Llengua: poder

Mollà pren l’article homònim de Fuster, publicat a Babel i Babilònies (1972), com a títol de l’assaig sociològic entorn de la viabilitat de les llengües (minoritzades). L’intel·lectual suecà, imbuït per la història social de la llengua, hi feia un enfocament general molt semblant al model calidoscòpic desenvolupat en la reflexió que ens ocupa. El registre assagístic, estratègia discursiva emprada per l’autor –enfocament contrari a l’elucubració buida– és l’adequat en permetre d’establir hipòtesis versemblants contrastables. L’emmarcament sociohistòric de l’argumentació i el vincle entre obra i biografia de l’autor aporten el context bàsic per a situar el discurs –la batalla del discurs– de la reflexió. La virtut de la hipòtesi de treball del sociolingüista de Meliana és la integració de diversos factors explicatius que condicionen, més que no ‘determinen’, la trajectòria de les llengües – “l’entorn”, sí, “és el mestre”, com estableix Mollà.

El capítol quart, veritable nucli dur de l’assaig, explicita, sense jerarquitzar, quatre àmbits d’anàlisi que, a juí de l’autor, intervenen notòriament en la dinàmica lingüística: territori (ciutat i espai viscut urbà), estat (bloc institucional), capitalisme (transestatal) i poder cultural. No són apartats balders. La planificació sociolingüística ha de tenir present el cicle de canvis socials, quantitatius i qualitatius, que acaben ‘marcant’ el futur mediat de l’ús d’una llengua en detriment d’una altra, car no existeix l’eternització de l’equilibri lingüístic. Dic ‘detriment’ perquè a la base d’aquests referents discursius introduïts per Mollà es troba el conflicte lingüístic –com bé remarca l’autor mateix en el decurs de la seva proposta explicativa. Conflicte com a desencadenant dels processos de substitució lingüística, és a dir, de processos caracteritzats pel domini d’una llengua, la qual sovint representa el poder sobre una altra que s’hi acaba subjugant en absència de mecanismes de coerció i de discriminació positiva que contrarestin aital substitució. Llengua satèl·lit com a paral·lelisme al concepte aportat per Mollà de ‘cultura satèl·lit’.

En aquest sentit, l’autor es demana, a la part final de l’obra, quina és la determinació del factor polític en l’entrellat de la vida de les llengües. Sembla que Mollà respon a aquesta pregunta asseverant la relació entre substitució lingüística i dominació: aquest vincle evidencia la “colonització mental” com a colonització ideològica.

El factor ‘poder polític’ caldrà situar-lo com a element configurador del factor econòmic, territorial i cultural? En passatges diversos de l’assaig Mollà al·ludeix a la dimensió política del fet lingüístic, sobretot quan tracta de concretar un “estat imprescindible” (recordem l’orientació dels manifests respectius de la revista Els Marges de 1979 – “Una nació sense estat, un poble sense llengua?”– i del Grup Koiné de 2016 en vincular normalització lingüística i república catalana). Les conseqüències específiques –socials i culturals– envers les llengües en la darrera etapa de globalització tecnocapitalista tenen a veure amb la capacitat sobirana de decisió dels grups lingüístics. L’estatus sociolingüístic d’una llengua requereix poder –estat, o estructures d’estat– perquè pugui viure en normalitat d’ús. Aquest era l’objectiu, per exemple, de les campanyes entorn de ‘Viure en català’”, lema dels Grups de Defensa de la Llengua, capdavanters en l’activisme lingüístic dels anys vuitanta.

Reconèixer la condició prèvia que la ‘llengua és poder’ pot permetre de calibrar l’impacte del mercat tecnològic i audiovisual com a formes de comunicació de masses en la projecció d’una comunitat lingüística. La llengua és un mercat, com especifica Mollà. Però el mercat no forma part de la construcció nacional d’un estat? No es tracta d’un component polític estratègic de la nació-estat en clau econòmica? No anava errat Fuster quan associava, com recull l’obra, hegemonia política i hegemonia lingüística. Les llengües d’avui, i les de demà, mentre no es demostri el contrari, es vinculen a un procés de construcció nacional: no és el mateix que una llengua compti amb un estat o que no hi compti (o que, com mostra l’experiència plurilingüe ibèrica, hi vagi en contra, llevat, és clar, de la llengua identificada amb l’estat).

No es tracta, d’altra banda, de manllevar rellevància als referents simbòlics o culturals que informen un idioma. Ni tampoc de llevar importància explicativa a l’ordenació territorial (les llengües d’estat perden la seva dimensió territorial?). Ni menys encara de relativitzar el model de producció capitalista (llengua de consum) i la consegüent derivada de model de mercat. Mollà no relativitza aquests factors, però potser cal subratllar que la lluita contra la substitució lingüística –o contra la residualització d’una llengua– hauria de ser concebuda com a lluita política. El llibre, en aquest sentit, al·ludeix ben oportunament a moviments de lluita per la llengua basca (Korrika-Euskalerrian Euskaraz) o a les trobades d’Iruñean Sortua, dos referents emblemàtics que, si més no, han tingut present la dimensió ideològica i política com a factor d’enfocament previ a l’hora de bastir un moviment de conscienciació sociolingüística.

El paper condicionant dels nous factors materials definits per l’autor (simplifico a tall del subtítol de l’assaig: l’univers de l’algoritme)  requereix una política sociolingüística que consideri que la realitat conflictiva recolza en una base juridicopolítica legitimadora d’un sistema de poder, l’aplicació de la qual té conseqüències asimètriques quant a l’ús social d’una llengua. Així, el cas de glotofàgia del castellà respecte del català, basc, gallec és central, a més dels casos que Mollà esmenta del cas del francès i de l’anglès. Precisament una disciplina multifactorial com és la sociolingüística mai no pot ser equidistant, per bé que sovint hi maldi (l’autor parla encertadament de ‘sociolingüística institucionalitzada’). El colonialisme intern, marc de colonització lingüística.

Les llengües de demà és un balanç clarificador (Mollà es refereix a ‘testament’) entorn dels reptes immediats de les comunitats de llengua –de distint rang jeràrquic. Gairebé tota viabilitat d’una llengua es disputa, com esmenta l’autor, en l’hegemonia que pugui tenir en l’espai públic.

És per aquest motiu –suggeriment de l’associació central entre estatus i poder– que l’abast de les reflexions de Mollà poden contribuir a la necessària “claredat discursiva” que cal a hores d’ara. Aquest objectiu, en dialèctica amb l’”ocultisme acadèmic” a què es refereix l’assagista valencià, haurà de ser prioritari (no ho és sovint) per a integrar els discriminants socials de mercat en una perspectiva de sobirania sociolingüística. Cal, doncs, no deixar de petja la denúncia de la ideologia bilingüista, assoliment clau de la revolució sociolingüista dels anys setanta, i clau de volta per a desemmascarar el fals idil·li de les llengües en contacte.