Literatura secreta, literatura prohibida en la València de 1680

Un dels ítems que figura entre els llibres prohibits per la Inquisició és la Clavícula Salomonis, un tractat màgic, redactat com un testament, en què el suposat autor, Salomó, rei d’Israel, llegava una sèrie de coneixements sobrenaturals al seu fill Roboam, rei de Judà. Després del regnat d’aquest, tot el coneixement de la Clavícula es degué transmetre entre els rabins, fins que els secrets del tractat eixiren de l’òrbita hebrea. Tot i que Josep Flavi ja se’n fa ressò (Antiguitats judaiques, 93-94 dC), la fixació del text que ens ha arribat degué començar entre els segles XII i XIII, per bé que els testimonis més importants sorgiren a Itàlia, en un entorn cabalístic sefardita, després de l’expulsió de 1492.

Bertomeu Soler era un rellotger que vivia en la València de 1680. Un dia, mossén Francesc Montanyana li mostrà una clau que, segons deia, ell mateix havia falsificat per obrir l’armari d’una tia seua. El dit moble tenia dos panys més que se li resistien i necessitava la destresa del rellotger. Quan Bertomeu acabà l’encàrrec, anaren a veure l’armari. Soler va dubtar quan s’adonà que la tieta del mossén, en realitat, era la Inquisició. Però al remat, entrà a l’edifici i «pasando por diferentes quartos, llegaron a la antesala del Tribunal». Entraren a la sala d’audiències, feren servir les claus falsificades i accediren a l’arxiu secret, un lloc tan important que ningú, ni tan sols un inquisidor, no podia tenir-ne les tres claus.

Allà dins, entre tanta documentació judicial, solien descansar temporalment els llibres prohibits que confiscaven. Francesc Montanyana anhelava els coneixements arcans de la Clavícula Salomonis, però «no hallándola, tomó un libro en octavo impreso […] y se lo llevó diciendo que, aunque no era bueno para nada, se le llevava para divertirse». En dies posteriors, repetiren l’operació un parell de vegades més, fins que els descobriren. El crim era gravíssim: havien entrat al palau del Sant Ofici i violat el Secret, el bé més preat de la Inquisició.

Al judici, es descobrí que Montanyana i uns servents dels inquisidors s’havien conxorxat i feia anys que tramaven un pla per aconseguir un llibre màgic que prometia riqueses. L’únic lloc on esperaven trobar-lo era l’arxiu secret del Sant Ofici. Només els calia algú capaç de falsificar correctament les claus que l’obrien. I ací entrà en joc el rellotger, que, certament, era molt destre.

No debades, Bertomeu se n’escapà, tot i estar ferrat «con grillos remachados y una cadena al pie amarrada a una sortija de hierro que ay en la pared». Aconseguí llevar-se les cadenes, obrir tres portes i pujar al terrat, des d’on es despenjà amb una corda que havia trenat amb l’espart d’una estora, llençols i la seua pròpia roba. La corda, però, no era tan llarga com calia i va haver de saltar al buit. En la caiguda, es fracturà dues costelles. Tot i això, aconseguí escapar fins a Villena, on refeu momentàniament la vida treballant al taller d’un escopeter, fins que el capturaren, l’empresonaren i el jutjaren.

La sentència és una mostra paradigmàtica de la importància que la Inquisició donava al Secret. I així, «teniendo atención a que el delito, por ser tan difícil de consumar, generalmente no se ha creído en esta ciudad […], y que exequtar el castigo [la pena de mort] de este reo a vista de esta ciudad servirá más de deshonor al Santo Oficio que de escarmiento», condemnaren Bertomeu a galeres i el desterraren perpètuament del Regne de València.

Revista Saó Núm.515, pàg.9. Juliol 2025.