Tens 0 productes a la teua cistella
Amb J. Guillamet, R. Calafat, S.Vallés i R. Roca, amb motiu de la tesi doctoral de S. Vallés a la UV el juny de 2024. (Foto M. Simón).
Amb Antoni Ferrando, m’hi uneixen tres coses. La primera és el fet de compartir la passió per la filologia, i en concret per la història de la llengua catalana. Personalment, pertany a una generació que deu bona part de la seva formació als estudis d’Antoni Ferrando. Articles com “La formació històrica del valencià”, que escriví el 1989, demostren que qui domina el contingut s’expressa amb claredat expositiva, i aquesta és una de les virtuts presents en la creació científica de Ferrando. L’obra Història de la llengua catalana (UOC, 2011), en coautoria amb Miquel Nicolás, és el llibre de text (en majúscules) dels futurs filòlegs. Per exemple, els alumnes de la Universitat de les Illes Balears i els de la Universitat Autònoma de Barcelona s’hi formen. Des de la sociolingüística històrica, aquest manual explica “l’evolució del català, o més exactament, […] dels parlants que han creat i recreat la llengua a través dels segles” (Ferrando/Nicolás 2011: 13).
Les universitats són institucions que generen i transmeten coneixement, i potencien l’esperit crític. Són entitats que fan feina per donar a l’individu i a la societat eines contra l’arbitrarietat. Ho fan formant professionals que transfereixen a la comunitat el saber adquirit. Ara bé, la universitat és un centre d’investigació que transforma les idees en llenguatge, sigui d’expressió matemàtica o lingüística. Faig aquesta observació perquè Antoni Ferrando Francés és sens dubte un home d’universitat, que ha generat (i genera) coneixement i l’ha transmès a l’aula, a la comunitat científica i a la societat. És un gran encert que la Universitat d’Alacant, a proposta del Departament de Filologia Catalana, hagi decidit investir-lo doctor honoris causa.
L’obra d’Antoni Ferrando ens ajuda a entendre què ha estat i què és la comunitat lingüística catalana. Ens diu d’on venim i qui som, tot posant ordre (com fa tot treball científic) a l’arbitrarietat. El 1980, publicava, a la Universitat de València, la monografia Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, en què teoritzava (a través d’un corpus documental inèdit) sobre el significat del concepte llengua entre els valencians dels segles xiii, xiv i xv. Les investigacions han de revertir en l’entorn immediat. Els treballs de Ferrando sobre la història de la llengua catalana ens permeten comprendre les raons filològiques de la singularitat diatòpica del català de València. El seu article “Els orígens històrics del valencià”, publicat al número VII (2023) de la Revista Valenciana de Filologia, il·lustra la importància de la recerca científica en un món sotmès als discursos mediàtics preocupats per transmetre ideologia sense coneixement. Sobre l’adscripció dialectal del català de València, exposa el següent:
Badia (1981) s’havia centrat en Catalunya, i només en el seu article de 1984 s’ocupà més àmpliament del País Valencià. En la meua resposta a Badia em vaig centrar en la dimensió valenciana de la qüestió, perquè l’adscripció dialectal del català de València és la que més debat ha suscitat entre els filòlegs i perquè vaig considerar ben discutibles algunes de les premisses de la seua teoria de la romanització. En aquella ocasió ja vaig postular com a alternativa explicativa una teoria sociolingüística que tingués més en compte els factors de la repoblació i de l’anivellament lingüístic. En aquesta ocasió, miraré de situar el marc històric i dialectològic dels orígens del valencià en el procés de formació dels dialectes consecutius de la llengua catalana (segles xii, xiii i xiv) i, a partir d’una actualització de les dades manejades, procuraré analitzar els mecanismes que van permetre la consolidació del català occidental al País Valencià als segles xiii i xiv i la formació dels trets singulars del valencià. (Ferrando 2023: 90-91)
En una entrevista a La Veu (10-II-2024), Antoni Ferrando reflexionava sobre la denominació valencià, tot argumentant que la diversitat de noms per a una llengua és una pràctica comuna a altres comunitats lingüístiques i que la qüestió rau en el reconeixement de la unitat d’aquesta llengua:
[…] el nom que s’utilitza en tot el món és “català”. Però els valencians tenim un nom privatiu des de fa més de set-cents anys i això s’ha de reconéixer. Les llengües no només tenen un nom. […] Són dos noms diferents, un s’aplica al conjunt i l’altre s’aplica només a una part. En aquest cas, ací, el nom és “valencià”. Tots dos són dos noms legítims. Passa a molts llocs, a Itàlia es parla d’italià i de toscà, la mateixa parla. O flamenc i neerlandés. El problema és el reconeixement de la unitat de la llengua, si hi ha diversitat de noms… no passa res, això forma part de la història.
Les cultures (les llengües) que per circumstàncies soci
opolítiques no tenen universitat —i no tenen investigadors que s’ocupin d’explicar, planificar i ordenar l’entorn— no sols caminen coixes, sinó que són obligades a avançar amb les crosses (llegiu-hi el pensament) d’una altra cultura. Les universitats i els investigadors de la nostra comunitat lingüística garanteixen que la ciència pensi, parli i s’expressi en català. Ens ho recorden els terminòlegs en dir que si bé el terme dona nom al concepte en cap cas és extern al sistema lingüístic que el genera. Vet ací la importància de crear pensament en la nostra llengua. Així ho expressava Joan Bastardes al seu llibre Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots (1996: 161-163): “[…], en nom de la traducció automàtica i de tota la enginyeria lingüística, la nostra llengua se’ns pot convertir en un insípid i indefinit transvasament d’un producte anglès o americà […]. El problema que tenim ara mateix no és el de poder continuar parlant en català, sinó el de poder continuar pensant en la nostra pròpia llengua”.
El segon nexe d’unió amb Antoni Ferrando és producte de l’atzar, que ha volgut fer-nos parlants consecutius. Tots dos som catalanoparlants fruit de l’expansió del domini lingüístic (constitutiu). El 31 de desembre de 1229, les tropes del rei En Jaume entraven triomfals a Palma i el 9 d’octubre de 1238 ho feien a València. Som hereus de la bipartició diatòpica del català, de la conformació “de les dues últimes varietats consecutives del català: el valencià i el balear” (Ferrando 2023: 118). Pel que fa a les Illes, els estudis filològics ens recorden que el salat no és endèmic de Balears i que els illencs salam perquè els repobladors, que venien de les comarques costaneres del nord de Barcelona, així ho feien (Ferrando 2023: 112). Vet ací la importància del coneixement científic, que anul·la les narracions discursives terraplanistes aplicades a la filologia. I per terraplanista em referesc a aquells polítics que fan ús de l’article salat en els àmbits formals, amb la intenció de demostrar la pretesa distància entre el català oriental (i occidental) del continent i el català oriental illenc. Aquests terraplanistes s’obliden que la recerca filològica demostra que l’article salat fou d’ús general “en la llengua col·loquial de bona part del català oriental” (Ferrando 2023: 111) i prescindeixen, sols quan parlen en català, de l’adequació estilística. En els àmbits formals, els illencs han fet ús consuetudinàriament de l’article general, derivat del demostratiu llatí ILLU. Els capellans damunt la trona s’adreçaven (i s’adrecen) als feligresos utilitzant l’article literari. Aquests polítics (i altres membres representatius) que trien fer un ús conscient i explícit de les formes reservades a l’àmbit informal per tal d’expressar un particularisme lingüístic tenen com a llengua referencial i estàndard la llengua dominant, a la qual no planyen l’adequació de les formes lingüístiques als diferents contextos comunicatius. Els estudis de sociolingüística històrica ens donen exemples d’aquest tipus de comportament. Antoni Ferrando a El català de València en l’obra de Fabra (IEC 2018), tot fent referència al primer viatge del mestre a la ciutat, el 1915, i a propòsit de la negativa dels patricis valencians a compatibilitzar les Normes ortogràfiques de l’IEC amb el valencià, explica com “els notables valencians de Lo Rat Penat i del Centro de Cultura Valenciana escrivien i tendien a parlar en castellà, actitud que impressionà Fabra, i els escriptors populistes seguien instal·lats en els vells criteris del ‘valencià que ara es parla’” (Ferrando 2018: 230).
Finalment, el tercer element que ens uneix és el compromís científic i humà cap a la cultura catalana. És la nostra adscripció a aquesta llengua que ens permet continuar fent del món un espai divers: “Una llengua, la nostra, que tot i no haver estat reconeguda com a llengua estatal, llevat d’Andorra, és, des del punt de vista cultural, una de les més dinàmiques del món, sens dubte la més dinàmica entre les llengües no estatals”. Eren les paraules que Antoni Ferrando, com a president de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), pronunciava al discurs de benvinguda del dissetè col·loqui organitzat per l’AILLC, celebrat a la Universitat de València el juliol de 2015. Acabava el discurs amb un desig: “Tant de bo que el nostre col·loqui, les nostres converses i experiències i els recorreguts que farem per la ciutat de València i els seus voltants es convertisquen en uns bons moments de gaudi personal en el present i de record inesborrable en el futur”. Puc dir que les converses mantingudes amb Antoni Ferrando, en el context de la participació en congressos i altres actes acadèmics, han anat acompanyades de les xerrades amenes de sobretaula, en què la ironia i la finor erudita d’Antoni Ferrando Francés han fet possible que aquells moments es convertissin en inoblidables. Encara record la darrera sobretaula compartida i encara somric tota sola en rememorar alguns comentaris sobre els vestits (i pentinats) folklòricament postissos que tant agraden als terraplanistes.
Aquestes línies són escrites a Esporles (Mallorca), dia 23 d’abril de 2025.
Rosa Calafat-Vila,
Universitat de les Illes Balears
Revista Saó Núm.514, pàgs.26-29. Juny 2025.
