Llegir i il·lustrar la ciutat (i les Falles)

Ara que València ja està en Falles, jo, que com cada any busque amb certa desesperació llibres il·lustrats al voltant d’aquesta temàtica, me n’adone, després de pegar-hi moltes voltes i, malauradament, no trobar-ne cap, que, potser, hauria de deixar de banda aquesta cerca i centrar-me, en aquesta ocasió, en el procés de reciclatge estètic que, sortosament, d’un temps ençà experimenta l’imaginari urbà valencià i, amb ell, la festa de les falles, és clar. Així, les falles d’enguany, mostren una col·lecció de cinc cartells il·lustrats que mostren alguns dels aspectes tradicionals més representatius de la festa i la seua simbologia, els quals s’allunyen de l’habitual estètica folkloritzant en què s’havia encallat la gràfica fallera. En definitiva, aquesta és, tot i els detractors i els indecisos, que també n’hi ha, una altra proposta visual més que s’afegeix a la resta de cartells il·lustrats que decoren últimament la ciutat i que l’han convertida en una deliciosa galeria d’art a l’aire lliure.

La imatge que il·lustra les Falles de València és esperada sempre amb expectació i, enguany, especialment, ja que el veredicte del segon concurs públic convocat per a fer el cartell de Falles anunciava el darrer mes de desembre que serien dos els professionals que afrontarien aquest projecte, l’il·lustrador Luis Demano i el cal·lígraf Joan Quirós. Érem molts els que ens preguntàvem impacients com seria el resultat final d’aquest treball a quatre mans i, finalment, els dos autors no sols van sorprendre amb l’estètica sinó també amb la presentació d’aquesta sèrie il·lustrada que constitueix tot un recorregut a través dels cinc sentits i els diferents elements festius: el tacte representa la plantà d’una falla «al tombe», és a dir, prescindint de les grues i executant el muntatge gràcies a la força manual dels muntadors que, alhora, acaben de pintar-ne l’estructura; l’oïda presenta una banda de música, tot un reconeixement a la tradició musical valenciana; el gust evoca un dels aliments més típics de la festa fallera, com són els bunyols de carabassa i de vent; l’olfacte exhibeix un gran ram de flors, com els que les falleres ofereixen a la Mare de Déu en l’ofrena i, per últim, la vista fa un homenatge al foc, l’element més emblemàtic d’aquesta celebració.

Les il·lustracions d’aquests cartells acusen l’estil inconfusible de Demano, de figuració amable i colors sense estridències, però, ara, les seues imatges es conjuguen amb la cal·ligrafia de Quirós i, és aquest binomi artístic, el que resulta francament suggeridor. Com no podia ser d’una altra manera, el cal·lígraf ha traçat les lletres a mà, amb pinzell i tinta sobre un paper rugós per delatar-ne, precisament, la textura i, sobretot, l’ús d’una tècnica manual. Però, encara més, alguns detalls de la imatge també estan fets amb cal·ligrafia i es combinen amb subtilesa amb la resta d’elements il·lustrats atorgant-li a tot plegat una consistència plàstica concreta i orgànica. Així, trobem alguns d’aquests detalls cal·ligràfics en les flametes dels laterals, en els instruments musicals i, en algunes flors dels ramells (aquests últims em tenen especialment captivada). Consegüentment, en compte de sintetitzar la festivitat de les Falles, tots dos autors han optat per explorar els motius que caracteritzen les particularitats d’aquesta festa i construir un discurs plàstic amb escenes narratives que es diferencien entre elles no sols pel tema sinó també pel color, ja que a cadascuna li correspon una tonalitat. Es tracta, en essència, d’una sèrie il·lustrada que esdevé una enginyosa narració visual al voltant de les falles que pot ser llegida mentre es passeja pel carrer.

Precisament en relació amb aquest renàixer estètic de la ciutat, amb la il·lustració i amb la narració, no puc deixar de fer una breu referència al projecte d’Anna Ruiz Sospedra i Giovanni Nardin per a la falla infantil municipal d’aquest any que porta per títol Descobrir i redescobrir. Ruiz i Nardin representen algunes de les escenes i dels personatges dels contes populars, com ara Els tres porquets o El flautista d’Hamelin, mitjançant uns ninots que, pel poc que he pogut veure, són visualment molt atractius, amb una personalitat innovadora i que es presenten amb materials distints als habituals. Altrament, aquest treball va més enllà ja que, amb el Centre d’Innovació de Les Naus de València, la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) i la Regidoria de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, s’ha posat en marxa la creació d’un blog vinculat a aquest monument que pretén animar a la lectura d’una manera diferent.

Fa un temps llegia que la vertadera i més eficient campanya d’animació a la lectura seria aquella en què els esportistes, actors, polítics, músics i totes aquelles personalitats amb una certa projecció social i mediàtica acompanyaren les seues aparicions públiques d’un llibre i feren, alhora, un comentari sobre aquest d’una manera casual en el seu discurs. Sí, segurament funcionaria, perquè faria dels llibres uns objectes quotidians, interessants i, per fi, desitjats i els allunyaria del qualificatiu d’elements imposats i de lectura obligatòria. Mentre esperem aquestes actituds, però, estic entusiasmada amb aquestes falles que, tot i que a penes han començat, ja han posat la il·lustració i la lectura en el lloc que els pertocava i ho fan fet com més m’agrada, sense que ens n’adonem, a poc a poc, com, de fet, s’han de fer les coses si volem que isquen bé.

Article publicat a Llibreria Il·lustrada https://llibreriaillustrada.wordpress.com