La revista degana en valencià

Llengua, ‛podcast’ i país en l’era de l’audificació

27/07/2021

Enmig de l’era del capitalisme de la vigilància (Shoshana Zuboff, 2020), un vell conegut dels mitjans de masses sona de fons: l’àudio. L’àudio, que no la ràdio. Quan la BBC va substituir aquesta paraula al seu web, als seus edificis i a tota la seua estructura, no poques investigadores i investigadors universitaris van caure en el compte que alguna cosa s’havia mogut més ràpidament que els seus procel·losos estudis sobre aquest mitjà centenari. Tenien pistes de sobres com per haver-ho intuït durant la dècada passada: per exemple, l’equip que més ha crescut en els últims anys a The New York Times és el de l’àudio (el seu ‛podcast’ The Daily és el més influent dels Estats Units i Joe Biden dona abans una entrevista allà que no en una cadena convencional de ràdio). Podien haver parat atenció en el fet que Radio Ambulante (el projecte periodístic més ambiciós del món en llengua espanyola, NPR) estiguera a punt de complir una dècada com a referent. Alguns podcasts, com Serial (2014) eren fenòmens al nivell de Joc de trons, ocupant anàlisi per part de la crítica cultural o converses de bar. Però no ho van veure venir i és cert que alguna cosa es va trencar amb aquest canvi de nom, àudio per ràdio, a la seu de la sacrosanta radiotelevisió pública anglesa.

En realitat, el canvi evidencia el pas d’un antic a un nou règim, que confirma el fenomen a què María Jesús Espinosa de los Monteros i altres teòrics anomenen «l’era de l’audificació». Estem envoltats d’àudio: missatges sonors de WhatsApp, sales d’escolta a Twitter, més del 25 % del temps d’escolta a Spotify ja és de podcast (la major plataforma de streaming d’àudio, al món i a Espanya) i la xarxa social de major valoració en aquest moment a la Vall del Silici californià és una app dedicada únicament a l’àudio en directe: Clubhouse. Com insisteixen alguns pensadors de la cultura en temps de plataformes, com Jorge Carrión (autor de Solaris, assaigs sonors. Podium Podcast), el confinament ens va forçar al major consum de continguts audiovisuals de la història, però també va trobar el nostre límit d’impactes visuals. Aquest fenomen s’anomena «esgotament de pantalles», i tot i que que ací mai s’havia vist tanta televisió lineal ni sota demanda, l’àudio va acabar sent una via d’escapament mental per a seguir educant, informant o fent entreteniment sense l’exigència de mirar.

Enmig de tot aquest escenari, les diferents onades de l’Estudi General de Mitjans van reflectir el declivi de la ràdio. En l’últim lustre, aquest mitjà acumula una pèrdua de dos milions d’oients, encara que la dada més greu per al seu negoci va ser que, en aquell moment de confinament i alt consum d’informació, l’audiovisual va imposar la seua hegemonia. Per ser justos, cal dir que els consums de podcasts també es van enfonsar perquè amb la ràdio comparteixen –entre moltes altres coses– un fet tan essencial com l’anomenat «moment d’escolta». Sense trajectes a l’institut, a la universitat o a la faena, sense eixides a passejar, córrer, ni les hores al gimnàs, molts d’aquests hàbits audificats es van esvair.

Però, els problemes de la ràdio són de fons: l’edat mitjana de l’oient a Espanya supera els 53 anys i la previsió és la de fregar els 60 per a 2030. Per motius comercials, la situació pinta a col·lapse. I si ens centrem en el negoci, en un sector que ocupava el 2019 uns 500 milions d’euros, la contracció de 2020 el podria haver deixat en uns 350 (Gorka Zumeta, 2020). Aquesta xifra redona és la que va pagar a finals de l’any passat Amazon per una sola productora de continguts: Wondery. Per una empresa dedicada a crear podcasts, sí, i exclusivament podcasts. Només àudio. Va pagar el mateix que factura tota la ràdio pública i privada a Espanya. I no és res al costat dels més de 2.000 milions de dòlars que s’ha gastat Spotify en els últims dos anys contractant en exclusiva Joe Rogan (el podcast més escoltat del món), absorbint productores com Gimlet o Parcast (les majors creatives d’aquest fenomen cultural), aplicacions que gamifiquen la producció (Anchor) o tancant acords amb DC Comics i els propietaris editorials de la saga James Bond. En efecte, algunes de les pròximes històries originals de Batman o de l’espia més cinematogràfic seran només en àudio.

Però, com el podcast s’ha pogut permetre aquest tipus d’acords als quals la ràdio mai no ha aspirat? La veritat és que el mitjà ràdio ha comés progressivament un delicte que llastarà el seu futur: l’abandó dels gèneres. Sí, hi va haver ràdio documental, reportatge sonor, ficció i fins i tot experimentació, però res queda de tota aquesta història. La ràdio és la rèplica d’una tertúlia infinita al voltant de l’actualitat, siga política, futbolística i fins i tot de varietats (més que cultural). I, enmig d’aquesta deixadesa de funcions, ha emergit un fenomen que ni és el del podcast ni és el de l’àudio: la cultura sota demanda, eixe és el gran canvi cultural. Quan la ràdio va despertar de les seues dècades de vi i roses de facturació, replicant models de tertúlia (amb les conegudes excepcions de les ràdios públiques), l’era del capitalisme de la vigilància, els GAFA (Google, Apple, Facebook, Amazon) ja hi eren menjant-se el pastís.

No obstant això, abans que les totpoderoses reines de la vigilància s’ho mengen tot, és just recordar que la història del podcast és molt més col·laborativa i oberta. El protocol RSS va permetre una multidistribució d’arxius d’àudio, i xicotets programes es van fer bastions. Ara que diuen que «el nínxol és el nou mainstream», un programa que només es podia escoltar a una hora en una FM tan limitada com la de la ciutat de València, ara és un referent global («Los sonidos del planeta azul», UPV Ràdio). Tenim clars referents del podcast que sostenen empreses senceres, com «Carne cruda», però n’hi ha de tots els colors, com la influent Cristina Mitre, les intel·lectuals Isabel Calderón i Lucía Lijtmaer («Deforme semanal») o un experiodista d’As que va abandonar el diari en adonar-se que l’audiència del seu podcast estava disposada a pagar per un programa: «Pepe Diario», de Pepe Rodríguez, amb 1.600 subscriptors mensuals a cinc euros la quota.

Tots aquests fenòmens, units a l’explosió de plataformes i productores, ens aproxima a la nostra tesi: el negoci del podcast –que existeix i que inclou el branded, el corporativisme o l’interés de moltes institucions públiques per fer-se amb el seu altaveu allà–, com tot negoci en l’era del capitalisme de la vigilància, requereix una llengua entre les més parlades al món per tal de fer-se comercialment sostenible. Quan Spotify va comprovar les escoltes de «Entiende tu mente», un podcast sobre psicologia, va pagar un sobrepreu per furtar-lo a Podium Podcast. Hui, només eixe programa és una plataforma que dona treball a una xicoteta empresa, amb un impacte diari d’escoltes de desenes a centenars de milers de persones. Això sí, en castellà. Però, ara que sabem com es mou l’animal, pensem què passarà amb les llengües oficials no majoritàries. Sabem, gràcies als estudis de les exclusivistes Audible, Podimo i Storytel –per tant, veus interessades–, que a Espanya el 85 % de les escoltes són en espanyol. En l’altre 15 % no només s’emmarquen les de la resta de llengües oficials, sinó les escoltes en anglés, francés o xinés (i el seu paper en l’aprenentatge d’idiomes no és precisament intranscendent). Aleshores, quin és el paper de la nostra llengua en aquest escenari audificat i global ara que la ràdio envelleix, el seu marge comercial cau i nosaltres mateixos ja formem part d’aquest hàbit de veure i escoltar sota demanda?

Si a mitjan 2021 ens fem aquesta pregunta, mal senyal. El fenomen del podcasting té poc més de 15 anys, però no ha deixat de multiplicar-se. El Grupo Prisa té plataforma pròpia –i una de les principals productores de documentals i ficció sonora; Podium Podcast– des de fa més de cinc anys, i radiotelevisions autonòmiques com la basca o l’andalusa ja tenen les seues plataformes pròpies. És a dir, que la seua producció de podcasts és de tal volum que ja requereixen un espai propi. I, potser no és casualitat, les dues creen continguts en castellà. BBC produeix més de 500 podcasts de manera ininterrompuda, i Radio Nacional de España, que mai va abandonar l’ambició de l’àudio, ja fa el mateix amb la seua vertical «Solo en podcast». No obstant això, tots aquests projectes no semblen haver despertat la inquietud pública, institucional o comercial pel que fa a la nostra llengua en tot el seu àmbit polític.

El 2020, l’Institut Valencià de Cultura va promoure per primera vegada la producció d’una ficció sonora, equiparant d’alguna manera l’ajut al de l’audiovisual. Però era una crida de projecte únic, amb diners provinents de les arts escèniques i amb la col·laboració d’À Punt: 6.000 euros de pressupost (ni la menor de les ajudes a curtmetratges té un preu tan baix). Les institucions homònimes catalanes han llançat per primera vegada una sèrie d’ajudes per a produir podcast; el preu (incloent gravació, edició, producció, drets de músiques, etcètera) no superava els 300 euros per episodi (i suposem que no tot ho farà una mateixa persona…). Serveixen les dues iniciatives per a evidenciar la temeritat de suport davant d’un mitjà present cada vegada més en les rutines culturals dels ciutadans i ciutadanes, on l’àudio en la nostra llengua hauria d’ocupar un lloc. De fet, tristament, es va celebrar l’arribada del primer audiollibre –cal no confondre-ho amb podcast, tot i que comparteixen aplicacions– en valencià: Poder contar-ho, de Ferran Torrent. El primer en audible de la nostra variant lingüística, enfront d’un catàleg de 90.000 llibres (unes desenes, en català).

Els moviments en la radiotelevisió pública valenciana són tímids. Diferents veus del seu Consell Rector, pels corredors de Burjassot quan es reuneixen i per a sorpresa de qui tinga els peus en terra, parla d’un segon canal de ràdio (multipliquen la inversió en repetidors per comarques) per donar espai a la realitat musical de país (que és certament ingent i expansiva, tot i les circumstàncies). Que l’òrgan supervisor i qui exerceix de control d’aquesta empresa pública cabdal per a la nostra cultural pense, en 2021, que la solució precisament per a la difusió de la música valenciana o en valencià està en un canal d’FM i no en una poderosa i extensiva plataforma de podcast, només evidencia l’altura a la qual volem arribar. I com succeeix amb la presència del valencià a YouTube o Twitch, ens hi juguem molt, sabedors que la seua comercialització serà difícilment viable a curt termini i que la primera pedra haurà de posar-la qui la promociona i la defensa.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top