Llengua i religió, inseparables

Desconec si existeix un pla elaborat per fer més present el valencià a la diòcesi de València –no parle ni de Castelló ni d’Alacant–, però sí que mire amb respecte i admiració l’esforç que el Sr. Arquebisbe està fent per incloure’n l’ús en les celebracions religioses i en la vida del bisbat, una cosa que d’ençà que va aparèixer aquesta revista sempre hem reivindicat. Doncs bé, ara que començava a fer-se realitat l’ús i es fa sentir la nostra llengua en diversos llocs eclesials, alguns membres de la junta directiva de la Real Academia de Cultura Valenciana han visitat l’arquebisbe per queixar-se i acusar el prelat de catalanizar la versió de l’Evangeli apareguda en un llibret que va veure la llum poc abans de començar l’any, on després d’una introducció arquebisbal venen reproduïdes les lectures de la missa de cada dia i dels diumenges i festes, i acaba amb un breu devocionari i una reflexió de José Luis Illanes i Manuel Belda que ens parla sobre «Que és l’oració».

Davant la queixa dels visitants, el prelat acabava dient que si s’estava provocant una divisió entre creients per culpa seua es podia tornar a la situació anterior, és a dir, a la pràctica desaparició del valencià a l’Església diocesana. Els visitants semblaven donar la raó a l’arquebisbe aportant el testimoni del seu antecessor, D. Antonio Cañizares, que quan feia ús del valencià –en la Missa d’Infants de la festa de la «Mare de Déu dels Desamparats» (és així com apareix al llibret) i en la pregària del 9 d’Octubre després del Te Deum cantat per la Coral Catedralícia en versió i composició de José Climent i Missa Solemne en la festa de Sant Vicent Ferrer–, on s’entenia que el Sr. Cardenal feia un gran esforç per pronunciar malament unes paraules que, en cas de tindre millor voluntat, podria haver aprés de jovenet quan arribà al Seminari de Montcada, cosa que no va fer. Algunes persones i grups han demanat al Sr. Arquebisbe que no faça cap pas arrere ni cas de la visita; personalment no li he donat cap suport perquè entenia que posar-se al seu costat podria ser motiu per donar-li la raó en el problema de la divisió, i si prenia la determinació apuntada en la visita era donar la raó als visitants i així aconseguir el que volen. Ara que he constatat que no afecta al Sr. Arquebisbe, m’anime a encoratjar-lo i a agrair-li l’esforç que fa per introduir el valencià al bisbat.

Per Quaresma (tercer diumenge), a Castelló es va celebrar la Magdalena amb els fanals i la peregrinació a l’ermita; aquests dies celebren la festa de la Mare de Déu del Lledó (molt hortera quan diuen Lidón i no almez), i a poc celebraran també la festa de Sant Pasqual a Vila-real. A València han celebrat les Falles, i l’11 i 12 de maig farem festa a la Mare de Déu dels Desemparats; a Alacant faran la festa de les Fogueres per Sant Joan de juny i la festa de la Mare de Déu del Remei un poc més tard, però ara mateix han celebrat la gran festa de la Santa Faç. Segons un article publicat a Saó digital, escrit per Jorge Payá Sellés, fou el 16 de març de 1489 quan començà la devoció a la Santa Faç (o Verònica) al terme d’Alacant i la seua horta, que cada any commemoren dins la setmana de la huitava de Pasqua. Tota aquesta allau de festes i la seua vessant religiosa em fa pensar que també la religió és molt present en aquells fets que remarquen i fonamenten la nostra identitat com a poble. Per això mateix, crec que valorar i viure aquestes celebracions per tanta gent pot ajudar a crear el país com ho ha fet sens dubte fins ara. No oblidem la religió en el moment d’anar fent el país. No és farà l’u sense l’altra ni l’altra sense l’u. Encara la festa de la Santa Faç se celebra invocant la relíquia i responent en valencià: Misericòrdia, quan la ciutat d’Alacant s’oblida un poc de mirar-se el melic i retornar a aquella horta desfeta per indústries i pel turisme i la ciutat s’emmiralla en uns camps que li han sigut tan familiars al llarg dels segles.

Revista número 501. Abril 2024.