. El palau, en la seua configuració final, es planteja entorn d’un pati principal, com els edificis de caràcter privat, al qual s’accedeix per una gran portalada des del carrer dels Cavallers i des de la plaça posterior. A un costat i a l’altre del pati, per xicotetes escales es puja als entresòls o estudis, mentre que al pis principal i els seus salons s’accedia per una altra gran escala construïda en 1510 sobre volta escarsera que va substituir la plantejada en 1481. Confrontant amb la casa de la ciutat, es va erigir la gran torre, on a més dels estudis es va construir la Sala Nova, que es retardà notablement en el temps a causa d’una sèrie de problemàtiques que van frenar l’impuls de les obres. En l’actualitat, l’aspecte de l’edifici és simètric per l’elevació d’una segona torre que data ja dels anys 40 del segle XX.

A pesar que algunes parts de l’edifici s’han perdut, com la capella que va destacar per ser una de les primeres en què es va emprar el llenguatge renaixentista, la Casa de la Diputació destaca per l’aparició d’interessantíssims elements de construcció com el gran arc rebaixat d’accés al pati, l’escala per la qual es puja al pis principal, les portades d’arcs conopials o la gran trompa del pati que sosté l’escala de caragol. Potser una de les aportacions més significatives siga el conjunt i la varietat de sostres, que el converteixen en un dels repertoris de major riquesa dels palaus valencians. Des dels tradicionals teginats sustentats per grans mènsules de pedra sobre les quals assentaven les bigues, passant pels forjats amb formes cassetonades fins als vertaders enteixinats, que tenen els estudis de la planta baixa de la torre i la Sala Nova com a exponents principals. D’altres com els sostres de revoltons amb decoracions d’algeps que plantejaven les noves decoracions a la romana, primers exemples del llenguatge renaixentista, no ens han perviscut.

La primera sala construïda és la Sala Gran, actualment coneguda com Sala Daurada, amb cinc files de set cassetons quadrats que al seu torn presenten a l’interior un altre quadrat girat 45 graus i un octàgon del qual tornen a penjar mocàrabs. En els triangles que genera aquest octàgon inscrit se situen en alguns casos caps de querubins alats policromats, o rosetes o mocàrabs. En l’encreuament de les bigues grans es repeteixen xicotets caps de perfil, on es generen estreles de huit puntes. Tota la decoració és extremadament rica en daurats i policromia, amb abundància dels petits motius entretallats en les motlures, cavets i llistells que formen el cassetó i també en els entrecarrers de les grans bigues, on una decoració vegetal se situa a l’interior de formes romboïdals generades per l’encreuament geomètric.

L’altra sala contigua a aquesta, coneguda com la Sala Daurada menuda o retret, ha eliminat per complet la referència a les bigues creuades i resol el cassetonat amb tres fileres de cassetons octogonals, bastant profunds, que generen uns espais romboïdals i triangulars en la cruïlla. Trobem potents penjants en tots dos espais geomètrics, tot totalment daurat amb decoració de talla menuda en totes i cadascuna de les motlures, que en disminució augmenten la sensació de profunditat dels cassetons.

El nom de Sala Daurada és molt posterior, atés que encara que degueren construir-se amb aquest propòsit, en 1575 s’indicava que en anys passats (no es precisa quants) s’havia iniciat el daurat de les barcelles o cassetons dels estudis, però que aquest procés havia quedat interromput i només se n’havien daurat cinc. El daurat final d’aquesta sala gran no s’acabà fins que en aquell any de 1575 s’encomanaren els altres trenta restants al pintor Joan de Joanes.

Finalment, s’escomet el cassetonat de la sala que se situa sobre els estudis adés esmentats, la coneguda com Sala Nova de la Torrassa. Aquesta també va tindre un llarg procés constructiu iniciat en 1540, amb un sostre enteixinat amb cassetons envoltat per un corredor on se situaven una sèrie de plafons historiats, que s’obria a la sala per mitjà d’una tribuna d’arquets sustentats per columnes. Aquesta sala mai no es va daurar, però va ser enriquida per una sèrie d’elements al llarg del temps, les portades amb marbres en lʼaccés, el sòcol ceràmic i principalment les pintures dels murs.

Una vegada renovats els paviments, la taulelleria i el cassetonat, en 1584 es va plantejar la realització de dues portalades amb costosos marbres de Tortosa. No seria fins al 1590 que van decidir pintar els murs per tal de substituir els entelats deteriorats que els havien cobert fins aquell moment. En un primer moment es va apuntar a pintures d’història i es va dubtar de la tècnica a utilitzar. Finalment, a l’octubre de 1591, es contractà amb Joan Sarinyena la pintura del mur frontal. El pintor havia de representar les reunions que els diputats i oficials realitzaven en aquella mateixa sala dos dies per setmana, plasmant amb fidelitat no solament els rostres sinó el dosser i les cortines sobre els quals se situarien els tres escuts de la Generalitat amb la Mare de Déu, sant Jordi i l’Àngel Custodi, els mateixos que es pintaren sobre la portalada de jaspi realitzada per marbristes genovesos que, finalment, va donar accés a la sala.

En 1592 es decidí ampliar el programa i incloure en els altres murs la resta de representants dels estaments reial, militar i eclesiàstic, encarregats a Joan Sarinyena, Francesco Pozzo i Vicent Requena, respectivament, i els representants de les ciutats i viles reials a Vicent Mestre.

Una vegada completada la decoració del conjunt, es configura un saló en el qual els visitants –sovint el virrei, que utilitzava la sala com a llotja des de la qual contemplava les processons del Corpus o l’Assumpció– eren acollits en les sessions dels representants del Regne de València pintats de manera versemblant i disposats asseguts entorn de l’espai central. La insistència en la versemblança era tanta que a Pozzo se li va retraure que els seus retrats no tenien «semblantsa als dels regnes de Espanya» i van haver de ser modificats.

La pintura és una representació figurada de tots els col·lectius que tenien veu en la Diputació del General i, per tant, representació en Corts. Quasi per les mateixes dates, entre 1586 i 1588, les sales representatives que acollien la institució de la Diputació del General a Saragossa i Barcelona van ser decorades amb sengles galeries amb la genealogia dels reis d’Aragó i Catalunya. És significatiu que els diputats valencians en els anys següents optaren no per una representació del rei i la seua genealogia, sinó per una escenificació de la representativitat del regne.

En la xicoteta sala que dona accés al saló es troba el retaule que ornava la capella, pintat també per Sarinyena en 1607 en substitució d’un d’anterior realitzat per Pere Cabanes en 1483. Destaca en aquest cas no solament la pintura, en la qual tornem a trobar la Verge, sant Jordi i l’Àngel Custodi, sinó l’exquisit treball de fusteria del retaule, que recull les novetats que en ornamentació i traça arquitectònica s’anunciaven en 1607.

L’edifici va perdre una part de les seues funcions després dels Decrets de Nova Planta i en 1751 es va decidir instal·lar allí les oficines de la Real Audiencia. Va ser aleshores quan el saló es va dividir i es desfigurà, redescobrint-se solament en 1810. En aquells dies, i després de l’enderrocament del Palau del Real, degué situar-se en l’antesala de la Sala Nova, enfront del retaule pintat per Sarinyena, la galeria de retrats de reis de València. La galeria es degué concebre i elaborar amb un caràcter retrospectiu durant el regnat de Felip IV, i va ser continuada des de llavors. Era el correlat visual del Sumari de la Successió dels ínclits Reys de València  i utilitzava la numeració específica del Regne de València, diferent de la castellana.

Després d’abandonar l’edifici la Real Audiencia per a traslladar-se a l’edifici de la Duana, va ser la seu de la Diputació. Als anys 40 va ser restaurat i ampliat per l’arquitecte de la diputació, Luis Albert, qui va afegir una nova torre al costat oest. Des de 1982 és la seu de la Generalitat Valenciana.