Llei de llibertat educativa: un parany lèxic que promou desequilibris competencials

La gran majoria de les famílies desitgen per als seus fills i filles un món allunyat de qualsevol tipus de discriminació, d’exclusió de desigualtats i de vulnerabilitats. Les reformes educatives són estratègies que poden donar possibilitats per aconseguir-ho, tot i que no sempre obrin per si mateixes camins de solucions ajustades als fins que proclamen. Més de quaranta anys de Llei d’Ús i Ensenyament en Valencià ens situen encara lluny del que prescriu l’article 19: «qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà». La presència inadequada d’una de les llengües oficials que es troba en situació de minorització propicia la reproducció de desigualtats i ens allunya d’un ensenyament com a projecte de societat multilingüe, igualitària i democràtica.

Ara encetem una nova reforma educativa: la Llei 1/2024, mal anomenada de «llibertat educativa». Es tracta d’una reforma educativa de caràcter profundament ideològic que, lluny de solucionar les diverses problemàtiques en què ens trobem immersos, promou, en clau de conflicte, un model que no actua sobre les carències per garantir el domini de les dues llengües oficials i que, a més, atempta contra el principi d’inclusió educativa.

La norma naix amb l’oposició de la pràctica totalitat d’entitats d’àmbit científic.

Posa l’èmfasi, entre altres elements, en la llibertat educativa, en la llibertat d’elecció, en el pla d’ús de les llengües, en el foment i reconeixement del valencià o en l’adequació lingüística individual. Tots pensem que sabem el que volen dir aquestes paraules fins que ens adonem que han posat en acció tota mena de perversitat per a expressar tot el contrari. L’informe de la UV ho expressa clarament: «la llei contradiu el que proclama… restringeix la llibertat lingüística efectiva».

L’escola no es basa en la llibertat com a punt de partida, sinó que té la llibertat com a objectiu. L’alumnat que tinga garantida una bona competència lingüística en les dues llengües cooficials gaudirà de més avantatges cognitius i oportunitats acadèmiques i laborals que aquell a qui se li ha negat la possibilitat de tenir-la. El desconeixement sempre ha estat un obstacle, mai un benefici.

L’objecte d’aquesta llei és regular la llibertat d’elecció de llengua (article 1) en els centres docents del País Valencià. Amb una llibertat real d’elecció s’hauria de permetre la coexistència dels dos programes. No obstant això, en els municipis de la zona de predomini castellà es regula en els annexos que la llengua base serà el castellà i en els municipis de predomini lingüístic valencià, en cas que se supere la ràtio en un grup, l’alumnat restant serà adscrit a un altre grup amb una llengua base distinta. És a dir, no s’assegura que es faça efectiva aquesta llibertat d’elecció.

L’èxit de l’educació plurilingüe es mesura per la capacitat de corregir les desigualtats. La nova llei estableix un Pla d’Ús de les Llengües (article 21) que es regeix com a instrument contrari a aquest principi: desactiva totes les mesures de protecció del valencià, elimina la possibilitat de compensar mancances que pogueren existir en la competència en comunicació lingüística en valencià i exclou de manera alarmant el paper dels docents en la seua elaboració. Per dir-ho clar, no es regula l’ús de les llengües en l’àmbit no curricular, sinó que es regula el desús del valencià.

En relació amb la correcció de les desigualtats i al principi d’inclusió educativa, les adaptacions lingüístiques individuals (article 3) mereixen també una consideració especial. La disposició normativa les defineix com una «adaptació d’accés individual que consisteix en realitzar una modificació de la llengua vehicular en l’ensenyament i/o en els llibres de text i materials curriculars en determinades àrees o matèries». Dit amb altres paraules: contràriament al que seria desitjable, no s’elaboren per tal que tot l’alumnat puga participar en les activitats del seu grup-classe i assolir els objectius i les competències clau de l’etapa a través dels recursos humans i materials necessaris, sinó que són dissenyades per a invalidar l’aprenentatge de la llengua objecte d’aprenentatge.

La Llei 1/2024 obvia qualsevol referència a objectius de caràcter pedagògic: no regula els nivells de competència lingüística en valencià, en castellà i en llengua estrangera. Imposa càrregues vehiculars a les llengües amb una total despreocupació de l’impacte sobre les desigualtats competencials entre les llengües cooficials que poden generar aquestes proporcions, amb el greuge afegit d’ignorar les recomanacions dels experts en aquesta matèria.

La possibilitat que la decisió de la llengua base d’aprenentatge aporte beneficis s’ha de basar en dades objectives. L’informe de les Unitats d’Educació Plurilingüe de les universitats valencianes indica que «en l’àmbit de recerca sobre programes plurilingües hi ha un acord quasi unànime sobre la necessitat que l’ús vehicular de la llengua minoritzada ha de ser majoritari i que en cap cas hauria de baixar del 50 %, si de debò es pretén corregir el bilingüisme asimètric». Una dada i recomanació científica que no atén l’administració educativa però que resulta necessària per a dotar les famílies de la capacitat d’anticipar els beneficis o inconvenients que aporta la seua decisió sobre la tria de la llengua base d’aprenentatge.

Situar el debat en l’àmbit de la pedagogia ens conduiria a la tria entre programes òptims i programes no òptims que promouen o no promouen una competència lingüística igualitària entre les llengües cooficials d’acord amb l’experiència acumulada de més de 40 anys d’educació plurilingüe i les aportacions dels experts. Però, en l’àmbit de la confrontació ideològica que promou l’administració educativa, interessa situar el debat en la simple tria entre valencià o castellà.

El 23 de desembre, la Conselleria d’Educació va publicar l’anunci del tràmit d’audiència i informació pública: un procediment per a demanar aportacions i opinions referides al projecte d’ordre. Ho fa en període vacacional i en un termini de deu dies naturals. Malgrat obstaculitzar de manera tan irrespectuosa i malintencionada la participació dels destinataris potencials de la norma, s’hi van presentar 4.145 al·legacions.

Si el procediment de consulta va ser indecorós, més encara l’informe de valoració de les aportacions elaborat per la Direcció General d’Ordenació Educativa i Política Lingüística, que es va limitar a desestimar-les totes en poc més d’una pàgina.

 

Jaume Fullana Mestre és membre de la Comissió d’Educació d’Escola Valenciana i de la Unitat d’Educació Plurilingüe de la Universitat d’Alacant.

Revista número 509, pàgs. 48-49. Gener 2025.