Tens 0 productes a la teua cistella
Quina diferència hi ha entre llengua i dialecte? Quan hem de considerar que dues varietats lingüístiques són llengües separades i no només dialectes diferents de la mateixa llengua? La resposta més habitual entre els lingüistes és que es consideraran dialectes si els parlants de dues varietats s’entenen entre ells; en cas contrari, es consideraran llengües diferents. Ara bé: aquesta és una resposta simplificada, perquè es poden presentar casos una mica més complicats. Per exemple, què passaria si els parlants de la varietat A entenguessin els de la varietat B, i a la inversa, i els de la varietat B entenguessin els de la C, i a la inversa, però no hi hagués comprensió mútua entre els parlants de les varietats A i C? S’hauria de considerar que A i C són llengües distintes? Amb qui s’agruparien aleshores els parlants de la varietat B?
En realitat, hauríem de dir que són dialectes d’una mateixa llengua totes les varietats d’una cadena en què hi hagi intel·ligibilitat, encara que els parlants de les varietats extremes no s’entenguin entre ells.
A més, també es pot donar el cas que la intel·ligibilitat no sigui recíproca, és a dir, que mentre els parlants de la varietat A entenen els de la varietat B, els de la varietat B són incapaços d’entendre els de la varietat A.
De fet, el primer cas és el que es dona entre els dialectes de les llengües sami, parlades pels lapons, ja que encara que hi ha grups que no s’entenen entre ells, almenys cada grup s’entén amb els veïns. El segon cas encara és més comú, perquè és la situació que es dona quan la varietat B és propera a l’estàndard, o ha servit de base a l’estàndard, mentre que la varietat A n’ha restat marginal.
És un lloc comú en la lingüística, a més, reconèixer que els factors polítics tenen molt de pes en l’aplicació que es fa dels termes llengua i dialecte, i que contra això no es pot fer res. Així, si es donen les condicions adequades, el danès, el suec i el noruec són mútuament intel·ligibles i, en canvi, no són tractats com a dialectes, sinó que tothom fa veure que són idiomes nacionals diferents.
És clar que el mot dialecte ha tingut durant molt de temps una connotació negativa en comparació amb els termes llengua o idioma. Així, la gent no entenia que un dialecte fos, en principi, una variant tan valuosa com qualsevol altra variant de la mateixa llengua, sinó que pensava que un dialecte era una mena d’infrallengua o de llengua de categoria inferior, no apta, per exemple, per ser escrita o per parlar de qualsevol tipus de temes. Per explicar aquesta circumstància, el lingüista Max Weinreich relatava que un dia, en acabar una conferència en una institució jueva de Nova York, un professor d’un institut del Bronx se li acostà i li demanà quina diferència hi havia entre una llengua i un dialecte. Weinrich, que havia estat parlant de l’alemany i l’ídix, començà llavors a aclarir-li que en aquella distinció segurament podien intervenir diferents factors subjectius. Però el professor del Bronx l’interrompé a mitjan explicació i li digué: «Ja ho entenc. Una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una armada al darrere». L’ídix, parlat pels jueus del centre i l’est d’Europa abans de la Segona Guerra Mundial, no havia estat mai una llengua utilitzada pels comandaments de cap exèrcit. El professor del Bronx havia entès, en realitat, per què a algunes llengües els ha estat negada en ocasions la condició d’idiomes i s’han vist relegades a la condició de patuès.
No és aquesta l’única interferència de la política en la diferenciació entre llengües i dialectes. Massa sovint, les fronteres estatals són presentades també com a fronteres lingüístiques. Per exemple, el macedoni, que és idioma oficial a Macedònia del Nord, és presentat com una llengua diferent del búlgar. Ara bé: tots els lingüistes saben que hi ha un alt grau d’intel·ligibilitat mútua entre els parlants dels dialectes de la banda de Macedònia del Nord i els parlants dels dialectes de la banda búlgara de la frontera, de manera que tothom comprèn que, si no hi hagués hagut una forta pressió política encaminada a separar Bulgària de Macedònia del Nord, no s’hauria promogut mai aquesta escissió lingüística i, simplement, es reconeixeria que els búlgars i els macedonis eslaus parlen dialectes de la mateixa llengua.
La frontera nord de Portugal també ha estat objecte d’interessos semblants. Fins fa poc, la lingüística considerava que el gallec era un dialecte del portuguès. Però darrerament hi ha molts lingüistes disposats a propagar que el gallec i el portuguès són llengües distintes. El més sorprenent del cas és que, quan assenyalen els límits territorials entre les dues llengües, tots els partidaris de la divisió lingüística accepten que aquesta coincideix bàsicament amb la frontera estatal. L’escriptor portuguès José Saramago, en canvi, deia que les diferències més notables no es trobaven en aquesta frontera, sinó més al sud, entre una riba i l’altra del riu Douro, a l’altura de la ciutat de Porto.
Hi ha llengües, com ara l’italià, que s’han construït privilegiant un dialecte i arraconant tots els altres dialectes i algunes llengües. El prestigi literari que aconseguiren Dante, Boccaccio i Petrarca va fer que el toscà de Florència s’escampés arreu d’Itàlia com a llengua de l’alta cultura i dels tribunals. El Risorgimento i la unificació italiana van acabar d’oficialitzar aquesta situació que s’havia anat consolidant en els segles anteriors. En la ideologia lingüística que anà elaborant l’estat italià, les altres llengües d’Itàlia, com ara el llombard, el napolità o el vènet, van ser rebaixades a la categoria de dialetti, és a dir, de patuès.
Algunes comunitats lingüístiques, en canvi, han mirat d’integrar i conservar elements dels diferents dialectes a l’hora de formalitzar els seus estàndards, com és el cas de l’euskara batua, o basc unificat. I també hi ha comunitats lingüístiques que semblen destinades a fer fracassar qualsevol intent d’estandardització. En aquests darrers casos, el motiu principal per al fracàs no és un excés de variació dialectal, sinó l’existència d’una altra llengua dominant interposada. Com que les comunicacions importants ja es fan en aquesta altra llengua, els parlants no confien que la seva llengua pugui arribar a tenir una funció més enllà dels àmbits casolans i locals i, per tant, no estan disposats a sacrificar la comoditat de seguir la inèrcia del seu dialecte.
Revista número 594, pàgs. 46-47. Juliol 2025.
