Llegir teatre

10/12/2019

Al mes de novembre s’han donat a conéixer les persones guanyadores de la XXXVII edició del Premi de Teatre en Valencià Eduard Escalante. Aquest premi s’emmarca en els premis Ciutat de València, convocats per l’Ajuntament per incentivar la producció literària, a més de ser una plataforma de projecció d’obres escrites en valencià tant de teatre, novel·la, poesia o assaig. Aquests premis també atorguen reconeixement a obres escrites en castellà en les mateixes categories.

Com a part del jurat de les últimes edicions, passen per les meues mans textos de tot tipus i és un plaer llegir les diferents propostes que s’hi presenten, les quals són un reflex del moment de la societat actual i s’hi veuen reflectides les inquietuds de la població. Enguany, en la reunió del jurat compost per Jesica Belda, Manuel Molins, Paco Romeu i jo mateixa, va sorgir el debat de si l’obra teatral havia de crear-se per a ser representada o podia ser una obra de lectura únicament.

Aquest és un debat que al llarg del temps enfronta autors/es amb directors/es. Al meu parer, vivim en una època en què sembla que oblidem la idea que Pirandello s’emprenyava en defensar que «és en el text escrit on es troba l’obra d’art completa concebuda per l’autor. És en la lectura individual on no hi ha interrupcions, sols les paraules de l’autor/a que ens traslladen al seu imaginari». Altres autors, al llarg de la història, també han entrat a qüestionar la relació entre el text escrit i la representació, com Stanislavski, Strindberg o Craig, i inclús escrigueren obres sobre esta pròpia crisi del teatre: Seis personages en busca de autor.

Crec que la clau és entendre que l’obra de l’autor és una i la representació és una altra. No podem oblidar el plaer de la lectura, el plaer d’imaginar mitjançant les paraules i crear el teu propi escenari. Quan veiem l’obra representada, la nostra imaginació es posa en un segon pla i passem a veure la visió de l’autor però modificada per la persona que dirigeix o interpreta. Tanmateix, podem parlar també de la lectura de teatre com una ferramenta per al món de l’educació per treballar el llenguatge oral, la imaginació i la dicció. Una eina per a impulsar la lectura i el debat tant d’obres clàssiques com d’obres contemporànies.

En definitiva, llegir teatre és una aventura imaginària que no podem negar a la societat. Hem d’escriure, publicar, llegir i representar teatre. Per això són tan importants els concursos literaris com aquest. M’agradaria aprofitar aquestes línies per a agrair a concursos com els Premis Ciutat de València i editorials com Bromera l’impuls que donen a la producció literària teatral. I, com no, a persones com Manuel Molins, que apassionadament estudien i viuen el teatre, són un plaer d’escoltar i un referent per al món teatral.

Article publicat al número de novembre 453 el qual, per una errada , apareixia signat per una altra persona.