Llibres d’escola i rituals familiars

Cada any, quan jo era xicotet, la compra dels llibres de text a finals del mes de setembre obria el camí al nou curs escolar. Per mi, cap objecte educatiu ha representat millor el privilegi de l’educació que aquells volums que, il·lusionat, portava a casa pocs dies abans d’iniciar-se el curs.

Els llibres eren rebuts pels meus pares amb reverència; ells admiraven el seu contingut i, sobretot, valoràvem el que jo podria aprendre a través de la seua lectura. A la pàgina de respecte, blanca sempre, en feien posar el meu nom i també la data de compra del manual. A la pàgina següent ja es podia llegir el nom del professor d’Institut que havia escrit el text; i de seguida, començava la primera lliçó.

Era un enorme privilegi poder estudiar. Probablement per això, els meus pares manifestaven una actitud de respecte cap aquells manuals que els portava a buscar fórmules per protegir-los. Al capdavall, aquells llibres d’ús diari patirien durant nou mesos les incerteses de cada moment: els viatges al col·legi dintre d’una bossa; les lectures diàries; o els humors canviants del xiquet segons anaren les coses a l’escola… Així, per conservar-los millor, m’obligaven a comprar uns plecs de paper de color blau amb una intenció protectora: folrar-los.

Els manuals de Matemàtiques, de Llengua Castellana, de Geografia…, devien protegir-se abans de l’inici del curs. Tallar el paper d’alt gramatge que els envoltaria; encolar altres papers de colors per protegir els cantons i els lloms; pegar les etiquetes rectangulars al centre de les cobertes per identificar els llibres…, representaren el meu primer aprenentatge d’habilitats manuals d’aquella nova aventura que, a poc a poc, arribà a convertir-se en un costum familiar educatiu que es repetiria cada mes de setembre.

No obstant això, aquesta era solament la primera part de la litúrgia de respecte envers el text escolar. La segona part d’aquell reconeixement quasi espiritual es produïa en finalitzar el curs. Quan venia el mes de juny i les classes s’acabaven, tots els manuals que havia fet servir eren portats a la impremta amb l’objectiu d’enquadernar-los. El “vells” llibres de text que recreaven les ciències que calia aprendre es convertirien en manuals de consulta els anys següents. L’enquadernació, amb el seu conjunt de tapes dures de cartoné, amb guardes, angles… allargaria la vida per molts anys d’aquelles obres.

Ben prompte, aquella enquadernació es va completar amb la compra d’una prestatgeria que els meus pares encarregaren al fuster de casa. Conservar els llibres significava disposar-los ordenats; sense que es pogueren doblar ni deteriorar, llestos per a noves consultes. Els manuals cobririen les necessitats per saber i els seus continguts mai estarien en joc si es tenia cura d’ells a les lleixes d’una prestatgeria, lloc sagrat per a continuar llegint i consultant. La història de la meua biblioteca començava.

Ara mateix, quan ja han passat més de seixanta anys d’aquelles litúrgies educatives, encara conserve la major part dels llibres que vaig fer servir durant els sis anys que durà el batxillerat. Venen a ser xicotetes joies nostàlgiques; però, malgrat el temps passat, encara sent el respecte que els meus pares demostraven per aquells manuals en els quals jo vaig aprendre. I he arribat a la conclusió que els costums educatius familiars s’expliquen sempre en connexió amb un projecte de vida col·lectiu, com un saber dirigit a créixer en coneixements i cultura. Folrar o enquadernar un llibre; o comprar un moble per guardar-lo, van ser en aquells moments al·legats generosos per la meua educació.

Per això, els llibres de text ocupen un lloc preeminent a la meua biblioteca. Són els rituals familiars educatius, mai oblidats, els que encara hi veig quan em pare al davant seu i acaricie els lloms de cartoné d’aquells estimats llibres d’escola.