La revista degana en valencià

10 llibres de Joan Fuster que paga la pena llegir

En podien ser més, però aquests són els deu llibres de Joan Fuster que Saó et recomana aquest estiu. Després de tot, hi ha vida després de Nosaltres els valencians. I molta. Vint-i-cinc anys després de la seua mort, encara hi ha molts tòpics a destruir i moltes pàgines a llegir. La majoria, de fet.

 

1.Diccionari per a ociosos

El Fuster més pur. Un llibre que arreplega en ordre alfabètic assaigs al vol però ben treballats sobre temes diversos: una forqueta, per exemple, genera una reflexió antropològica sobre el que suposà la seua creació en una societat acostumada des d’antic a la cullera per a les sopes i el ganivet per a la carn. Llegir, pensar, escriure.

2. Bestiari

Un volum prou desconegut. El títol ja ens dóna una pista. Els tradicionals bestiaris, en què l’animal era l’eina que amagava la paràbola moralista, es transformen en aquest cas en una excusa per a l’aforisme existencial, perplex i sarcàstic. Un llibre breu, molt ben editat fa pocs anys.

3. Judicis finals

“Els aforismes -els meus com els de tothom- són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també”.  Un llibre de “judicis finals” com aquest. No cal dir res més.

4. Notes d’un desficiós  

El periodisme era un altre, com el món o el València Club de Futbol. Entre 1979 i 1984, Kempes marcava gols entre crits, les il·lusions redemptòries de la Transició espanyola s’esvaïen entre silencis i Fuster publicava articles en la revista Qué y dónde. D’una mala hòstia verbal bíblica, trobem el Fuster més descarat, àcid i de sobretaula. La millor mala hòstia de tota la literatura catalana, potser. Imprescindible.

5. Diari 1952-1960

La forma del diari sempre s’ha adaptat –i molt bé– a allò fragmentari, provisional, irregular… com l’assaig. En aquest cas és un quadern d’apunts, sobretot literaris, que ajuden a comprendre la seua formació intel·lectual. Lleugeresa i profunditat.

6. Fuster per a ociosos

Costa fer una antologia tan ben païda com la que acaba de presentar Xavier Aliaga. De format manejable, atractiu i breu, és una manera perfecta per a acostar-se –per primera vegada o no– a la diversitat de tons de l’obra de Fuster. Un tast que fa vindre ganes de més. Aliaga l’ha llegit molt i l’ha entès molt. I es nota. Les gràcies.

7. Combustible per a Falles

No podia ser una muntanya absurda i panxacontenta d’elogis. No ho fou, de fet. El que hi ha, és un llibre sobre les Falles que no fa sinó pensar, a través d’aquestes, el poble valencià. Esdevé així un assaig divers i contundent, una reflexió profunda al voltant d’un esdeveniment que ja aleshores començava a ser mastodòntic. Potser el millor llibre sobre la festa que s’haja escrit mai… Vostès diran.

8. El País Valenciano

Encarregada a Fuster en castellà –ara també traduïda al valencià– a principis dels seixanta, El País Valenciano és una guia de viatges atípica, en què les descripcions paisatgístiques i gastronòmiques cauen sovint en l’assaig antropològic. No podia aguantar-se, al capdavall. Aquest fou el text que provocà la crema de Fuster en efígie en les Falles. No hi havia per a tant: era un llibre innocent. Fou per no sé quina crítica que vessà en un dels apartats del llibre –la de les rates de l’Albufera?– i el regionalisme inframental ho prengué malament. Allà ells, perquè és una molt bona fotografia del país dels anys seixanta. I, si podeu fer-vos amb l’original, gaudireu amb els tres mapes desplegables que conté –“dels que ja no se’n fan”, que diuen.

9. Poetes, moriscos i capellans

Un dels camps que més dominava: el de l’assaig literari. Tres pinzellades que dibuixen i pensen la València del XV, XVI i principis del XVII a través dels seus autors, obres i documents.  Sempre analític, Fuster recrea aquella societat que començava a fer literatura gràcies a una situació politicoeconòmica estable, i la recorre fins  que Pere Joan Porcar, dietarista, consigna els primers grans signes de periferització.

10. Un món per a infants

Fuster també escrigué per a xiquets. Fou només un llibre breu, amb històries breus. Serveix, en tot cas, per a notificar el desert en què vivia la literatura valenciana. L’activisme literari és açò, supose.