Llenguatge no sexista: causa o conseqüència

“El llenguatge no és un cos artificial, i encara que l’intentem afaiçonar cap a allò que creguem correcte, no podrem. El llenguatge s’obri camí”

El concepte de “llenguatge no sexista” està ja amb nosaltres des de fa un període considerable de temps. Amb tot i amb açò, encara que sí que podem dir que és un tema relativament sonat, no sovint pot escoltar-se al carrer allò que seria un ús actiu d’aquest, que queda relegat a un espai majoritàriament polític. Ara podem veure’l diàriament a la televisió, arran de les notícies que pretenen adequar la Constitució a aquest, i pense que, des del meu punt de vista de lingüista en formació, podria arribar a conclusions interessants en desenvolupar aquesta qüestió tan d’actualitat.

En primer lloc, i per descomptat, podem dir que a la nostra llengua (com a totes les altres) existeixen escletxes masclistes. Malgrat això, estan aquestes lligades a la gramàtica, com defensen alguns apoderats d’aquest tipus de llenguatge inclusiu? Això no ho tinc tan clar… Per a endinsar-nos en la sociolingüística, cal tenir en compte quins són aquells aspectes vertaderament socials d’allò que tractem, i pense que aquí està la gran errada del plantejament. Podem dir amb seguretat que l’aspecte lèxic de la nostra llengua és masclista, però açò sorprén algú? La llengua, tant si parlem del català com del castellà, no és més que el mateix reflex de la societat que la cultiva, i si el nostre pensament com a conjunt encara és masclista, això estarà inevitablement reflectit en com fem ús del vocabulari al nostre abast (xica fàcil, però no xic fàcil), o fins i tot com inventem neologismes (feminazi). Açò es trobarà de vegades reflectit als diccionaris, però no necessàriament perquè les diferents institucions aproven que aquest ús siga correcte des d’un punt de vista ètic, sinó perquè el seu treball és catalogar, entre altres coses, la semàntica de les paraules, i mai entraran a valorar si es deuen censurar accepcions, ja que, de fet, si ho feren, el seu treball no tindria cap trellat perquè perdria el seu aspecte merament descriptiu. Deixant d’una banda aquesta part lèxica, que sí que pense que ha de revisar-se de manera individual, tenint en compte com parlem i evitant expressions que puguen resultar ofensives tant per a les dones com per a molts altres col·lectius o minories, passem a tractar els aspectes gramaticals, o, millor dit, el GRAN aspecte gramatical.

Sí, estic fent referència al gènere, però, per què done tanta importància al seu aspecte gramatical, i faig tant d’èmfasi en ell? Doncs perquè aquesta característica serà la que ens explique moltes coses que, aparentment, no acaben d’entendre’s. Cal tenir en compte que fem ús de dos gèneres fonamentals, el femení i el masculí (encara que també tenim pronoms neutres), i que aquest últim és el denominat com a gènere no marcat, és a dir, el que utilitzem per a grups mixtos o, simplement, i com el seu nom indica, per a no fer distincions. Que el masculí siga el gènere no marcat és una condició que es dóna des dels més inicials moments de la llengua com a concepte, quan el català i el castellà com els coneguem es trobaven encara a milers d’anys, i ja són diversos els estudis que conclouen en el fet que aquesta característica va ser donada per arbitrarietat. Així, tenint en compte aquests orígens, és fàcil veure que aquesta relació “masclista” no és més que una reflexió actual, que s’ha acabat aplicant a conceptes que poc o res tenen a veure amb aquella més que una dissortada coincidència. Així, se li ha donat un valor social a allò que realment és lingüístic, i pense que és un discurs que, si bé pot tractar-se en l’actualitat, hauria de ser sempre amb l’opinió de lingüistes i una àmplia informació sobre el tema, no amb un escarni públic i gran exaltació per allò que pareix, i realment no és, perquè encara que la llengua és un element comú que correspon a tots, cal tractar-la amb gran respecte.

Amb tot i amb açò, encara que no costa res evitar, d’una manera individual, les expressions masclistes, pense que portar aquesta qüestió fins a la mateixa Constitució (quantes coses podrien reformar-se, i no es fan!) resulta una mica ingenu. Malauradament, el llenguatge no és un cos artificial, i encara que l’intentem afaiçonar cap a allò que creguem correcte, no podrem. El llenguatge s’obri camí. Pot acabar sent fins i tot contraproduent, separar un ús real d’un acadèmic, ja que, mentre que la naturalitat se seguiria obrint pas al carrer, a les institucions començaria un fals ús que no faria més que emmascarar un problema real que se seguiria donant. La llengua no fa a la societat, sinó a l’inrevés, és la cosa més democràtica que tenim, i de manera natural mai s’acceptaria un dirigisme tan fort com aquest. Aquests esforços institucionals més bé podrien fer-se encaminats a lluitar contra el masclisme més feroç: aquell que vegem en “La Manada” (lliure), o en cada dona assassinada per violència de gènere (50 en 2018, 99 en 2017), fins i tot en cada floreta no desitjada pel carrer; bàsicament, en educació. Podem tenir per segur que, si les bases que suporten la nostra societat tremolen i canvien, podrem aleshores gaudir d’un llenguatge que, a més d’adaptar-se sense cap requeriment ni esforç legal, serà còmode per a tots. El que s’intenta ara no és més que respiració artificial.