La revista degana en valencià

Lisboa, Saramago i Fuster

30/05/2022

De sempre hem eixit fora a dir el que cal cridar de portes endins. Els mèrits acadèmics que dona la Universitat amb el nom de Vicent Ventura, els premis Llibertat d’Expressió, els de la Unió de Periodistes, els Jaume I que entrega Felip VI en la Llotja dels Mercaders, aquells guardons de la Generalitat pel 9 d’octubre, les medalles i els reconeixements, ens semblen que pugen de graó si es donen a missions filantròpiques o a gent forana. Preferiblement estranyes. ¿Ens nuga la por, desmereixem als nostres o patim d’infravaloració? Potser les tres coses a la vegada i la malícia de fugir l’enaltiment del pròxim o aquell que, veges a saber perquè, poguera ser competència. Elucubracions i despropòsits. Estem en l’any del centenari del naixement de Joan Fuster, sobre tot escriptor. Totes les pistes condueixen al fet que les celebracions pel buit de Joan Fuster es concentraran cap al 9 d’octubre. Així passarà més desapercebut. Va contra corrent fer en un dia o una setmana, tot allò per als que treballem cada dia. Joan Fuster, catedràtic d’últim intent per la Universitat de València i “replantejador” del valencianisme de la segona meitat del segle XX, és desconegut en Madrid i no tant en València.

A final del mes de maig, el president Puig ha viatjat a Lisboa amb una ampla cohort d’empresaris i polítics del seu entorn. Gent principal. Li acompanyava el conseller d’Economia, Rafael Climent (Muro d’Alcoi) de Compromís, filòleg clàssic i professor de grec. Al llarg del viatge, a més de molt bons negocis de microxips, han aprofitat per a homenatjar conjuntament al premi Nobel portugués (1998), José Saramago, nascut al raval d’Azinhaga i a l’intel·lectual valencià, Joan Fuster, veí de Sueca (Ribera del Xúquer). Al llarg del 2022 tots dos fan cent anys del seu naixement en el record. Temps enrere vaig passejar Lisboa, la ciutat on perviu, a qualsevol cantó, l’esperit de Saramago fins a la façana de la Fundació que el rememora a l’ombra d’una humil olivera. Al seu interior tot ens fa menció a la personalitat de l’escriptor: silenci, pau, treball, cultura, simplicitat i aquell savoir faire que el feu universal.

Fa prou mesos, el setembre de 2021, s’avançà que en novembre començava l’any Fuster. Aquesta és l’hora que, a més d’un suggerent logo de Dani Nebot, amb la seua semblança, poc més hem vist. Convindrem en el fet que no calia que desapareguera Joan Fuster el 22 de juny de 1992 per homenejar-lo i menys fer-ho a Lisboa amb perspectiva transatlàntica. Desconeixem si Fuster i Saramago es trobaren en algun lloc, si feren amistat i intercanviaren impressions literàries i de les altres. En cas de ser així, ben segur que es faríem amics i es convidarien, ambdós, a un àpat fratern d’agermanament luso-valencià. És clar que tenen mereixements diferents i coordenades que els apropen. Diferències: Saramago era militant del Partit comunista portugués. Lligat als acords de «Grandola vila morena» del mític José Afonso i del moviment d’alliberament portuguès de la Dictadura salazarina. En llengua portuguesa escrigué la seua obra i bona part en la llengua espanyola dels castellans. A la fi es refugiava la major part de la seua vida a Lanzarote. Té una escultura que el representa en Conil de la Frontera. Era un home de visió col·lectiva i enlluernador. Fuster: ciutadà de Sueca. Intel·lectual escèptic i polemista. Defensor èpic de les senyes d’identitat dels valencians. Partia del comú casolà cap al moviment enciclopedista i volterià que s’inicia en el saber pròxim com pedra trencadissa per completar el mosaic universal. Saramago tenía descomptada la realitat del seu poble, Azinhaga. En el solar natiu està la delegació de la Fundació José Saramago, ubicada en la Casa dos Bicos, en la rua dos Bacalhoeiros de la capital lusa, amb un manifest explícit: “Entonces, ciudadanos de a pie, hagamos uso de la palabra y tomemos la iniciativa. Con la misma vehemencia y la misma fuerza con que reivindicamos nuestros derechos, reclamemos también el deberde nuestros deberes”. Dedicatòria als “supporters”: “Como ves no te pido mucho, te pido todo”.

El ressò de Fuster en València resta marginada amb sordina. Condemnada la seua memòria a l’obscuritat d’un carreró- cul-de-sac, del que ningú arrisca a treure’l. Tancat amb pany de set claus. Marginat com a ciutadà. Rebutjat per les ideologies dominants. Lletraferit en els ambients literaris espanyolistes. Assenyalat per les forces bel·ligerants d’Estat. Perjudicat per la causa sobiranista. Menyspreat pels ignorants. Estigmatitzat pels contextos doctrinaris del neoliberalisme únic. Millor valorat fora de les fronteres que dins d’elles. Ser heterodòxia mai ha estat còmode ni ha eixit debades. Ara tampoc. Menys que mai.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top