Tens 0 productes a la teua cistella
Una setmana per a traure conclusions sobre el futur de la nostra llengua, el nostre sistema educatiu i la nostra capacitat real d’autogovernar-nos dins l’Estat.
Dimecres 14 de febrer de 2018 s’aprovava en les Corts per una àmplia majoria la «Llei per la qual es promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià»; dijous, el President del Govern d’Espanya encetava la batalla juridicopolítica contra l’Escola Catalana i el model d’immersió, a l’empara de l’article 155, amb la determinació de posar una casella perquè les famílies marquen l’opció “castellà” per a la llengua vehicular de l’ensenyament, i dissabte 17 milers de valencianes i valencians es concentraven a València “Per la dignitat de l’educació i l’ensenyament en valencià”. I per enmig, perquè no hi ha tres sense quatre, un afer de retolació bilingüe –o “vil lingüe”?– relacionat amb la cooperativa de supermercats “Consum”.
Tot açò ballant entre les meues connexions neuronals ara que em dispose a fer un teclejat virtual per a la revista Saó sobre la nova «Llei per la qual es promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià» (d’ara en avant “Llei del plurilingüisme-2018”). “Massa per a la carabassa”, que en diria algú.
Anem a pams. Primerament diré que tots quatre afers estan més interconnectats del que pot semblar a simple vista. Si la llei és un nou intent, tímid intent, de posar ordre en el sistema educatiu amb el noble objectiu de què tots els xiquets i jóvens del nostre país assolisquen una competència igualitària en valencià i castellà i elevada en anglés, sense oblidar les llengües personals de cadascun d’elles i ells, la proposta de Mariano Rajoy és l’innoble intent de posar caos i desordre —induït per una organització etnocida guardonada fa unes setmanes pel Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana— en el sistema plurilingüe més potent i eficient de l’Estat espanyol, el de Catalunya.
Per altra banda, la Festa/Concentració per la dignitat de l’educació i l’ensenyament del valencià és l’honorable —ací la paraula sí que té tot el sentit— i joiosa celebració reivindicativa, però també defensiva, convocada i organitzada per Escola Valenciana davant les agressions polítiques, mediàtiques i judicials induïdes pel PP, C’s i alguns mitjans de comunicació “provincianoprovincials” contra el bo i millor de la societat: l’escola pública compromesa amb l’educació, les famílies, el coneixements, el valor de les llengües, l’estima pel país i la solidaritat, l’escola pública dels bons i bones mestres. I enmig de tot una reculada en el poc, l’escàs, quasi miserable, ús social del nostre idioma: l’afer de l’etiquetatge monolingüe en castellà en la cadena Consum, per a enviar-nos el missatge que s’han acabat les molletes en això de l’”uso de las lenguas periféricas”.
I aquestes coincidències en tan pocs dies jo sospite que no són casualitats. Per tot açò, i perquè pense que s’ha de fer els que s’ha de fer el que s’ha de fer quan s’ha de fer —i dir—, estic convençut que la Llei del plurilingüisme-2018 és una oportunitat perduda per a prendre les decisions que calia prendre en l’ordenació del nostre sistema educatiu pel que fa al plurilingüisme.
La Llei del Plurilingüisme Educatiu-2018 com a oportunitat perduda
De nou s’ha bandejat la possibilitat d’acabar amb les ignominioses i destrellatades exempcions de l’ensenyament del valencià que va consagrar l’obsoleta Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. I ara es podia fer “per llei democràtica”. Ho he dit i escrit moltes vegades, ¿per què les famílies tenen dret a negar al seus fills una competència sociocomunicativa que els serà imprescindible en un futur (i ja ara mateix)? Estic convençut que cap dels honestos legisladors que han votat aquesta llei pensa de manera distinta al que expresse ací. I si pensen de manera distinta, ¿per què en coherència no s’han alineat amb el vot de C’s i PP? Si el valencià és important, i el volem més important encara en un futur, ¿quin sentit té obrir la possibilitat a què un pares i mares ideològicament i prejuïciosament irresponsables limiten el futur idiomàtic dels seus fills o filles?
D’acord, parlem d’una minoria de valencians que tenen aquesta possibilitat —entre el 15% i el 20%—, per cert, molt significativa en les comarques meridionals, però parlem també de mantenir un mecanisme social indiscutiblement descohesionador —vos ho diu un ciutadà de “frontera”— i, en alguns casos, marginador. I sé de què parle, des de la meua dilatada experiència de més d’un quart de segle ensenyant a la Universitat d’Alacant i deu anys coordinant i assesorant l’ensenyament del i en valencià. Per cert, no haver eliminat l’exempció del valencià no ha servit ni tan sols, com a vegades m’han comentat alguns polítics, en qui tan poc hi confie, per a que el centre-dreta i la dreta-centre (quants eufemismes per no dir les coses pel seu nom!) haja votat a favor la llei. Res de res. I van trenta-cinc anys d’inexplicables exempcions de l’aprenentatge d’una llengua oficial en tot els territori, més per motius políticament barroers que raons lingüisticoeducatives.
Un cant a l’ambigüitat
Particularment la llei em sembla més imprecisa i ambigua que el seu germà xicotet, ja mortixol, el decret de plurilingüisme de gener de 2017, el qual, malgrat els seus defectes, vaig saludar com tècnicament impecable; amb un preàmbul —quina pena que els preàmbuls no siguen llei— que definia a la perfecció totes les referències psicolingüístiques, pedagògiques i didàctiques que s’han de tenir en compte en el disseny d’un sistema educatiu plurilingüe d’excel·lència. És cert que la Conselleria d’Educació podrà concretar diversos aspectes en un posterior i desitjable decret de desplegament. Esperem que no es demore massa, atés que ja hem perdut tres quarts de legislatura entre endarreriments i processos judicials vergonyosament polititzats per la dreta conservadora i antivalenciana.
Convé, però, no enganyar la ciutadania. Afirme categòricament, i crec que cap expert m’ho podrà rebatre, que si la llei persegueix un domini igualitari del valencià i el castellà en acabar els estudis obligatoris de cap manera es podrà aconseguir amb el percentatge mínim de valencià que marca, el 25%. És impensable promoure competència significativa d’una llengua minoritzada, com el valencià, en contextos urbans de ciutats grans i mitjanes, i en les comarques històricament castellanoparlants, amb un percentatge d’ús acadèmic inferior al 50%. No diguem, per tant, “llei de plurilingüisme educatiu” quan en realitat, en moltes escoles, no passarà de ser una llei de protecció del castellà i de foment d’un cert bilingüisme restringit relacionat amb el valencià.
I si, malgrat tot, ¿assagem proposar el millor model plurilingüe d’acord amb les limitacions de la llei? Jo no tindria cap dubte: 50% en valencià; 25% en castellà i 20% en anglés. El model menys dolent que, tot i això, hauria d’incrementar la presència del valencià en l’etapa d’infantil i en els primers anys de primària, encara que després es compensara en la resta de la primària i la secundària. De la mateixa manera, l’anglés podria anar en una progressió entre els 10% en els primers anys d’escolaritat fins arribar, també compensadament a un gairebé 40% en algun determinat moment de la secundària.
Altra cosa que no aclareix la “Llei de plurilingüisme-2018”, o jo no ho he acabat de veure del tot clar, és si definitivament desapareix la nefasta política de les “línies” i els centres que aplicaven el Programa Plurilingüe d’Ensenyament en Valencià d’acord amb el decret de 2012 transformaran la seua oferta en currículums en totes les seues línies, de manera progressiva, que primen la presència del valencià com a llengua vehicular entre al voltant del 50%. Altra política seria, de facto, una regressió en relació a l’oferta pública d’ensenyament plurilingüe eficient en moltes poblacions valencianes (de fet, amb el “celebrat” Decret de Plurilingüisme del 17 ja va passar, per exemple, a Petrer o a Sant Vicent del Raspeig).
PROPOSTA DE DISTRIBUCIÓ DE L’ÚS DE LES TRES LLENGÜES EN UN MODEL PLURILINGÜE OPTIMITZADOR
Educació infantil
| 75% valencià | 15% castellà | 10% anglés |
Educació Primària
| 55% valencià | 30% castellà | 15% anglés |
Educació Secundària
| 50% valencià | 25% castellà | 25% anglés |
Aquesta proposta està elaborada preveient possibles mecanismes compensadors entre etapes en l’aplicació dels percentatges
Autonomia del centres, perfil cognitiu de les àrees, formació del professorat, avaluació
Hi ha molts aspectes que haurà de regular un decret. Un decret que faça possible conjuminar l’autonomia dels centres, l’avanç significatiu d’un plurilingüisme eficient per a l’anglés, i no minoritzador per al valencià, i la vigilància repressiva politicojudicial a què serà sotmès pel PP, C’s i les seues associacions satèl·lits, especialment i artifciosament activades.
N’hi ha d’altres que també obrin interrogants significatius i preocupants: el percentatges que s’aplicaran a les àrees/assignatures no lingüístiques poden permetre certes “maniobres fosques”. Tothom sabem que hi ha àrees curriculars cognitivament potents i d’altres que, tot i contribuir a una educació integral, no ho són tant. Probablement, alguns centres —molts!— jugaran amb aquesta realitat per a aplicar els percentatges de mínims a l’anglés, però sobretot al valencià. Calen també regulacions i orientacions precises en aquest sentit.
La formació idiomàtica dels mestres i professors en anglés, en general, i en valencià, en determinades comarques i en les etapes de secundària, batxillerat i cicles formatius, exigeix un “pla de xoc” decidit i finançat com cal. Ni un model d’educació plurilingüe de mínims com els que proposa la llei es podria dur a terme com cal si els mecanismes formatius continuaren sent tan ineficients i amb tan poc abast com els actuals.
Finalitze aquesta primer aproximació analítica a la “Llei del Plurilingüisme-2018” expressant una altra preocupació: ni ha partit d’una avaluació exhaustiva de com ha funcionat amb resultats objectius fins ara el sistema bilingüe i el plurilingüe, encetat al 2012 amb el “Decret MJ Català”, ni preveu fórmules d’avaluació externes, rigoroses i objectives per als propers cursos i per als distints models que s’implementen a les escoles i instituts arran de la nova llei. No hi ha prou deixant aquesta tasca en mans de les mateixes escoles, la Conselleria d’Educació i les universitats han de comptar amb dades fiables, homologables i comparables per veure quins models percentuals funcionen i quins altres no.
La llei, particularment, no m’agrada perquè no resol amb claredat el grans problemes endèmics del nostre sistema educativolingüístic, però hi confiaré. Quan escolte veus triomfalistes per part dels artífex, i els seu defensors, desitge de tot cor equivocar-me, però també pense què no serà que la llei l’han feta especialment bona el polítics que l’han votada en contra? Atés que els seus arguments —més aviat lladrucs demagògics carregats d’afanys manipuladors emotius— han estat tan pobres i tan poc motivats científicament que, clar, li han atorgat una aureola de bondat plurilingüe i de promoció de la competència en la llengua minoritzada excessiva.
En defensa de l’Escola Catalana i l’exemplar model d’immersió
I parlant de lladruc demagògics, el Gobierno de España està posant tot l’afany per combatre el millor model bilingüe d’Europa, el català, basat en harmonitzar el ferm projecte d’Escola Catalana amb les magnífiques pràctiques pedagògiques, psicolingüistiques i organitzatives de la immersió lingüística. Estem assistint a una agressió educativa de proporcions gegantines, pastada fa molt de temps als laboratoris de l’Espanya supremacista i negadora d’una mínimament digna concepció plurilingüe i pluricultural per al conjunt de les llengües i cultures de l’Estat. No m’hi estendré, però el propers mesos seran decisius en el reconeixement del dret a usar les llengües pròpies en el sistema educatiu en totes les comunitats autònomes i la Generalitat Valenciana faria molt mal si, com en tantes coses que afecten Catalunya, es tornara a posar de perfil. Tard o d’hora ens afectarà. Que ningú no ho dubte.
No “ens consumim” amb Consum, mirem més enllà
Quan al principi em referia a l’afer del tímid bilingüisme de “Consum” no ho feia gratuïtament. Estic convençut que aquest pas arrere de la cooperativa de la cadena de supermercats en l’ús de l’idioma, i que tant polseguera ha alçat entre els sectors sensibles, és tot un advertiment als responsables de les polítiques d’ús social del valencià. És com si les clavegueres ideològiques de l’Estat els digueren “ja sabem que a la ‘Comunidad’ no alceu un gat pel ‘rabo’ en matèria de normalització lingüística, però serà millor per a vosaltres que no ho intenteu”. Convé armar-se amb arguments, amb fermesa i des de l’activisme social perquè el “155 antidemocràtic i antiautonòmic” s’està estenent com una taca d’oli i ens embrutarà també a nosaltres, especialment en els afers lingüístics.
Per això, ara més que mai, i tenint en compte la meua poca confiança en açò que es diu “classe política” —veges tu, quina classe— diré allò de “Sempre ens quedarà Escola Valenciana”. He rematat aquest article un dia després de la festa/concentració a la plaça de la Mare de Déu, de València, “L’educació ens dignifica. Sí al valencià”. Una mobilització exitosa que enceta el camí de moltes altres que vindran, com les trobades, perquè les necessitarem imperiosament.
L’educació ens dignifica. Sí al valencià
Per això, acabe aquestes línies citant un fragment del manifest, que val tant per a exigir una interpretació generosa de la recent estrenada “Llei de Plurilingüisme-2018” com per a dir prou a les indecents maniobres de l’Estat central i neocentralista:
«Escola Valenciana creu que s’ha de tindre en compte que vivim en un territori d’una gran diversitat, que posseeix un patrimoni cultural i lingüístic compartit que ha d’estar present a les aules per constituir el model d’ensenyament plurilingüe i multicultural. Ha de ser un model obert a una convivència entre comunitats lingüístiques que accepte la nostra diversitat i elimine fronteres interiors, basada en la construcció social de la igualtat lingüística.»
«Les persones i les entitats, com Escola Valenciana, que treballem des de fa dècades per una educació de qualitat, inclusiva, democràticament participativa, arrelada al medi, integral, científica, per a tots i totes i en valencià, continuarem treballant amb la mateixa força i il·lusió, perquè, a fi de comptes, treballem per la transcendència social de l’ofici d’educar.»
