Tens 0 productes a la teua cistella
Per als addictes al neoliberalisme, els defensors del «lliure intercanvi» són els valedors del món lliure. Per contra, els del «proteccionisme», radicals propers al terrorisme ideològic.
En l’economia «que mana», s’esdevé com en els contes de fades: ets molt «bo» si advoques pel lliure intercanvi, ja que estàs defenent el creixement econòmic, el treball, la llibertat i la igualtat, i força «roí» si propugnes el proteccionisme, perquè afavoreixes el replegament en tu mateix i l’augment dels extremismes i el retrocés. Dissortadament, la major part del comú creu en els contes de fades…
Lliure intercanvi = prohibit protegir a la població
És el que preconitza el neoliberalisme. És a dir, els Estats no poden protegir la seva producció ni els seus oficis ni els seus ciutadans ni les seves normes de consum ni la seva seguretat ni la seva cultura. Fer-ho implicaria el caos, segons aquesta ideologia «antiterrorista».
El conte del lliure intercanvi, per Adam Smith i David Ricardo
S’ensenya a tots els estudiants d’economia i ha donat suport a totes les polítiques econòmiques que s’han aplicat després de la Segona Guerra Mundial.
Smith va ser el primer «contista» de la teoria, en el segle XVIII, i Ricardo la va ampliar en el segle XIX. El primer sostenia que cada país havia d’especialitzar-se en aquella producció en què tingués un avantatge absolut perquè això implicaria un cost menor i més guanys. En conseqüència, beneficiaria tothom. Però va ocultar la voluntat de dominació d’alguns països. El segon va reiterar la necessitat d’especialitzar-se i obrir l’economia pròpia al lliure intercanvi perquè era avantatjós per a tots els països. Però va amagar que es referia als països rics.
A qui beneficia el lliure intercanvi?
L’economia hegemònica diu que a tothom, però els economistes no neoliberals hi han assenyalat algunes paradoxes.
Una és voler per als altres el que no vols per a tu. Si un país en vies de desenvolupament vol obtenir finançament d’un organisme com l’FMI1, haurà d’especialitzar-se en la producció en què té un avantatge per a exportar i permetre la importació dels productes que li manquin o que no li deixen produir. Si es tracta de països rics, com controlen l’FMI, recorreran al proteccionisme quan vagin «fluixos» i al lliure intercanvi quan estiguin en una posició de força.
Els economistes crítics amb el lliure intercanvi com a única recepta, suggereixen protegir les indústries incipients i no exposar-se massa ràpidament a la competència internacional. És el que han fet la Xina, Corea del Sud, el Japó… També denuncien el domini que els països rics exerceixen sobre els pobres en l’organització del comerç internacional.
Veritats i mentides del lliure intercanvi
Els seus propulsors aporten una visió simplista i falsa. Afirmen que el desenvolupament d’Europa té els seus orígens en l’abolició dels aranzels vinculats al blat que van imposar els anglesos el 1846, perquè, un cop enriquida Gran Bretanya, els països continentals van copiar-ne el model.
Però els «contistes» d’aquesta teoria no diuen que el lliure intercanvi es va detenir a Europa a causa de la Gran Depressió encetada el 1873 i van abraçar de nou el proteccionisme…
Si anem a la història real, cal tenir en compte alguns matisos. El primer és que la creació de la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial tenia com a objectiu per part dels Estats posar les bases de les relacions multilaterals comercials. Però no ho van aconseguir a causa de la crisi dels 1930 i es va restablir el proteccionisme per por als moviments revolucionaris. Ara bé, els defensors del lliure intercanvi, que tornaren a tenir les regnes a partir del 1947, han assegurat que una causa important de la Segona Guerra Mundial va ser el proteccionisme. A partir del 1947, el lliure intercanvi «va fer eclosió» en mans del GATT2 primer i de l’OMC3 després i és cert que tots dos van afavorir el desenvolupament econòmic —fins i tot, en alguns països pobres— i frenaren els conflictes bèl·lics, perquè la interdependència comercial va crear llavors vincles importants, però no tot va ser l’Edèn…
El segon matís és que el Regne Unit no va acceptar el lliure intercanvi fins que no va tenir prou poder per a fer-ho. De fet, les Lleis de Navegació (1651) eren ben proteccionistes, ja que reservaven el monopoli del comerç de la metròpoli amb les colònies als seus mariners.
El tercer matís és que el lliure intercanvi no va ser tan beneficiós per als Estats europeus que el van implantar en el segle XIX. En efecte, la invasió de productes agraris americans va suposar l’empobriment dels nostres llauradors i, de retruc, el de la indústria i el comerç continentals, perquè els europeus no tenien diners per a poder consumir.
El quart matís és que els EUA4 esdevingueren la primera potència mundial gràcies al proteccionisme. Hamilton, el conseller de George Washington —primer president dels EUA—, va ser un defensor ferri del proteccionisme. I han continuat essent una gran potència perquè han estat molt més proteccionistes que no pas els europeus. Per cert, el darrer gran proteccionista ha estat Donald Trump…
En síntesi, la política econòmica més productiva ha estat barrejar el proteccionisme, el lliure intercanvi i la política dels tipus de canvi. La Xina i Corea del Sud, per exemple, sols van obrir la seva economia molt gradualment i quan es van sentir segurs.
Què amaga el lliure intercanvi?
La dominació de la població humana, en establir un joc desigual, ja que les especialitzacions són equivalents però no iguals. Estar especialitzat en acta tecnologia, per exemple, no és el mateix que ser el major productor de cacauets del món. Els primers poden optar per comprar cacauets on vulguin. Els segons, sols tenen cacauets…
Els països pobres o en vies de desenvolupament que accepten les imposicions de l’FMI o del BM5 saben que estan obligats a especialitzar-se en matèries primeres, ja que no tenen una indústria bàsica. Així que ofereixen petroli, gas, coure, cacauets o julivert a canvi d’importar obligatòriament els béns industrials que no els deixen produir.
Situacions com la del Congo resulten sagnants, perquè exporta el 90% del seu petroli obligadament i importa productes agrícoles necessaris, perquè sols poden explotar-ne el 4%. Per contra, els països rics no s’especialitzen i produeixen béns industrials, agrícoles i de serveis. En resum, mentre els rics tenen una economia diversificada i exporten tot el que tenen, els pobres sols exporten un producte i, malgrat sotmetre’s a l’FMI i al BM, continuen essent pobres.
El rol «esclavista» de l’OMC amb els països pobres
Les empreses dels països poderosos han imposat el lliure intercanvi en reclamar mercats més grans per a produir a costos més baixos i trobar noves eixides als seus productes. La creació del GATT (1947) i l’OMC (1995) n’ha estat el resultat.
El GATT era més «d’anar per casa», però quan les empreses dominants necessitaren mercats més extensos, l’OMC el va substituir. Diu que el multilateralisme és el seu objectiu i que està basat en la igualtat de tracte entre les nacions, a les quals suposadament beneficia. Tanmateix, aquest multilateralisme és una enorme enganyifa, ja que sols els països rics imposen els regateigs.
En síntesi, l’OMC ha enfortit el liberalisme i serveix els interessos dels països més poderosos, que accepten la competència dels pobres en l’apartat d’alta tecnologia, però no l’agrícola i tèxtil… I les xifres «canten»: en la Ronda d’Uruguai es va comprovar que els guanys dels països desenvolupats eren d’un 70% i els dels països en desenvolupament, d’un 30%, encara que el 85% de la població viu en els segons. El resultat: un empobriment major dels segons.
En realitat, s’ha imposat la voluntat dels rics sobre els pobres, perquè els països en desenvolupament no tenen el poder de decisió dels desenvolupats. La situació real ha arribat a l’esperpent, perquè els representants dels països rics es reuneixen en un «saló verd» per preparar les negociacions que imposaran després als països en vies de desenvolupament, que tenen prohibit accedir-hi.
Efectes del lliure intercanvi al món
El primer, la imposició de la indústria dels països rics als països pobres, als quals «empresonen» en un subdesenvolupament que els impedeix de crear la seva pròpia indústria.
El segon, una globalització que ha permès que els grans grups deslocalitzen part de la seva producció en països pobres per abaratir els seus costos de producció, però que venen els productes resultants en països rics a preus més elevats.
El tercer, impedir que als països pobres hi hagi altres productors a fi d’evitar l’existència de competidors.
El quart, els efectes de la deslocalització en la classe treballadora dels països rics. Per una banda, ha creat un conflicte d’interessos entre els treballadors qualificats —que es beneficien de la globalització— i els menys qualificats, víctimes directes. Els executius de les grans empreses tenen una preparació que no tenien els països en desenvolupament, per la qual cosa la internacionalització els ha permès d’aconseguir contractes i activitats suplementàries. Quant als treballadors no especialitzats, han vist com es tancaven llurs fàbriques i es quedaven sense treball perquè el cost de la mà d’obra era menor en països en desenvolupament. Aquest tancament fabril ha castigat regions europees senceres. A canvi, no s’ha potenciat cap política pública per a impedir les deslocalitzacions ni per a donar més seguretats als perdedors de la globalització, que han vist que llurs prestacions públiques minvaven i el tracte rebut pels seus polítics era cada cop més menyspreatiu.
“Quan vegis les barbes del teu veí tallar, posa les teves a remullar”
La connivència entre els grans patrons i els polítics ha permès que sectors sencers de la indústria dels països desenvolupats hagi desaparegut i, enmig de la indiferència general, milions de vides hagin estat abandonades per l’Estat en considerar-les massa costoses i s’hagin enfonsat.
Sentint-se segures i vencedores les professions superiors, no s’han mobilitzat contra la deslocalització. Però, amb compte!, perquè no s’adonen que la recerca de guanys no té límits i el moviment d’optimització pot acabar per afectar-los també. Encara que la globalització va ser l’arma dels països rics contra els països pobres, pot esdevenir l’arma de les empreses multinacionals contra els ciutadans del món, esdevinguts pobres tots.
Per què no es queixa la població?
El lliure intercanvi no té varetes màgiques per a enriquir a tothom, així que ha donat suport a una ínfima minoria de guanyadors —dins dels quals també hi ha perdedors— i ha convertit en perdedors a la immensa majoria de la població mundial.
De fet, els únics guanyadors autèntics del lliure intercanvi han estat les grans empreses multinacionals produint on el cost és menor, venent on hi ha més poder adquisitiu i pagant impostos —si és que en paguen—on les càrregues tributàries són més baixes.
Resulta, doncs, incomprensible que la ciutadania mundial no s’aixequi en peu de guerra contra el lliure intercanvi.
1 Fons Monetari Internacional.
2 Acord General sobre Aranzels i Comerç Internacional.
3 Organització Mundial del Comerç.
4 Estats Units d’Amèrica.
5 Banc Mundial.
6 N’hi ha hagut unes quantes i 117 països signaren a Punta de l’Est (Uruguai) un acord sobre liberalització comercial i transformació del GATT en l’OMC. Dos punts importants seus, l’apertura del mercat monetari i la major protecció de la propietat intel·lectual, beneficien clarament les grans corporacions multinacionals.
