El llegat comunicatiu del papa Francesc

«Francesc ha estat un líder que ha connectat amb la gent parlant i actuant com ells»

«Els cardenals han anat a buscar-me a la fi del món». Amb aquesta frase, carregada d’humor i proximitat, el papa Francesc es presentava al món el 13 de març de 2013. Aquell buona sera inicial i aquell somriure càlid no van ser només anècdotes simpàtiques, sinó l’inici d’una nova manera d’entendre el lideratge i la comunicació des del Vaticà. Un papa que parlava clar, que tocava temes sensibles, que emocionava, i que fins i tot feia riure. En definitiva: un papa que connectava amb la gent.

Des d’aquell moment, Jorge Mario Bergoglio va evidenciar que no seria un papa convencional i que volia allunyar-se de les fórmules solemnes i litúrgiques que marcaven l’estil dels seus predecessors. És per això que va apostar per una comunicació empàtica, directa, recognoscible i desjerarquitzada. I aquesta actitud es va traduir en decisions i gestos molt concrets i simbòlics: rebutjar viure al Palau Apostòlic i triar la Casa Santa Marta; deixar enrere les sabates vermelles que tant identificaven Benet XVI i optar per unes sabates negres desgastades que havia utilitzat tota la vida; utilitzar un Fiat per als seus desplaçaments oficials en comptes d’un cotxe d’alta gamma; evitar els grans ornaments litúrgics… Cada gest —més mesurat que no espontani— transmetia una opció preferent pels pobres, pels marges, pels desfavorits, però també per la gent comuna del carrer. I, clar, això no agradava a tothom…

Una de les grans revolucions de Francesc ha estat la reorientació del focus comunicatiu de l’Església. No es tractava només de parlar des del Vaticà, sinó d’utilitzar el poder mediàtic que tenia per posar el focus en els marges, tant geogràfics com humans. Una prova d’això és que les seues primeres visites pastorals no van ser a capitals polítiques o seus de poder, sinó a llocs com Lampedusa, símbol del drama migratori a la Mediterrània, amb l’objectiu de fer visible una problemàtica i instar els governs a treballar en solucions. Aquest enfocament de viatges internacionals, que no responien a interessos diplomàtics sinó a posar el món davant realitats oblidades, s’ha repetit en múltiples ocasions, reforçant el seu missatge a favor dels pobres, els migrants i els marginats.

Amb aquesta aposta, Francesc no només va transformar i millorar la percepció del papat, sinó que va convertir-se en una de les veus més escoltades del planeta, també entre no creients. L’encíclica Laudato si’, amb la seua defensa contundent de «la casa comuna», va marcar un abans i un després en la comunicació religiosa sobre el canvi climàtic, un discurs ètic i ecològic que connectava amb científics, joves, activistes i líders polítics. El seu impacte va ser tan gran —sumat al discurs davant l’ONU— que molts mitjans el van qualificar com «la veu moral del planeta».

El seu to —sense dogmatisme, però amb fermesa moral— ha sigut una peça clau per a situar-lo com un lideratge global no partidista, capaç de connectar amb audiències diverses. Francesc no ha evitat els temes difícils: ha denunciat l’exclusió, el capitalisme salvatge, l’abús sexual dins l’Església, el patiment de les persones…, i ho ha fet amb una empatia comunicativa que trenca murs ideològics.

«Una de les grans revolucions de Francesc és la reorientació del focus comunicatiu de l’Església»

Aquest estil comunicatiu —més vivencial que no doctrinal, més simbòlic que no dogmàtic— no només ha marcat el seu papat, sinó també el seu comiat. La manera com Francesc ha volgut acomiadar-se del món ha estat coherent amb tot el seu missatge vital. El protocol funerari, tot i mantenir la solemnitat pròpia d’un cap d’estat i del líder de l’Església catòlica, es va allunyar de les fastuositats habituals: sense ostentació, sense excessos, sense grans corones florals, sense música barroca, però amb una càrrega simbòlica que ha captivat l’atenció de tothom.

La seua última passejada pels carrers de Roma va ser un dels moments més impactants. Aquesta imatge d’una ciutat que s’acomiada d’un papa a peu de carrer resumeix el caràcter de la seua comunicació —pròxim, humà i accessible— que l’ha fet tan estimat. L’última parada a Santa Maria la Major també va parlar: allà no l’esperaven autoritats ni cardenals, sinó que hi havia xiquets refugiats, persones migrants, marginats. Era un funeral, sí, però també una última escena carregada de missatge: els últims com a protagonistes.

Amb la seua manera de dir adeu, Francesc ha deixat un testament comunicatiu fidel als seus valors. El funeral no ha estat només un esdeveniment religiós o polític, sinó un compendi de tots els missatges que ens ha volgut deixar al llarg del pontificat. El nou papa que vinga després té el llistó molt alt, i n’hi ha canvis en les formes de fer i comunicar que difícilment podran revertir-se sense cost reputacional per a la institució. L’empremta de Bergoglio perdurarà com la d’un líder que ha connectat amb la gent parlant i actuant com ells.

 

Revista número 515, pàgs. 42-43. Maig 2025.