La literatura, el temps i l’estiu

Carles Fenollosa. Filòleg

En aquesta riba nostra, tan a la vora del mar i tan a prop de les muntanyes, hi ha qui dedica una modesta part del seu temps a flagel·lar-se periòdicament pel fet –matisable– que “la gent no llig”. Dic matisable perquè, més enllà de xifres incontestables, el debat és més vast del que sembla: llegir què? No llegim quan mirem una tanca publicitària, repassem Facebook o fullegem la guia de la TV, per exemple? Caldria precisar, doncs –“Apocalipsis no, gràcies”. No llegim, és cert, tantes novel·les com podríem, tants assaigs com podríem, tants… En poques paraules: no llegim tanta literatura voluminosa com podríem. Potser és això el que volem dir, realment. La lectura, i més encara hui en dia, s’ha fet més esporàdica, fugaç, fragmentària, fugissera. Hi ha factors diversos per a poder explicar-ho, està clar: canvis històrics –l’entreteniment digital i la immediatesa com a dogma–, l’educació precària, la promoció insuficient, els mitjans quasi inexistents, el preu notable o la qualitat mitjana del producte. En trobaríem més, segurament, només de pensar-hi amb tranquil·litat. El cert, però, és que de vegades oblidem una raó que per evident potser no veiem: el temps.

No llegim perquè no tenim temps. Sovint la causa per a tancar o no obrir un llibre és tan senzilla com eixa. Obligacions i rutines molt raonables i indefugibles ens aparten d’una certa lectura, la que per volum demana massa dedicació: massa minuts. És molt comprensible, al capdavall. Per això, l’estiu s’alça com al salvavides d’hores que trobem a faltar la resta de l’any. Podem reservar per a les vacances els llibres que, en un altre moment, ens farien desistir resignadament. Al vol, se m’ocorren uns quants papers molt recomanables –i en la majoria de casos voluminosos– per a aquestes setmanes. El primer que em ve al cap encara no l’he tancat, de fet. Fa uns dies que llig El món d’ahir (Quaderns crema, 2001) de Stefan Zweig, unes memòries europeistes escrites just quan semblava que l’Europa que evocava l’escriptor vienès, jueu i pacifista, s’afonava sota les cadenes dels blindats de Hitler. Encara era 1941 i el seu testimoni, transparent, honest, idealista –ho és, massa potser–, recorre quatre dècades d’història del continent mentre intenta evitar el que finalment passà. La guerra no parà i ell se suïcidà uns mesos després, exiliat al Brasil, frustrat i convençut que el futur no existia.

No tan clàssica –encara–, menys estètica  però igualment monumental és Por el bien del Imperio (Pasado y Presente, 2011), de l’historiador català Josep Fontana, que només té, per ara, edició en castellà. Com en el cas anterior, la seua longitud –més de 1.200 pàgines– demana paciència però trobe que és una d’aquelles lectures que als que no ens agrada dir “imprescindibles” diem “necessàries”. Perquè si alguna cosa fa l’assaig històric de Fontana és contestar radicalment i impecable la Història que ens havien contat. La fi de la innocència, doncs. Ací no hi ha bons ni roïns. Ací hi ha interessos, poder i qui ho domina gràcies al monopoli de la violència i del terror. Un llibre que, per cert, també explica per què qui ha provocat milions de morts i de sofriment per a perpetuar els beneficis d’una minoria és capaç de fer-nos creure que sí, que al final la història sí que té bons i que són ells. Hollywood, ens sona la pel·lícula?

Però tornem al present més radical, perquè hi ha unes quantes novetats editorials molt interessants.  Dues venen de València. La primera és La sega (Proa, 2015), de Martí Domínguez, una novel·la ben construïda, sense experiments però molt coherent, al voltant del microcosmos del maquis en les comarques del nord del País Valencià durant la llarga postguerra dels anys quaranta. Un xicotet món on els masovers pateixen la repressió de la Guàrdia Civil, per una banda, i la pressió dels guerrillers, per l’altra. La segona és Estribord (Balandra, 2015), d’Adolf Beltran, el viatge –físic i vital– de Jeremies Bosch, ex-malalt de leucèmia, entre Baltimore i Washington, amb València sempre al cap. I al record. Una tornada a la vida que és alguna cosa més. Simbòlica i descriptiva, l’obra utilitza el thriller en què es veu envoltat aquest arquitecte com a acompanyament de dosis regulars de pensament. I és que tot, en el fons, està ací al servei de la reflexió. Estribord és una obra de reflexió fonda, sincera, un possible assaig frustrat, un indici, una obra d’idees que creix al voltant d’una trama narrativa de vegades paral·lela i llunyana, només apuntada, esbossada, com si Beltran s’haguera deixat alguna cosa al tinter, com si ens diguera que en vindran més, de novel·les –o de memòries, o d’idees. Són i seran lúcides, això sí, perquè qui escriu, deia aquell, acaba per escriure’s.  Tant de bo, per cert.

En podríem dir més? Sí, per descomptat: les novel·les negres de Lemaitre que tradueix Bromera o La metamorfosi de Kafka, per exemple, que tot just recupera Sembra. A mi, però, se m’acaben els records i les línies. Són vostès els qui, ara, tenen la paraula. I el temps. “Abran juego”, que diria aquell.