Llengua i territori

La pèrdua de parlants, tant en nombre total com en percentatge, va associada a la reducció i a la fragmentació del territori on es parlava una llengua. Dit d’una altra manera, els parlants es troben cada vegada més arraconats i més dispersos. Els casos del gal·lès i del gaèlic irlandès són ben coneguts. La reducció territorial es pot produir seguint dos models: des de la perifèria cap a l’interior o des de les ciutats cap als seus voltants, per una mena d’irradiació. I, sovint, es produeixen tots dos processos alhora: la substitució lingüística avança des de les fronteres i s’escampa des dels nuclis urbans.

L’anglès va anar arraconant el gal·lès cap a l’oest, fins que arribà a la costa i fragmentà així el continu lingüístic. Al mateix temps, les ciutats es convertien en focus d’irradiació de la influència de la llengua anglesa.

A Irlanda, els territoris dispersos on el gaèlic irlandès tenia una presència important es van anar encongint i aprimant cada vegada més. Al final, els pobles del comtat de Dhún na nGall on encara es podia sentir l’irlandès es trobaven a més de dos-cents quilòmetres de Conamara i Conamara a dos-cents vuitanta quilòmetres de Dún Chaoin. Tots aquests enclavaments eren a la costa occidental de l’illa d’Irlanda i, vistos damunt d’un mapa, donaven una idea clara de la fragmentació i de la precarietat en què es trobava el gaèlic irlandès cap al 2010.

Una condició necessària perquè es pugui donar un procés de substitució lingüística és que es passi per un període de bilingüisme. La substitució d’una llengua per una altra es produeix sempre per interrupció de la transmissió intergeneracional: els pares, generalment bilingües –si més no, un dels dos–, deixen d’ensenyar als fills una de les dues llengües. El procés es pot completar en poques generacions. En una primera etapa, la majoria dels individus de la societat són monolingües. En una segona etapa, trobem que encara que la totalitat o la majoria de la població hagi tingut com a llengua familiar l’idioma que abans predominava en aquella comunitat, acaben aprenent tots per algun mitjà una altra llengua, nova en aquell territori, que s’està convertint en dominant. La societat es fa bilingüe. Finalment, en una tercera etapa, la immensa majoria dels pares parlen als fills sempre, o gairebé sempre, en la llengua dominant i no els transmeten la llengua recessiva. Per tant, quan moren els darrers parlants bilingües, la societat passa a ser monolingüe en la llengua dominant.

El procés de substitució no es dona mai de manera espontània. De fet, no es dona mai si no és acompanyat de canvis polítics.       Quan apareix una «llengua dominant» en el territori d’una altra llengua, que passa a ser «recessiva», és perquè els parlants de la llengua recessiva han estat políticament sotmesos. Abans que el gal·lès i el gaèlic irlandès comencessin a retrocedir territorialment, els reis anglesos havien promogut la colonització d’Irlanda i havien esclafat qualsevol intent de revolta a Gal·les. En aquests dos casos, el procés de substitució lingüística fa segles que dura. A Irlanda feia tant de temps que durava que ni tan sols la independència política d’una part de l’illa, aconseguida el 1922, va propiciar la reversió del procés.

En uns altres casos, el procés ha estat molt ràpid. Les llengües de Tasmània van desaparèixer menys d’un segle després que els britànics iniciessin la colonització de l’illa. Els parlants de les llengües autòctones que no van ser massacrats van ser confinats a l’illa Flinders. Moltes altres llengües han passat per processos semblants.

En alguns casos, després d’una lenta pèrdua de territori que pot durar segles, quan tots els parlants restants es troben concentrats en una petita àrea geogràfica, un conjunt de circumstàncies adverses precipita el final. Aquest sembla haver estat el cas del livonià i del sanna dels àrabs maronites de Xipre.

Els livonians mai no van tenir poder polític, de manera que sempre van estar sotmesos a les potències militars que es disputaven el domini de la mar Bàltica. Els terratinents alemanys els van fer barrejar-se amb els letons, que lentament els van anar assimilant. Aquesta assimilació, amb el transcurs del temps, es va completar a tot arreu, excepte a l’extrem nord de la península de Curlàndia. Des del cap de Kolka, a l’entrada del golf de Riga, resseguint la costa en direcció sud, hi havia una dotzena de pobles habitats pels livonians que es dedicaven a la pesca i l’agricultura.

La Segona Guerra Mundial i els primers anys de la postguerra van resultar fatals per a la migrada comunitat livoniana. Les tropes nazis i l’Exèrcit Roig van combatre a la península de Curlàndia fins al final de la guerra. Molts livonians es van refugiar a Suècia, uns altres van ser executats o deportats. La població disminuí.

En acabar la guerra, es produí el cop final: les autoritats comunistes declararen tota l’àrea propera al cap de Kolka «territori militar d’accés restringit». Les tropes frontereres soviètiques van construir búnquers entre les dunes i envoltaren les platges de filferro espinós. No es podia sortir a pescar. Els pescadors livonians guardaren les barques als boscos costaners, per si algun dia les podien tornar a avarar. Llavors, tots els pobles de la costa es buidaren, i començà així una dispersió que resultà fatal per a la llengua. Dispersats en ciutats com ara Riga o Ventspils, o exiliats a Suècia i Canadà, els darrers parlants del livonià van deixar de transmetre la llengua als fills. Set dècades més tard, no restava viu cap parlant nadiu de livonià.

El cas dels àrabs maronites de Xipre és molt semblant. Establerts a l’illa feia molts segles, tampoc aquest grup tingué mai poder polític, de manera que van anar sent assimilats per les dues comunitats majoritàries: la grega i la turca –més per la primera que no per la segona, perquè eren cristians, tot i que d’un ritus diferent al de l’Església ortodoxa grega. Els maronites de Xipre parlaven una varietat d’àrab molt influïda pel grec i amb vestigis de l’arameu: el sanna. Cada vegada hi havia menys pobles habitats per cristians maronites. El més important era Kormatiki, a la costa nord-oest de l’illa.

El 1974, quan l’exèrcit turc envaí el nord de Xipre, la majoria dels maronites es refugiaren a la part sud de l’illa, controlada pels greco-xipriotes. A Kormatiki, no hi restaren ni dos centenars d’habitants, dels mil vuit-cents que hi vivien abans de la guerra. Escampats per la zona greco-xipriota, a mesura que la seva condició de refugiats s’allargava, els darrers parlants de sanna van deixar de transmetre la llengua als fills. Al cap d’unes dècades, només els cent vint vells que restaven a Kormatiki la parlaven regularment. No hi havia famílies joves ni nens.

Com en el cas del livonià, la dispersió dels parlants del sanna va provocar la ràpida declinació de la llengua, que es considera greument amenaçada. Els intents que es fan per recuperar després aquestes llengües desaparegudes solen fracassar perquè ja no hi ha cap grup concentrat de parlants a cap lloc del món.

 

Revista Saó Núm.515, pàgs.44-45. Juliol 2025.