Lletres recuperades

Peu de foto: Façana de l’edifici on hi havia el cinema Metropol, amb el característic rètol de la sala

Fa uns mesos, un diumenge de tardor ­–en què la tardor semblava possible, perquè per un moment feia sol i fresqueta–, es va tancar l’exposició «Lletres recuperades» a la galeria del Tossal, al barri del Carme. Aquesta sala subterrània és un espai interessantíssim i tanmateix poc conegut, a pesar de permetre contemplar, a banda de les mostres que s’hi instal·len, unes ruïnes imponents de l’antiga muralla àrab i d’altres construccions medievals.

Aquell diumenge, els promotors de l’exposició (Juan Salvador, el seu comissari, i Juan Nava, el seu protagonista) van oferir-ne una amable visita guiada. Nava, dissenyador gràfic, és un gran especialista en retolació comercial i, des de fa més de dues dècades, ha redibuixat els cartells de nombrosos establiments i de diversos anuncis murals, anteriors al desplegament de les tecnologies modernes. La seua tasca no s’ha limitat a identificar-los, inventariar-los i contribuir al seu coneixement i protecció: si he dit que els ha redibuixat és perquè, en cada cas, els ha aïllat i, en color gris, n’ha sintetitzat la composició. Com deia el títol de la mostra, ha recuperat les lletres d’aquells elements, en sentit estricte. Si algú té curiositat per conéixer el producte d’aquest treball pot adquirir el catàleg de la mostra, molt ben editat, com també seguir el compte d’Instagram @letras_recuperadas.

Aquest interés per la retolació manual no és, ni de bon tros, una vel·leïtat de col·leccionistes nostàlgics. Es tracta d’una activitat conscient, molt ben fonamentada des d’un punt de vista teòric i professional, que pretén reivindicar un àmbit creatiu i empresarial poc conegut i gens protegit. Però, a més a més, aquest interés per la història del disseny gràfic ens espenta cap al futur, en la mesura que ens descobreix propostes que poden traduir-se en tipografies modernes, a més d’estils que poden inspirar els dissenyadors gràfics més joves. Des d’aquest punt de vista, l’esperit de la mostra era coherent amb algunes de les iniciatives de la capitalitat mundial del disseny que, una miqueta sense pena ni glòria, va ostentar València durant l’any passat. Però més enllà d’aquestes designacions grandiloqüents, el treball de Juan Nava lliga amb la dedicació humil de tants altres artistes valencians, com ara Virginia Lorente, autora de làmines bellíssimes en què juga amb la retolació històrica d’edificis com ara l’Estació del Nord o el cinema Metropol.

En el moment d’escriure aquestes línies, precisament, el futur de l’edifici on hi havia aquesta sala és incert. Tot fa pensar que l’Ajuntament autoritzarà la seua demolició per a construir-hi un hotel de nova planta, el qual hauria d’integrar alguns elements patrimonials, com ara el cèlebre rètol del Metropol, una de les lletres recuperades per Juan Nava. La solució, pobra i tímida, diu molt de la incapacitat municipal per a frenar la deformació constant del nostre patrimoni. Per sort, s’han alçat veus, més o menys coordinades, per a evitar la barrabassada, encara que el seu gest serà més heroic que efectiu, probablement. Mentrestant, la probable desaparició de la casa de Teodor Llorente, de la qual ens hem fet ressò Rafael Roca i jo els darrers mesos, no ha alçat ni pols ni remolí. Signes dels temps que vivim, unes coses i altres.