Llengües minoritzades, retallades i multilingüisme

Les societats occidentals vivim una de les crisis socials més profundes de la història del capitalisme. Les arrels d’aquesta crisis són inherents a les característiques de l’organització social. El model homogeneïtzador (que no equitatiu) del capitalisme es fonamenta en l’individualisme i l’apropiació privada d’allò públic, i no pot conduir més que al desastre en què ens trobem. Amb la fal·làcia de l’individu i la seua llibertat d’elecció, s’amaga el funcionament d’una societat que realment depén, com qualsevol societat humana (siga feudal, capitalista o d’altre tipus), dels recursos col·lectius, compartits, comuns i públics.

Els béns que ens capaciten socialment, i per tant per a la vida, són béns públics, produïts col·lectivament, no individualment. L’educació de cada persona depén del col·lectiu, del context, de l’estructura social on vivim. La salut igualment és col·lectiva: viure en un entorn saludable, menjar de forma saludable, i qualsevol de les accions que fem amb una finalitat sana, són dependents de variables socials i culturals. La seua privatització és una operació d’expropiació que facilita l’enriquiment de molt pocs a costa de molts.

Les llengües també són un bé comú, col·lectiu. No té sentit una llengua privada, individual. L’elecció individual de llengua és un absurd. L’aplicació dels principis del mercat a la gestió de llengües és una trampa. Amb la mediació gens neutral del mercat, algunes llengües han estat minoritzades durant els darrers segles, entre elles el valencià.

El monolingüisme com a opció, per tal d’homogeneïtzar la població que resideix dins les fronteres d’un estat, ha comportat l’apropiació d’un bé comú, tan públic i tan poc individualitzable (gens individualitzable) com és la comunicació lingüística. Una apropiació a favor dels col·lectius posseïdors dels codis estàndards elegits. La unitat monetària i la unitat lingüística han anat agafades de la mà, per tal de facilitar un recurs homogeni (diners, llengua, capitals…) que puga ser manllevat de l’espai públic, acumulat i, si es vol, destruït.

Ha passat recentment amb els capitals estalviats per milions de estalviadors, que han vist com els recursos econòmics guanyats amb l’esforç del seu treball (del seu temps de vida) es volatilitzaven i passaven a mans d’uns pocs directius i propietaris de bancs. Així passa també amb els capitals lingüístics de milions de persones que han après a parlar amb una llengua primera que no és la dominant: els seus valors es veuen reduïts sistemàticament, per tal d’afavorir el valor dels recursos lingüístics d’altres persones, i progressivament són desposseïdes d’un dels béns més valuosos per la vida social, la seua llengua primera, la llengua que han vinculat a les seues experiències vivencials més emotives, les més valuoses per a la vida social compartida. Se’ns pren la vida: el temps treballat i l’expressió de les experiències.

La minorització de les llengües, i entre elles el valencià, no és més que una de les dimensions del funcionament del capitalisme com a sistema social que té per finalitat l’apropiació i concentració del poder social en unes poques, molt poques, mans privades. Un funcionament que individualitza, que segrega i condueix a la privació de la majoria. Una organització que afavoreix l’apropiació particular d’allò comú, de l’espai de convivència compartit, que incentiva la solitud i l’aïllament social.

I en comptes de corregir aquestes conseqüències dolentes per a la qualitat de vida de les persones, les polítiques aplicades no fan sinó aprofundir encara més els problemes. Les retallades que se’ns apliquen abunden i amplien encara més l’espai de privatització-privació que ens ha portat al desastre social actual. Retallades sanitàries, retallades educatives, retallades socials. No és el que necessitem per sortir de la crisi social. Potser és el que cal per donar més oxigen al capitalisme, però no allò necessari per millorar les condicions de vida de les persones. El que es requereix per sortir-ne són retallades en els processos de privatització i una aposta per allò social, per allò comú, per allò públic i col·lectiu. I les llengües són una eina bàsica de la vida social, un bé comú.

L’aprenentatge de llengües, de codis d’intercanvi d’informació, la capacitat per codificar i descodificar quantes més llengües millor,… i en matemàtiques, i en les arts i tècniques més diverses, és una estratègia molt poderosa. Obrir la realitat a formes diverses de codificació i descodificació facilita la creativitat i la innovació social que tanta falta fa en una situació crítica com la que vivim.

La força de l’anglès com a llengua de comunicació internacional, lingua franca, és incontestable a hores d’ara. Altres llengües apareixen amb intensitat també en l’entorn internacional, com ara el xinès. També és cert, però, que cada societat té la seua llengua pròpia i les seues pròpies experiències col·lectives. La diversitat lingüística mundial és un recurs molt potent d’aprenentatge i progrés per a la humanitat. El fonament epistemològic de la democràcia descansa precisament en aquesta diversitat. La pluralitat de solucions que facilita el plurilingüisme ens enriqueix més que no el monolingüisme.

La renúncia col·lectiva a una llengua no té cap sentit. Més aviat és un retrocés, una pèrdua d’experiències, una pèrdua de solucions possibles. L’estratègia adient és la construcció d’una realitat plural a partir de la pròpia. La formació d’individus plurilingües en societats multilingües.

La societat valenciana és una societat multilingüe. Conviuen dues llengües oficials i la ciutadania valenciana ha de ser capaç de participar en situacions comunicatives en qualsevol d’elles. Tanmateix, és ben cert que només una part de la població n’és capacitada, la qual cosa ens planteja problemes d’igualtat. El monolingüisme castellà representa un tracte desigual que ha de ser superat en una societat que es vol justa. Abans d’aconseguir que la població valenciana siga capaç de comunicar-se internacionalment, s’ha de corregir la desigualtat que comporta que una part de la societat valenciana monolingüe castellana no siga capaç de comunicar-se amb la població valencianoparlant, que és bilingüe (plurilingüe) d’origen.

L’aprenentatge el més aviat possible d’una segona llengua que és propera (el valencià per als castellanoparlants, o el castellà per als valencianoparlants) accelera les possibilitats d’aprenentatge d’una tercera llengua més allunyada (geogràfica i estructuralment, com ara l’anglès).

L’estratègia dissenyada per la LOMQE és precisament la contrària: incentivar el monolingüisme castellà, renunciar col·lectivament i individualment al valencià (renunciar a la pluralitat lingüística espanyola), per a suposadament facilitar l’aprenentatge de l’anglès. Una fal·làcia més que tracta d’enganyar el comportament social per tal de privilegiar l’apropiació privada de recursos per a una part.

Des del Servei de Política Lingüística de la UVEG, amb els recursos escassos disponibles (retallades incloses), estem portant endavant una estratègia de multilingüisme autocentrat, amb una oferta diversa d’activitats de formació i assessorament en valencià, acompanyada de l’anglès, i també en altres llengües, com ara l’alemany, el francès, el txec, el polonès o el xinès. La promoció del plurilingüisme a partir del coneixement de les llengües oficials, del valencià especialment per ser la llengua minoritzada, és l’objectiu. Totes les persones que formem part de la institució universitària valenciana (professorat, estudiantat i personal d’administració i serveis) hem d’estar plenament capacitats per desenvolupar les nostres activitats en les dues llengües oficials de la societat per la qual treballem. A la universitat no pot tindre lloc el monolingüisme. Per això, els titulats de grau han d’estar capacitats en valencià i en castellà, com a mínim. Eixe autocentrament en la societat per la qual treballem, el bilingüisme oficial, l’hem de completar, però, amb la capacitació en, almenys, una tercera llengua que facilite la comunicació internacional de la població universitària, i de la població valenciana en general.

En definitiva, la crisi actual ens obri un espai per a la creativitat i la innovació a les quals hem d’accedir des de les nostres pròpies experiències col·lectives. Els béns comuns, els béns públics, són els recursos compartits més potents de què disposem per sortir-nos-en. I una de les eines comunes més potents per aconseguir-ho és la comunicació lingüística. Construir la nostra realitat social des dels nostres codis, i poder-la comunicar amb altres codis ens enforteix.

Invertir en la capacitació lingüística en valencià, per reduir el monolingüisme castellà, en temps de crisis, és una opció justa, per igualitària. I a més a més, estratègica, atès que valoritza els recursos de què disposem, i ens incentiva per projectar-nos amb altres llengües, tot possibilitant la internacionalització valenciana en un món cada vegada més multilingüe.

Rafael Castelló Cogollos. Sociòleg i director del Servei de Política Lingüística de la UV

Article publicat al nº 387, corresponent a novembre de 2013